NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL GALL
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Un nen en bolquers, posat en una menjadora. La senzillesa de la presentació davant del món del Fill de Déu fet home contrasta amb la multitud d’exèrcits celestials lloant Déu i cantant glòria, fent un crit per la pau i una crida a la bona voluntat dels homes. L’escena del naixement del Messies es veu envoltada d’aquesta doble naturalesa: divina i humana, que emmarca la gran nit del misteri del naixement del Salvador. Déu no te pressa i ha deixat passat els temps, ha anat oferint mitjançant els profetes múltiples oportunitats per a la conversió dels cors dels homes. Déu no desespera mai, no perd mai l’esperança de que en un moment o altre, per més que passi el temps, l’home tornarà la vista vers Déu i deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina, recuperarà la imatge perduda de Déu que rebé en la creació i perdé per la seva, per la nostra, iniquitat. Són dues les grans nits on actua el misteri de la redempció, Déu no cerca grans escenografies, ni postes en escena espectaculars, Déu actua de nit cercant la íntima discreció, com la suavitat amorosa amb que planteja a l’home la possibilitat de tornar a Déu, de qui s’havia apartat per la desobediència. Aquest infant, indefens, ploraner, amb calfreds per la inclemència del recer que ha trobat; és ni més ni menys que el Fill de Déu, Déu mateix fet innocència per mostrar-nos que per tornar cap a Déu no hi ha altra camí que el de la humilitat, perquè si no ens fem com els infants no entrarem al Regne de Déu (Cf. Mt 18,3). És així com l’amor de Déu s’ha revelat als homes, cercant a aquells de bona voluntat que estimen al Senyor. Tots seran els cridats, però en aquella nit plàcida i santa, l’àngel ho comunica a uns pastors que, com David abans de ser ungit, es dediquen a guardar el ramats que els han estat confiats. Aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser llum del món. El poble anava a palpentes, a les fosques, la humanitat havia creat un món tenebrós; la llum de Déu esclata i trenca les tenebres en que la impietat i els desigs mundans havien deixat a la creatura de Déu. Una llum que ens convida a una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, com ens ha dit l’Apòstol. Però Déu no es limitarà a trencar la foscor d’una nit, sap que per trencar la tenebra de la nostra ànima li cal anar molt més lluny. Posat en una menjadora aquell infant anuncia ja aquella mateixa nit del seu infantament que ha vingut per a ser aliment baixat del cel i els qui mengin d’aquest pa, viuran per sempre. Res d’això sembla possible aquella nit on un bou i una mula donen una precària escalfor, uns pastors fan d’improvisada cor d’aquell rei i un Josep, encara esporuguit, i una Maria, encara torbada, miren d’assumir, sempre amb disponibilitat a la voluntat del Pare, allò que els toca representar en el pla de salvació. Una altra nit quan arribi l’hora i Jesús es posi a taula amb els seus els dirà que els lliura el seu cos i la seva sang entregat per la nostra salvació de la qual fem memorial en cada Eucaristia; aquest cos i aquesta sang són els mateixos que bateguen en aquella menjadora anunci de la creu on serà lliurat per nosaltres el Fill de l’home. Per això ha vingut, per això s’ha fet carn, per això ha nascut, per estimar fins a l’extrem; per compartir les nostres fragilitats i misèries i ha començat a fer-ho ja des del inici de la seva existència terrena, en aquesta plàcida i santa nit, en el silenci tranquil, compartint la pobresa, la nuesa i la precarietat. Ell fet un sense llar, Ell fet un passavolant no acollit enlloc, Ell també rebutjat per la societat i ben aviat Ell també fet emigrant, exiliat i represaliat. Així és com ens estima Déu, fins a l’extrem; en paraules del Papa Benet: «Déu que és l’amor perfecte i subsistent, es va revelar en Jesús assumint la nostra condició humana. D’aquesta manera ens ha indicat també el camí de l’amor que és el perdó i la solidaritat. Aquest és l’únic camí que porta vers la pau.» (1 de gener de 2006). La pau que estima el Senyor, la pau que dona veritablement gloria a Déu; feta carn i posada en una menjadora com a anunci de que el cos i la sang del Redemptor són aliment de salvació, l’únic aliment que salva. Avui ha nascut el Salvador, que és el Messies i el Senyor.