MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA EMÈRIT BENET XVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5:  Jo 1,43-51

«Qui no estima continua mort» ens ha dit la primera Carta de sant Joan. L’amor és la base de la relació de l’home amb Déu, perquè tant va estimar Déu a l’home que envià al seu Fill per fer-se carn, igual amb tot a nosaltres llevat del pecat; així l’amor de Déu per l’home arriba fins a l’extrem de néixer en una establia i de morir en una creu vexat i abandonat per tal d’assumir d’aquesta cruel manera la nostra mort i poder-la vèncer compartint llur resurrecció amb la seva creatura imperfecta. És a la creu, on pot contemplar-se amb tota la seva magnitud aquesta veritat i a partir de la creu s’ha de definir què és l’amor, sols així el cristià troba l’orientació de la seva vida i de la seva caritat (cf. Deus caritas est, 12).

Déu es feu home perquè l’home pogués esdevenir fill de Déu amb el Fill o com escriu sant Agustí el «Fill únic de Déu, és feu fill de l’home, per convertir en fills de Déu tots els fills de l’home» (sermó 194). Aquesta realitat transforma la vida de l’home, la irrupció de Déu en la humanitat esdevé un punt i a part en la història i és una invitació constant a seguir a Jesús. Amb la mateixa intensitat amb que l’atengueren Pere, Andreu o Felip Crist mateix ens convida ara i aquí a escoltar-lo i a seguir-lo. Però pot sortir res de bo dels nostres cors? Sí, si ens deixem amarar per l’amor d’aquell qui és l’amor. Ell ens ha estimat primer i sempre continua estimant-nos primer; nosaltres tant sols hem de correspondre-li també amb l’amor, tot i que no ho fem pas sempre. Però Déu no ens imposa pas un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos; Ell estimant-nos ens fa veure i experimentar el seu amor, i d’aquesta experiència de Déu ha de néixer també en nosaltres l’amor amb una resposta que es concreta en la fe (Cf. Deus caritas est, 17).

Estimar «consisteix justament en el fet que, en Déu i amb Déu, estimo també a la persona que no m’agrada o a la que ni tan sols conec. Això només pot dur-se a terme a partir de la trobada íntima amb Déu, una trobada que s’ha convertit en comunió de voluntat, arribant a implicar el sentiment. Llavors aprenc a mirar a aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó des de la perspectiva de Jesucrist. El seu amic és el meu amic.» (Deus caritas est, 18).

Un home de vida venerable, que escollí el nom de Benet, feu de la fe, de l’esperança i de la caritat, el centre de la seva vida, la seva no fou per a ell una esperança vana, sabia que al final del camí, havent mantingut la fe, om pot esperar la desitjada abraçada del Pare. El seu no fou un amor només de frases i de paraules, tot i que en pronuncià i n’escrigué moltes al llarg de la seva vida, sinó sobretot una caritat de fets i de recerca esperançada d’aquell qui és la veritat. Tota la vida del Papa Benet ha estat una recerca apassionada del Crist, d’aquell qui l’havia cridat a la fe lúcida viscuda amb intensitat en el si de la seva família, aquell qui l’havia cridat a la vocació sacerdotal, al ministeri com a bisbe, al treball al servei de la fe de l’Església, al ministeri petrí com a bisbe de Roma i a la fi a uns anys de vida de pregària retirada i silenciosa.

