15 d’agost de 2012

L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU


Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

«Ella, ara, la seva figura entendridora,
s'ajuntarà als nous benaurats
i imperceptiblement, llum amb llum, es posarà entre ells.
I s'esdevingué un silenci d'admiració.

Mira: com una mata d'espígol
ha reposat aquí per un moment,
perquè en endavant la terra retingui la seva olor,
dipositada en els plecs d'un drap exquisit.
Tot allò mortal (ho sents?), tot allò dolent
s'adorm per la seva fragància».

(R.M.Rilke)

Al cel «s'esdevingué un silenci d'admiració». A la terra, un aroma exquisit, com d'espígol, tot esperant que aquesta fragància es vessi en la immortalitat. Al cel un silenci d'admiració, a la terra un aroma exquisit com d'espígol.

En aquest misteri de Santa Maria contemplem una visió optimista sobre la condició humana. Com una preciosa plasmació del pensament de sant Ireneu: «la glòria de Déu és que l'home visqui».

Escriu sant Bernat: «el nostre meravellós artista no desfà el que està tan destrossat, prefereix refer-ho de nou. De l'antic Adam en va plasmar un altre de nou, i Eva la va transformar en Maria».

La victòria de Crist sobre la mort amb la seva Resurrecció, és un signe de la seva victòria sobre el pecat, que resplendeix plenament en Maria i ens obre a nosaltres l'esperança de la vida.

«La "biografia total" de Maria s'inscriu en la "biografia total" del Crist. I així és com en Maria resplendeix el projecte diví sobre la criatura humana: la dignitat de l'home apareix plenament il·luminada en aquest destí suprem realitzat ja en la Verge Mare». (B. Forte)

Però aquest destí gloriós no ens estalvia la lluita, com ens suggereix l'Apocalipsi.

«Després de la tempesta ve la calma» diu el refrany. Que ens serveix per a la vida espiritual, com al·licient per afrontar aquesta tempesta formidable de la qual ens parla l'Apocalipsi: «esclataren llamps i trons i la terra tremolava, i va caure una gran pedregada». I en el fragor de la tempesta apareix una figura portentosa en el cel: «una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. I cridava afligida pels dolors del part».

Un infantament en què també estem ficats nosaltres, com escriu sant Pau: «Fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22).

En aquesta lluita, en aquest part, per néixer a una vida nova, contemplem santa Maria i la contemplem embolcallada pel sol, com en un mantell de llum, en el sol de la llum i saviesa divina que li arriba al cor a través de la Paraula, que guarda i canta en el seu Magníficat, en visitar Elisabet.

Però aquest destí gloriós no ens estalvia la lluita, com ens suggereix l'Apocalipsi.

La contemplem també amb la lluna sota els peus. La lluna considerada com a símbol de niciesa, pels seus canvis continus, i que representa també l'Església, ja que rep la llum d'un altre astre. «El neci canvia com la lluna, i el savi és constant com el sol» (Sir 27,12). El sol sempre té foc i resplendor, la lluna, en canvi, només té una resplendor incerta i voluble, ja que sempre està canviant. Veritablement, podem dir que Maria té la lluna sota els peus, encara que d'una manera molt diferent.

Aquest misteri que celebrem avui amb tota l'Església, és un misteri profundament arrelat en el cor de l'home, que vol viure sempre, romandre, ser immortal. Per això se'ns convida a continuar aquesta lluita de la dona amb el drac. Invitació a una lluita per la vida. Una lluita on cal apostar per l'home i per la seva dignitat, sobretot en aquest temps que habitualment és ultratjada i menyspreada aquesta dignitat.

El drac continua assetjant la dona, per devorar l'infant que ha de néixer. El drac, els molts i ferotges dracs d'aquesta societat estan ben disposats a devorar l'home, tot menyspreant Déu que l'ha creat. Potser necessitem també fugir al desert per replantejar la lluita per la dignitat humana.

Potser necessitem un silenci d'admiració, per estimar, agrair i respondre a Déu per tot el que fa per l'home.

Potser necessitem també en aquesta societat en què caminem amb falta d'alè, on correm massa, fins a viure malament, potser necessitem aspirar l'aroma de l'espígol per percebre aquí a la terra, en els plecs de tot l'humà, l'aroma d'immortalitat amagada, i que estem cridats a despertar.

«Ara és l'hora de la salvació del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne».

Aspirem l'aroma de l'espígol en els plecs d'aquesta terra, i fem un silenci d'admiració.