IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

«Allò que la verge Eva va lligar per no haver cregut, ho deslliga la verge Maria perquè va creure», i així, comparant-la amb Eva, anomenen Maria «Mare dels vivents» i diuen tot sovint que «si Eva ens va dur la mort, Maria ens va dur la vida.» (LG,56).

La semblança a Déu era connatural a la creatura humana; Déu volgué crear-la aquesta creatura amb una voluntat lliure i el mal exercici d’aquesta lliure voluntat l’allunyà de Déu i la feu víctima de la por i la nuesa enmig del jardí on tot tenia que ser felicitat. L’home i la dona s’amaguen perquè se saben en falta, es veuen nus d’amor davant la bondat de Déu, sense res més a aportar que la seva fragilitat i la seva nuesa espiritual. Però la misericòrdia, la paciència i la bondat de Déu són infinites. A Déu l’home no li ho posa fàcil, tantes vegades Déu s’oferia, tantes vegades l’home s’allunyava del seu amor i rebutjava la seva salvació. La història d’amor de Déu pel seu poble és sovint també una història de desamor del poble per Déu; pendent tant sols de les seves cobejances i indiferent a Déu i als altres.

Tampoc nosaltres avui som massa diferents; ens podem no sentir identificats amb aquell primer home i aquella primera dona, però també nosaltres cerquem serps a qui donar la culpa de tots els nostres mals; també avui nosaltres si ens posem en sinceritat davant del Senyor ens sentim nus, ens sentim esporuguits; perquè ens manca confiança en aquell qui una vegada i una altra ens ha manifestat que ens estima, ens ha mostrat que sols estimant-lo i estimant al proïsme ens podem sentir segurs, confiats i revestits del mantell de la misericòrdia de Déu que tot ho cobreix, tot ho protegeix i tot ens ho ha donat en la persona del seu Fill, Jesucrist, nostre Senyor.

«Maria, la filla d’Adam, assentint a la paraula divina esdevingué la Mare de Jesús, i abraçant la voluntat salvadora de Déu amb tot el cor i sense cap nosa de pecat, s’oferí totalment ella mateixa, com a esclava del Senyor, per a la persona i l’obra del seu Fill». (LG, 56).

Maria fou elegida abans de crear el món, no és pas que Déu esperés el nostre mancament en el compliment de la seva voluntat, ni encara menys que la desitgés; però sabent-nos fràgils coneixia d’antuvi les conseqüències de la nostra voluptuositat i el trist averany per a on ens podia conduir aquesta. Maria fou creada santa, irreprensible als ulls de Déu, però calia la seva aquiescència, calia el seu sí, per tal de que l’obra de la salvació, ara ja d’una vegada per sempre, es pogués acomplir. L’aportació de Maria en la història de la salvació és senzilla, discreta, humil i alhora la seva figura esdevé una peça clau en la nostra pròpia vida, en la vida mateixa de cadascun de nosaltres. A Natzaret no hi havia res de l’altra món, anys a venir encara hi hauria qui dubtés que en pogués sorgir res de bo d’aquell llogaret, però malgrat les aparences hi havia quelcom de molt important, una dona atenta a la veu de l’Esperit, una dona refiada davant un anunci sorprenent i desestabilitzador, que ella acollí amb sentit de la responsabilitat i sobretot amb una absoluta confiança en Déu.

A Natzaret no hi ha lloc per a la por, aquesta s’ha transformat en confiança; a Natzaret no hi ha lloc per a la nuesa espiritual, aquesta ha esdevingut vestit per l’acció de l’Esperit. La història de la salvació té tocs sorprenents, a voltes dramàtics com al calvari, a voltes envoltats d’una senzillesa tal que sembla com si Déu preferís passar desapercebut. Com Maria passà desapercebuda per als del seu voltant, una noia promesa que esperava el moment de formar una família, una noia de la que res feia sospitar que Déu l’hagués assenyalada ja des de la seva concepció immaculada, per a una funció cabdal en la història.