L’Evangeli no és tant sols una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida (cf. Spe salvi, 9). Així aquest home de vida venerable, que escollí el nom de Benet escoltà la Paraula del Senyor que li deia «vine i ho veuràs» i hi anà, el seguí allí on el volia en cada moment i seguint-lo veié i cregué en el Fill de Déu, el mateix al qui li demanem ara que li obri les portes del cel on pugui veure coses encara més grans, on pugui veure al qui ell definí com l’amor fet carn; perquè «la intercessió de cap manera és una cosa aliena per a l’altre, una cosa externa, ni tan sols després de la mort.» (Spe salvi, 48). Com tot ésser humà aquest home que escollí per nom el de Benet visqué a vegades el desamor del món, però fou sabedor que per Crist hem passat de la mort a la vida, que qui no estima continua mort, que només la trobada amb Déu permet no veure sempre en el proïsme tant sols a l’altre, sinó que ens permet reconèixer en ell la imatge divina, arribant així a descobrir veritablement a l’altre i a madurar un amor que és ocupar-se i preocupar-se per l’altre (cf. Caritas in veritate, 11). Com el mateix Crist que fou especialment proper als qui sofreixen, i que Ell mateix, el Verb de Déu encarnat, carregà amb els nostres dolors i patí per amor a l’home, donant així sentit a la malaltia i a la mateixa mort. (cf. Verbum Domini, 61)

Fe, esperança i caritat estan unides. La fe és reconèixer que el Senyor és Déu, és creure que «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i que l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos». (Testament). La fe que porta a viure en l’esperança, es viu des de l’amor i així la visqué aquest home de vida venerable, que escollí per nom el de Benet; ell escoltà la veu del Senyor, anà i veié, i llur consciència el mantingué en pau davant de Déu confiat en la gran misericòrdia d’aquell qui ho sap tot, que sap que hi ha al nostre cor i que coneixent les nostres fragilitats ens estima així imperfectes, però cridant-nos sempre a la conversió.

«Sense Déu l’home no sap on anar ni tampoc aconsegueix entendre qui és.» (Caritas in veritate, 78) però amb Déu al costat i mogut per la veritat, l’home tot ho pot. Ara encomanem al nostre germà, el Papa Benet, a la misericòrdia del Senyor, que a ell que en fou un servidor fidel i prudent li concedeixi de compartir la victòria de Crist sobre la mort, aquella que té lloc pel poder creador de la Paraula de Déu; aquella força divina l’única que dona esperança i goig.

Aquest és en definitiva el contingut alliberador de la revelació pasqual, centre del misteri de la salvació. En la Pasqua, Déu es revela a si mateix amb la potència de l’amor trinitari que aniquila les forces destructores del mal i de la mort (cf. Verbum Domini, 13). No ens deixem confondre, mantinguem-nos ferms en la fe, en l’esperança i en la caritat i encomanem al nostre germà, al Papa Benet, a l’amor del Pare, aquell amor en el que ell cregué, confià i predicà.

OCTAVA DE NADAL: SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); He 1,1-2; Lc 2,16-21

Dir, beneir, guardar, fer, veure, mirar, apiadar-se, girar, donar, interposar. Son els verbs que apareixen en la lectura del llibre dels Nombres, que hem escoltat. Avui ens poden ajudar a meditar el Misteri de Déu, el Misteri de Déu fet home.

«Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau».

Deia Benet XVI, en una homilia d’avui fa deu anys: «És significatiu que al començament de cada any Déu projecte sobre nosaltres, el seu poble, la lluminositat del seu sant Nom, el Nom que ve pronunciat tres vegades en la solemne fórmula de la benedicció bíblica. Resulta també molt significatiu que el Verb de Déu, que “es va fer carn i habità entre nosaltres” com la “llum veritable, que il·lumina a tothom” (Jo 1,9.14), se li doni, vuit dies després del seu naixement —com ens narra l’evangeli d’avui— el nom de Jesús (cf. Lc 2,21). (Benet XVI, Homilia en la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, 1 de gener de 2013, Basílica Vaticana).

És el desig de Déu, la seva benedicció, per al poble de l’Aliança, i la benedicció més gran que ens ha fet amb la seva Paraula; és el desig de Déu, per a nosaltres en aquest Cap d’Any: la pau i la benedicció, de part de Déu, amb la seva Paraula feta carn per portar-nos la salvació i la pau, Jesús, el Nom que ha estat imposat ja abans de concebre’l Maria, el Nom del qui salva.

