26 d’agost del 2012

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Maria Lluïsa,

Avui he llegit a l'evangeli aquestes paraules que diumenge escoltaran també molts creients: «L'esperit és el qui dóna la vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida».

I penso en la nostra vida, per preguntar-me si la nostra és la mateixa vida de la qual ens parla Jesucrist. La nostra acostuma a estar agitada per mil pensaments, desitjos amb una forta dosi de contradicció, frustracions, esperances. Un onatge en un mar embravit. Vivim la vida a la superfície, i això vol dir viure amb una amplitud de consciència molt fina, massa prima, o poc profunda.

Per fer aquest camí o viatge de la vida ens cal aquella saviesa d'un Pare del Desert: «Un dia un viatger va demanar al mestre una paraula de saviesa que el guiés en el seu viatge. El mestre va accedir cortesament, i encara que aquell dia era un dia dedicat al silenci, va demanar un full de paper i va escriure una única paraula: “consciència”. “Consciència”?, va dir perplex el viatger. Veritablement, és massa breu, ¿no podries desenvolupar-ho una mica? Llavors, el mestre va prendre el paper i va escriure: “consciència, consciència, consciència”. Però, què vol dir aquesta paraula?, va insistir el viatger. El mestre va prendre una altra vegada el foli i va escriure, de manera clara i ferma: “consciència, consciència, consciència, significa: consciència”».

La consciència del sagrat manté unit el nostre univers, la manca de consciència i de sentit l'està destruint. Avui necessitem pujar al terrat com em comentes a la teva carta: «pujar al terrat quan comença a clarejar. El silenci de l'albada aquí és de gran bellesa. Com t'ho explicaria! No hi ha paraules. És un silenci que omple l'ànima i el cos. Estremeix».

Quan comença a clarejar. Quan apunta de nou el ritme d'un dia nou, d'una vida nova, necessitem pujar al terrat i viure l'experiència del silenci. Només el silenci pot ser paraula. No hi ha paraules. Només hauria de ser aquest silenci que acull amorosament la vida que neix nova amb una nova albada. Un silenci que faci més profunda la nostra consciència. Que ens posi en el camí de la saviesa.

Les nostres paraules són pobres, neixen de desitjos, d'inquietuds superficials. La paraula és un suport fonamental per a la relació humana. Després, les nostres relacions humanes també són, generalment, pobres, febles, de poca consistència. Cal pujar al terrat quan comença a clarejar. Encara no ha aparegut la llum del sol, però el silenci de alba previ va a recollir la paraula nova d'un nou dia.

En aquest camí de la vida crec que hem de canviar el ritme, i buscar aquell ritme que ens permeti créixer en una consciència més profunda. És la saviesa que ens pot guiar en el nostre viatge.

Maria Lluïsa, continua assídua a les albades del terrat. Una abraçada,

+ P. Abat