Maria «Creient i obeint engendrà en aquest món el mateix Fill del Pare, sense conèixer home, coberta amb l’ombra de l’Esperit Sant, com nova Eva que, no tarada per cap dubte, donà fe no pas a la serp antiga sinó a l’ambaixador de Déu. I va infantar un Fill que Déu constituí primogènit entre molts germans» (LG,63).

A Natzaret no hi ha lloc per grans cerimònies, l’àngel hi arriba, lliura el missatge i es retira. La noia es torba, es pregunta, es confia i respon sí. En aquest senzill escenari, ben allunyat de palaus i multituds enfervorides, rebem la humanitat la part de la nostra herència, l’anunci de la filiació per Jesucrist, segons la benèvola decisió de Déu.

L’home s’havia allunyat de Déu al paradís, a Natzaret Déu s’endinsa en la humanitat, s’encarna, del ventre virginal de Maria estant es va gestant un home que és Déu. Adam i Eva revestits d’orgull, estaven nus d’amor, no havien pogut renunciar ni del fruit d’un sol arbre d’aquell jardí on Déu es passejava. Maria nua d’egoisme es revestida per la gràcia de l’Esperit i rep en el seu sí a aquell qui és la veritat i la vida.

No és pas un misteri llunyà aquest, és quelcom ben present, perquè també avui hem de viure el misteri de la redempció; també avui nosaltres ens hem de torbar, de confiar i de fiar-nos del Senyor i de la seva acció damunt nostre. Si el pecat porta la tristesa que indueix a tancar-nos en nosaltres mateixos; la gràcia porta la veritable alegria, que no depèn de la possessió de les coses, sinó que està arrelada en l’íntim, en el profund de la persona i que res pot manllevar. La fe és la victòria de la gràcia sobre el pecat, de la vida sobre la mort, de la humilitat sobre l’altivesa i comporta renunciar a l’arrel verinosa de l’egoisme, que ens fa mal a nosaltres mateixos i amb el que fem mal a Déu i als altres.

Maria és el model de renúncia a l’egoisme en dir sí per amor i s’omple així d’aquesta alegria, s’omple amb la presència de Jesús en el seu interior on fou concebut i portat, s’omple en ser després mare amatent del nen confiat a la seva cura; s’omple a la creu de dolor i sobreïx de joia en la resurrecció. La joia de Maria és la joia de l’Església, és la nostra joia; demanem-li a ella com a mitjancera davant de Crist, el seu fill i Senyor nostre, que ens atorgui el do de la disponibilitat absoluta a la voluntat de Déu per vèncer qualsevol pecat que ens empresoni.

Com escrivia sant Bernat: «Havent saludat tan honrosament l’àngel dient-li: “Déu et salvi, plena de gràcia”, no se n’enorgullí per ser beneïda amb el singular privilegi de la gràcia, sinó que va callar i va pensar dintre seu què seria aquesta insòlita salutació. Quina altra cosa brilla en això sinó la temprança? Mes quan el mateix àngel la il·lustrava sobre els misteris celestials, va preguntar diligentment com concebria i donaria a llum la que no coneixia home; i en això, sense cap mena de dubte, va ser prudent. Dona un senyal de justícia quan es confessa esclava del Senyor. Així es manifestà, doncs, la benaurada Mare de Déu forta en el propòsit, temperada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió.»

Temperada, prudent i justa és Maria; amorosa, confiada i amatent a la voluntat de Déu que la volia mare del seu Fill i mare nostra. Per als qui creiem en Jesús i el seguim, Maria és la Mare de Jesús i és aquest un títol d’honor i veneració, que continua essent present en la vida i en la fe de l’Església. De manera particular, amb aquest títol els creients volem afirmar que ningú pot referir-se a l’origen de Jesús, sense reconèixer el paper de la dona que el va engendrar en l’Esperit segons la naturalesa humana (cf. sant Joan Pau II, 13 de setembre de 1995).