I, si ens arriba aquesta pau i benedicció, nosaltres ens hem de convertir i esdevenir instruments de pau i de benedicció.

Conèixer, alegrar-se, cridar, regir, guiar, lloar, venerar. Aquests verbs del Salm també ens han de servir en motiu de joia en aquest Nadal.

«Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi».

Ja podem començar l’any amb pau amb Déu que tant ens estima fins a donar-nos la seva Paraula per agomboiar-nos cada dia amb pau i felicitat. Serà el viure segons la seva voluntat el que ens durà la pau amb Déu, amb un mateix, amb el proïsme i amb tota la creació (cf. Homilia de Benet XVI).

Arribar, enviar, nàixer, rescatar, viure, obtenir, provar, ser. Aquests verbs de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia ens atansen en la nostra relació amb el Verb encarnat.

«Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills».

És molt fort, ser fill en el Fill, és molt fort que l’Esperit del seu Fill cridi en els nostres cors: «Abbà, Pare!». I encara és més fort que siguem hereus per gràcia de Déu.

Si tot això, ho conservàrem en el nostre cor i ho meditàrem bé. Com, no seríem de diferents? Com, no seríem de benaurats? Com, no seríem de feliços?

Anar, trobar, haver, contar, sentir, meravellar-s’hi, conservar, recordar, meditar, tornar, glorificar, anunciar, circumcidar, posar, indicar, concebre. Son els verbs de l’evangeli, els verbs de donar-nos la Bona Nova que esperem i necessitem aquests dies i aquest any que comencem.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Deia Benet XVI: «Sant Lluc, ens proposa contemplar la pau interior de Maria, la mare de Jesús. A ella, en els dies en que va donar a llum el seu fill primogènit (Lc 2,7), li van succeir molts esdeveniments imprevistos: no sols el naixement del fill, sinó que abans un viatge fatigat des de Natzaret a Betlem, el no trobar lloc a l’hostal, la recerca d’un refugi per a la nit; i després el cant dels àngels, la visita inesperada dels pastors. Malgrat tot això, Maria no perd la calma, no es neguiteja, no se sent atordida per els esdeveniments que la superen; simplement considera amb silenci tot el que succeeix, el guarda en la seva memòria i en el seu cor, reflexionant sobre tot això amb calma i serenitat. És aquesta la pau interior que ens agradaria tenir enmig dels esdeveniments de vegades turbulents i confusos de la història, esdeveniments que de vegades no captem el seu sentit i ens desconcerten». (Benet XVI, Homilia en la solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, 1 de gener de 2013, Basílica Vaticana).

Maria, en el seu saber estar a l’alçada de les circumstàncies, ens hi ajuda a valorar la nostra capacitat de relacionar-nos amb Déu.

No hi ha pressa: Problemes, circumstàncies adverses, perills, incomprensions, lluites, a nivell personal; guerres a prop i lluny, desequilibris socials, turbulències econòmiques, problemes mediambientals i ecològics, a nivell social; calma, no t’irritis, ni t’exasperis, el que cal és posar la confiança en Déu. Perquè ell vol la nostra pau, vol la nostra salvació, vol el nostre bé.

Per això, Maria, la Verge Inmaculada, la plena de Gràcia, la que ha escoltat la Paraula de Déu, la que ha acceptat la voluntat de Déu, la que ha engendrat el Fill de Déu, ens porta Jesús el qui és el nostre salvador.

Que Maria, la Mare de Déu ens acompanyi aquest any en la recerca del bé i de la pau que ens porta cada dia en la nostra litúrgia el seu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, l’Emmanuel, Déu que és amb nosaltres. Amén.

DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. La litúrgia els ha proposat especialment a la nostra contemplació aquests darrers dies. El Magnificat, el Benedictus, i avui ens proposa el tercer, el Nunc dimitis. Aquests càntics són tan valuosos, que l’Església en fa l’objecte de la seva pregària tres vegades al dia, cada dia. A la Bíblia els càntics profètics tenen una gran importància. En els moments cabdals de la història de la salvació hi ressona sempre el càntic de la profecia. Recordem-ne un, només: després del pas del Mar Roig, la profetessa Maria, germana de Moisès i d’Aharon, entona el càntic de la salvació per excel·lència, aquell càntic que fem ressonar cada any en la nit pasqual, i que l’Apocalipsi posa en llavis dels redimits a la porta de la Santa Ciutat de Jerusalem, l’esposa de l’Anyell: «Canteu al Senyor per la seva gran victòria» (Ex 15,21).

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. El Magnificat surt del cor i dels llavis d’una verge d’Israel. El Benedictus, d’un sacerdot caduc i estèril. El Nunc dimitis d’un ancià, al llindar de la mort. El càntic profètic fa esclatar la llosa on la mort ha empresonat la vida, tal com la llum esquinça els fils de la tenebra i esvaeix la fosca més espessa. El càntic profètic obre l’àmbit de la mort a la possibilitat d’una nova vida: una verge, un sacerdot caduc i estèril, un ancià... són ells els qui fan reflorir la profecia a l’espona del bressol del Messies d’Israel. En el capvespre del món, tres càntics profètics, el de Maria, el de Zacaries i el de Simeó anuncien l’adveniment de l’Espòs d’Israel, el qui li porta la vida.

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. Tots tres comparteixen una paraula: Israel. «Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares» (Lc 1,54-55). «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,68). «Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble» (Lc 2,32). És un Messies per al poble, un Espòs per al poble en la seva viduïtat, un poble cridat a encarnar en la història el projecte de Déu, projecte manifestat en la Llei del Sinaí, projecte interpretat per la paraula dels Profetes, projecte que es torna vida i lloança en el llibre de les pregàries d’aquest poble, els Salms. La Llei, els Profetes i els Salms acompanyen, preparen l’adveniment del Messies. En preparen l’acompliment i en segellen la plenitud. Per això tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies.

El càntic d’avui, tanmateix, resplendeix per una certa novetat, una certa grandesa, que supera i transcendeix les expectatives del poble. El Messies esperat és glòria d’Israel, però és també llum de tots els pobles. El càntic profètic de Simeó engrandeix l’escletxa, que ja trobàvem en l’Antic Testament, per on la llum del Messies promès a Israel pot omplir de claredat els pobles que viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i oferir-los també a ells la possibilitat d’una nova vida.

Per a nosaltres, al capdavall, passar a través d’aquesta escletxa és quelcom molt concret i molt realista, al fil de la primera carta de Joan que hem proclamat: «Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments» (1Jo 2,3). Complir els manaments vol dir permetre que la Paraula de llum i de vida que l’Evangeli fa ressonar i encarna en la nostra realitat, transformi les nostres paraules, els nostres actes, tota la nostra existència en el càntic nou dels redimits, «perquè puguem lloar dignament la grandesa del naixe-ment del Fill de Déu» (oració col·lecta del dia).

