20 d’agost de 2012

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10.15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Bernat «parla Bíblia» al llarg de tots els seus escrits amb unes 31.000 cites i al·lusions. Quelcom difícil de comprendre, però suficient per fer estimar i conèixer el seu «joc bíblic», i la Bíblia mateixa. Bernat estava convençut que només Déu parla bé de Déu. Per això primer crida amb Samuel: «Parla, Senyor, el teu servent escolta», i havent «rebut diverses vegades les visites del Verb», i convençut que el text: «en ell vivim, ens movem i som» és veritat, no pot deixar de parlar. I ho fa a la manera de l'Escriptura, que utilitza les nostres paraules, per dir la saviesa oculta en el misteri, que s'insinua en els nostres cors.

I quin és el camí del monjo sinó «pregar Déu per demanar aquesta saviesa oculta, invocar-la. La prefereixo a ceptres i trons, a la riquesa i pedres precioses. Me l'estimo més que la salut i a la boniquesa». Bernat parla Bíblia, perquè, veritablement, per a ell el primer és aquesta saviesa de la qual ens parla la lectura d'aquesta celebració. I per això Bernat «va parlar assenyadament i amb una manera digna dels dons rebuts d'ell» a través de la seva Paraula.

Hauríem d'atendre la invitació que ens fa Bernat mitjançant les paraules de Filipencs: «Sigueu imitadors meus, i fixeu-vos en els que viuen segons el model que teniu en mi». Aquesta imitació no és gaire fàcil. Perquè avui tenim, o bé el Déu de la creu o el déu del ventre. I això suposa estar fent, de manera permanent, un discerniment en els detalls concrets de la nostra vida a fi de decidir quina és la nostra opció: el Déu de la Creu, el Déu de l'amor fins a l'extrem, el Déu que dóna la vida, que la serveix fins a l'última gota, o el déu del ventre, de l'apetència de tota cosa grollera.

La nostra societat té plantejada aquesta tensió, aquesta lluita aferrissada, entre la creu i el ventre, entre l'espiritual i el material, entre la vida i la mort. No es veu clara una opció per la creu. Més aviat el contrari.

Els mitjans de comunicació reflecteixen en ocasions repetides el creixement de l'esclavitud en aquesta societat, en una societat on un nombre reduït va creixent en la seva riquesa mentre una massa esclavitzada creix en nombre i en menyspreu a la dignitat humana. La mateixa Europa, que l'activitat de Bernat i els seus monestirs tant van ajudar a formar-se i a consolidar-se, vol oblidar la referència a Déu. De ben segur per deixar-se arrossegar per la temptació del ventre, del benestar que no es pot suportar i que cal retallar, ens diuen. Però la realitat és una retallada per a la massa, però no per a la minoria privilegiada.

No hi pot haver vida sinó quan es viu per l'altre; no es pot construir vida autèntica, sinó quan posem en l'horitzó l'altre, els altres, sobretot els més febles.

Per això Bernat és tan eloqüent en les seves Cartes: «Ningú no viu per a ell mateix, sinó per al qui va morir per ell. Per a qui he de viure més honrosament que per a ell?, ja que jo no viuria si no fos per la seva mort. Però jo el serveixo voluntàriament perquè l'amor dóna llibertat. A això us animo amb tot el meu ésser: serviu amb aquest amor que foragita tot temor, no sent els treballs, ni es fixa en els mèrits, no exigeix el premi, i, no obstant això, és el que més ens apressa. Cap terror ens inquieta tant, cap premi ens estimula així, cap justícia ens exigeix d'aquesta manera. Que aquest amor us uneixi a mi inseparablement, us faci pensar en mi sovint, molt especialment en els moments de pregària». (Carta 143)

L'amor dóna llibertat. Per això exclamarà amb força en el Comentari al Càntic dels càntics: «L'amor es basta per si sol. No requereix un altre motiu. Estimo perquè estimo. Gran cosa és l'amor. Quan Déu estima l'únic que vol és ser estimat: si ell estima és perquè nosaltres l'estimem a ell. Potser no pot ser estimat el que és l'Amor en persona?» (Sermó 83)

Això és el que hem de viure com a monjos si volem ser llum en aquest món. Si volem ser sal... És el que hem de viure i és el que hem d'ensenyar amb la nostra vida. Si ho fem així serem grans al Regne del cel. Si no ho fem, no sé el que serem en el Regne, però el que és segur és que aquí serem uns mediocres. I avui dia la mediocritat, en tots els nivells i terrenys, fa venir ganes de vomitar. Ho diu fins i tot l'Apocalipsi.