DISSABTE DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 30,19-21.23-26; Sl 146,1-2.3-4.5-6; Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest. Segueix-lo», ens ha dit el profeta Isaïes. Saber el camí, tenir clar quina ruta seguir és quasi tant important com saber cap a on volem arribar. Professem una fe, en un únic Déu vivent i veritable i aquest és a qui volem arribar. Coneixem a aquell qui és el camí, la veritat i la vida; el Fill de Déu fet home com nosaltres, encarnat per mostrar-nos com arribar al Pare i mostrar-nos alhora que arribar-hi no és una quimera, no és una tasca impossible; perquè més impossible podia semblar que el mateix Fill es fes home i compartís les nostres angoixes, les nostres pors, la nostra mort i volgués, un cop vençuda la mort, compartir amb nosaltres, pobres pecadors, la seva resurrecció; i així fou.

Tenim un únic Pare al qui arribar, perquè ens diu el mateix Jesús «no doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23,9). Tenim un únic mestre que ens hi guia, aquell que digué als seus deixebles «vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc» (Jn 13,13). Tenim un únic camí que porta al Pare i per on ens guia el mestre, l’Evangeli; predicat per aquell que sabem que diu la veritat i que ensenya de debò el camí de Déu, sense deixar-se influir per ningú, ja que no fa distinció de persones (Cf. Mt 22,16).

Però ja ens diu Jesús que «és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben» (Mt 7,14) però malgrat la dificultat i l’estretor, com ens diu sant Benet, és el bon camí perquè «allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2); i aquesta és la nostra meta arribar «tots junts a la vida eterna.» (RB 72,12) on ens espera el Pare.

A nosaltres el Senyor no ens ha encomanat directament, com feu amb els dotze, de curar malalts, ressuscitar morts, purificar leprosos o treure dimonis; no ens hi veuríem pas amb cor de fer-ho, sabent-nos febles i sense haver rebut directament el poder per fer-ho; però si que sabem que seguir el seu camí significa una cosa, anunciar el seu Regne i a això sí que hi estem cridats. Per aconseguir-ho hem de desitjar el Regne amb totes les nostres forces.

Escrivia sant Francesc Xavier «creieu una cosa, i d’ella doneu moltes gràcies a Déu, que s’obre camí on els vostres desitjos es puguin executar.» (Carta als companys a Goa,40. 5 de novembre de 1549). «Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4,46) ens diu a la vegada sant Benet i és que desitjar és ja fer part del camí, perquè el desig ajuda a avançar, ajuda a vèncer les dificultats; ajuda a reconèixer a aquell qui ens conforta quan el cor se’ns desfà, ens embena quan ens ferim i ens crida pel nostre nom.

Sant Francesc Xavier, citant a l’Apòstol, escrivia «quin descans viure morint cada dia, per anar contra el nostre propi voler, buscant no els propis interessos sinó els de Jesucrist!» (Carta als companys de Roma,16. 20 de setembre de 1542). Sols així podrem avançar cap al Regne, desitjant d’arribar-hi, renunciant al nostre propi voler i conformant-nos al voler del Crist seguint les seves petjades. Com ens diu sant Benet, renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. (Cf. RB Pròleg, 3). Com deia sant Joan Pau II al castell de Xavier hem de mirar de viure amb aquests nobles ideals en la nostra ànima, no cedint a la temptació de l’hedonisme i de l’egoisme que degraden a l’home; obrint el nostre cor a Crist, a la seva llei d’amor; sense condicionar la nostra disponibilitat, sense por a respostes definitives, perquè l’amor no té posta. (Cf. 6 de novembre de 1982).