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la relació de l’home amb Déu és una història d’amor apassionat de Déu per la seva creatura. Malgrat les infidelitats de l’home l’amor de Déu tot ho perdona, però no ho fa per permetre’ns de caure de nou en el pecat, ho fa per oferir-nos una salvació definitiva. Són molts els moments en que al llarg de la història Déu ha obert les portes de la salvació a l’home, tantes com vegades l’home ha tancat les portes del seu cor a Déu. Déu ha parlat als homes en moltes ocasions i de diverses maneres, però sovint l’home ha clos l’oïda al que deien els profetes, considerant-los profetes de calamitats que venien a alterar la comoditat en que pel pecat l’home s’havia instal·lat. Aquesta relació entre l’amor de Déu i el seu desig de ser correspost davant el rebuig de l’home, roman visible en tota l’Escriptura. A Abraham li feu entendre que desitjava formar un sol poble que visqués unit a Ell mitjançant una aliança eterna. Al poble que fugia d’Egipte guiat per Moisès li va demostrar que desitjava que gaudís de la llibertat imprescindible per a estimar-lo i rendir-li culte. A través dels profetes va dir clarament que desitjava portar de retorn al seu costat als seus fills esgarriats i ensenyar-los a tractar-se els uns als altres amb el mateix amor què Ell manifestava a les seves creatures. Una vegada i una altra va demostrar Déu el seu desig d’ajudar i consolar al seu poble en la peregrinació per la vida. Una vegada i una altra els va donar senyals portentosos del seu amor i de la seva compassió. Una vegada i una altra va poder veure el poble que la mà de Déu estava sempre estesa, i una vegada i una altra el poble la va rebutjar. Però per a Déu sempre arriba el moment, per a l’autor de la carta als Hebreus són els darrers dies, per a l’autor del quart Evangeli és l’hora de Déu. Per a aquell per qui no hi ha temps per què Ell mateix és el temps, no importen les nostres dilacions, sap esperar perquè sap estimar i la resplendor de la seva gloria no pot ser en cap cas enterbolida per la nostra mundanitat sempre caduca i limitada. Déu sap molt bé que vol, Ell vol la nostra salvació, vol que recuperem la seva imatge impresa en l’home des del mateix moment de la creació i per això mateix tot i saber també que nosaltres no li ho posem fàcil, sap esperar el moment, el temps, l’hora oportuna. El poder de la seva Paraula sosté l’univers, per aquest poder tot a vingut a existir i sense Ell ni l’existència, ni la vida, ni la llei no tenen ni sentit, ni cabuda. L’exemple més gran de l’amor de Déu és que la Paraula s’ha fet carn i davant d’aquesta llum res no pot la foscor del nostre pecat, davant d’aquell qui és la veritat, res no poden les nostres falsedats. L’amor de Déu sobreabunda des de la seva plenitud mitjançant la gràcia que arriba als nostres cors si nosaltres els obrim a la seva acció. De moltes maneres i per mitjà de molts profetes Déu havia parlat als homes, els havia cridat a la conversió, però en Jesucrist l’obra de la redempció arriba a la seva plenitud; ara per Jesucrist és l’hora de la nostra salvació. Els passos del missatger que anuncia la pau, la bona nova i la salvació ja se senten. Déu mitjançant la Paraula s’ha encarnat, s’ha fet carn, s’ha posat cara a cara davant nostre i ens crida, ens interpel·la perquè el rebem escoltant la bona nova i acollint gràcia sobre gràcia. L’encarnació i el naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres no és una anècdota, no és un tendre relat per escoltar i oblidar; afecta a l’essència mateixa de la nostra existència perquè és la gran oportunitat que Déu ens ofereix per acollir-nos a la seva misericòrdia. Podem tancar-nos de nou a la seva gràcia, com ho feren tants abans que nosaltres rebutjant quan no perseguint i matant als profetes; però deixar passar aquesta oportunitat seria com deixar escapar la vida pel confort d’un instant. El Pròleg del quart Evangeli ens situa davant l’elecció de la Paraula divina. No rebre-la vol dir no escoltar la seva veu, no configurar-se amb Ell. En canvi, quan l’home, tot i la seva fragilitat i el seu pecat, surt sincerament a l’encontre de la Paraula, de Crist, comença una transformació radical; perquè rebre-la vol dir deixar-se configurar amb Crist, amb el Fill únic del Pare. (Cf. Benet XVI, Verbum Domini, 50).

