NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la relació de l’home amb Déu és una història d’amor apassionat de Déu per la seva creatura. Malgrat les infidelitats de l’home l’amor de Déu tot ho perdona, però no ho fa per permetre’ns de caure de nou en el pecat, ho fa per oferir-nos una salvació definitiva. Són molts els moments en que al llarg de la història Déu ha obert les portes de la salvació a l’home, tantes com vegades l’home ha tancat les portes del seu cor a Déu. Déu ha parlat als homes en moltes ocasions i de diverses maneres, però sovint l’home ha clos l’oïda al que deien els profetes, considerant-los profetes de calamitats que venien a alterar la comoditat en que pel pecat l’home s’havia instal·lat. Aquesta relació entre l’amor de Déu i el seu desig de ser correspost davant el rebuig de l’home, roman visible en tota l’Escriptura. A Abraham li feu entendre que desitjava formar un sol poble que visqués unit a Ell mitjançant una aliança eterna. Al poble que fugia d’Egipte guiat per Moisès li va demostrar que desitjava que gaudís de la llibertat imprescindible per a estimar-lo i rendir-li culte. A través dels profetes va dir clarament que desitjava portar de retorn al seu costat als seus fills esgarriats i ensenyar-los a tractar-se els uns als altres amb el mateix amor què Ell manifestava a les seves creatures. Una vegada i una altra va demostrar Déu el seu desig d’ajudar i consolar al seu poble en la peregrinació per la vida. Una vegada i una altra els va donar senyals portentosos del seu amor i de la seva compassió. Una vegada i una altra va poder veure el poble que la mà de Déu estava sempre estesa, i una vegada i una altra el poble la va rebutjar. Però per a Déu sempre arriba el moment, per a l’autor de la carta als Hebreus són els darrers dies, per a l’autor del quart Evangeli és l’hora de Déu. Per a aquell per qui no hi ha temps per què Ell mateix és el temps, no importen les nostres dilacions, sap esperar perquè sap estimar i la resplendor de la seva gloria no pot ser en cap cas enterbolida per la nostra mundanitat sempre caduca i limitada. Déu sap molt bé que vol, Ell vol la nostra salvació, vol que recuperem la seva imatge impresa en l’home des del mateix moment de la creació i per això mateix tot i saber també que nosaltres no li ho posem fàcil, sap esperar el moment, el temps, l’hora oportuna. El poder de la seva Paraula sosté l’univers, per aquest poder tot a vingut a existir i sense Ell ni l’existència, ni la vida, ni la llei no tenen ni sentit, ni cabuda. L’exemple més gran de l’amor de Déu és que la Paraula s’ha fet carn i davant d’aquesta llum res no pot la foscor del nostre pecat, davant d’aquell qui és la veritat, res no poden les nostres falsedats. L’amor de Déu sobreabunda des de la seva plenitud mitjançant la gràcia que arriba als nostres cors si nosaltres els obrim a la seva acció. De moltes maneres i per mitjà de molts profetes Déu havia parlat als homes, els havia cridat a la conversió, però en Jesucrist l’obra de la redempció arriba a la seva plenitud; ara per Jesucrist és l’hora de la nostra salvació. Els passos del missatger que anuncia la pau, la bona nova i la salvació ja se senten. Déu mitjançant la Paraula s’ha encarnat, s’ha fet carn, s’ha posat cara a cara davant nostre i ens crida, ens interpel·la perquè el rebem escoltant la bona nova i acollint gràcia sobre gràcia. L’encarnació i el naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres i per nosaltres no és una anècdota, no és un tendre relat per escoltar i oblidar; afecta a l’essència mateixa de la nostra existència perquè és la gran oportunitat que Déu ens ofereix per acollir-nos a la seva misericòrdia. Podem tancar-nos de nou a la seva gràcia, com ho feren tants abans que nosaltres rebutjant quan no perseguint i matant als profetes; però deixar passar aquesta oportunitat seria com deixar escapar la vida pel confort d’un instant. El Pròleg del quart Evangeli ens situa davant l’elecció de la Paraula divina. No rebre-la vol dir no escoltar la seva veu, no configurar-se amb Ell. En canvi, quan l’home, tot i la seva fragilitat i el seu pecat, surt sincerament a l’encontre de la Paraula, de Crist, comença una transformació radical; perquè rebre-la vol dir deixar-se configurar amb Crist, amb el Fill únic del Pare. (Cf. Benet XVI, Verbum Domini, 50).