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL GALL
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Un nen en bolquers, posat en una menjadora. La senzillesa de la presentació davant del món del Fill de Déu fet home contrasta amb la multitud d’exèrcits celestials lloant Déu i cantant glòria, fent un crit per la pau i una crida a la bona voluntat dels homes. L’escena del naixement del Messies es veu envoltada d’aquesta doble naturalesa: divina i humana, que emmarca la gran nit del misteri del naixement del Salvador. Déu no te pressa i ha deixat passat els temps, ha anat oferint mitjançant els profetes múltiples oportunitats per a la conversió dels cors dels homes. Déu no desespera mai, no perd mai l’esperança de que en un moment o altre, per més que passi el temps, l’home tornarà la vista vers Déu i deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina, recuperarà la imatge perduda de Déu que rebé en la creació i perdé per la seva, per la nostra, iniquitat. Són dues les grans nits on actua el misteri de la redempció, Déu no cerca grans escenografies, ni postes en escena espectaculars, Déu actua de nit cercant la íntima discreció, com la suavitat amorosa amb que planteja a l’home la possibilitat de tornar a Déu, de qui s’havia apartat per la desobediència. Aquest infant, indefens, ploraner, amb calfreds per la inclemència del recer que ha trobat; és ni més ni menys que el Fill de Déu, Déu mateix fet innocència per mostrar-nos que per tornar cap a Déu no hi ha altra camí que el de la humilitat, perquè si no ens fem com els infants no entrarem al Regne de Déu (Cf. Mt 18,3). És així com l’amor de Déu s’ha revelat als homes, cercant a aquells de bona voluntat que estimen al Senyor. Tots seran els cridats, però en aquella nit plàcida i santa, l’àngel ho comunica a uns pastors que, com David abans de ser ungit, es dediquen a guardar el ramats que els han estat confiats. Aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser llum del món. El poble anava a palpentes, a les fosques, la humanitat havia creat un món tenebrós; la llum de Déu esclata i trenca les tenebres en que la impietat i els desigs mundans havien deixat a la creatura de Déu. Una llum que ens convida a una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, com ens ha dit l’Apòstol. Però Déu no es limitarà a trencar la foscor d’una nit, sap que per trencar la tenebra de la nostra ànima li cal anar molt més lluny. Posat en una menjadora aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser aliment baixat del cel i els qui mengin d’aquest pa, viuran per sempre. Res d’això sembla possible aquella nit on un bou i una mula donen una precària escalfor, uns pastors fan d’improvisada cor d’aquell rei i un Josep, encara esporuguit, i una Maria, encara torbada, miren d’assumir, sempre amb disponibilitat a la voluntat del Pare, allò que els toca representar en el pla de salvació. Una altra nit quan arribi l’hora i Jesús es posi a taula amb els seus els dirà que els lliura el seu cos i la seva sang entregat per la nostra salvació de la qual fem memorial en cada Eucaristia; aquest cos i aquesta sang són els mateixos que bateguen en aquella menjadora anunci de la creu on serà lliurat per nosaltres el Fill de l’home. Per això ha vingut, per això s’ha fet carn, per això ha nascut, per estimar fins a l’extrem; per compartir les nostres fragilitats i misèries i ha començat a fer-ho ja des del inici de la seva existència terrena, en aquesta plàcida i santa nit, en el silenci tranquil, compartint la pobresa, la nuesa i la precarietat. Ell fet un sense llar, Ell fet un passavolant no acollit enlloc, Ell també rebutjat per la societat i ben aviat Ell també fet emigrant, exiliat i represaliat. Així és com ens estima Déu, fins a l’extrem; en paraules del Papa Benet: «Déu que és l’amor perfecte i subsistent, es va revelar en Jesús assumint la nostra condició humana. D’aquesta manera ens ha indicat també el camí de l’amor que és el perdó i la solidaritat. Aquest és l’únic camí que porta vers la pau.» (1 de gener de 2006). La pau que estima el Senyor, la pau que dona veritablement gloria a Déu; feta carn i posada en una menjadora com a anunci de que el cos i la sang del Redemptor són aliment de salvació, l’únic aliment que salva. Avui ha nascut el Salvador, que és el Messies i el Senyor.