FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ct 2,8-14; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Una veu! El meu estimat! Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. El meu estimat es semblant a una gasela o a un cervatell. Mireu-lo! És darrera la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine!»

El Càntic dels Càntics és considerada la història d’amor per excel·lència, la historia d’amor entre Déu i el se poble que ens endinsa en la propera festa de Nadal. L’estimat ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades, semblant a una gasela o a un cervatell. La imatge recull el paisatge muntanyós de la Judea, els camins del qual transita la verge Maria en el seu itinerari envers Elisabet. No són els carrers de llums enlluernadores de la gran ciutat, sorollosos de multituds, de comerç. És un camí rústic que es perd pel bosc de les muntanyes de Judea i que amaga, en un poblet insignificant de les perifèries de Jerusalem, aquestes dues dones excepcionals, Maria i la seva cosina Elisabet, amb els seus dos nadons en les seves entranyes.

Segons la tradició jueva, «per culpa dels pecats dels homes, la presència de Déu s’havia anat allunyant del món, però amb el Càntic dels Càntics ha tornat a la terra». La meguilah, el rotlle del càntic dels càntics, es llegeix el shabat de la festa de pasqua. El «saltar» de l’estimat és la pasqua, el pas de Déu envers el poble, el pas de l’Èxode, del mar Roig. Més que un simple pas, la pasqua és un veritable salt. Déu salta els pecats del poble. Saltant per damunt de la nostra indignitat, de les nostres misèries, expressa el seu perdó, la seva indulgència envers nosaltres. El saltar de l’Estimat per damunt de les collades indica que l’acció salvadora de Déu realitza un capgirament de l’ordre establert de les coses. Déu, amb les seves obres sorprenents, fa que per a Ell tot sigui possible: els homes de cor altiu són dispersats, els poderosos són enderrocats del soli i els rics es tornen sense res, mentre els humils i els pobres són exaltats i omplerts de bens. La visita de Déu capgira la nostra zona de confort, les nostres seguretats. Déu mostra la seva misericòrdia en el fet que perdona els nostres pecats, passant d’ells, saltant-los per damunt.

Això és quelcom molt significatiu per tots nosaltres: el fet de que Déu no s’atura davant del pecat de l’home, l’estimat no s’atura darrera de la tanca de les nostres infidelitats, Ell sap trobar les finestres i les gelosies des d’on ens fa sentir la seva veu i ens diu «aixeca’t» de les teves ferides, del teu pecat, de la teva vida passada. Aixeca’t i reneix, perquè ja ha passat l’hivern i el temps de la primavera ha arribat, perquè Déu mira la teva petitesa i obra en tu meravelles.

D’alguna manera la primavera comença avui, ja que amb el solstici d’hivern la llum del sol torna a créixer i els dies comencen de nou a allargar-se. Avui, l’antífona de la O ens cridarà l’atenció sobre la llum que ve de l’Orient. Amb la llum que torna a créixer en el cosmos, neix a Betlem la llum del Crist que dissipa les fosques del nostre interior.

Maria va a la casa de la seva cosina Elisabet, on el miracle de la vida ha vençut l’hivern de l’esterilitat. El camí de Maria és un camí envers el Cel, no hi ha cap esperança mundana que l’atura. La Verge es dirigeix amb promptitud cap a les altures, perquè no pensa en sí mateixa, tan sols pensa en ajudar a la seva cosina més anciana, més feble que ella. Maria es posa en camí oblidada de si mateixa, com l’Estimat i l’estimada del Càntic s’obliden totalment de si mateixos en la joia de l’amor. Per això Maria surt de casa seva i el seu viatge és un viatge d’alegria, de gratuïtat, de servei. L’auxili que Maria presta a Elisabet no són les obres que fa, sinó el fet de portar-li a Jesús, de compartir-lo en la seva casa. L’alegria de Maria és contagiosa com una llum que entra per les gelosies del nostre cor, per inundar les tenebres del nostre interior. Qui pot tindre por del perdó de Déu, ara que Déu s’ha fet un infant? En aquesta nova Arca de l’Aliança que és Maria, Déu ens visita, se’ns fa absolutament proper, i no ens demana fer res de gran, res de extraordinari, per merèixer el seu perdó i el seu amor. No ens demana fer grans coses, sinó tindre fe, com la fe de Maria que és objecte de meravella, d’exultació i de goig: «feliç tu que has cregut!» En la visitació de María aprenem a respondre a Déu amb aquesta fe pura de Maria, que és com la fe d’Abraham, fe que ens condueix en un viatge d’alegria.

Portem Jesús a les persones que més ho necessiten, com Maria ho fa amb Jesús, en el sagrari del seu interior. Com Maria, fem de Jesús el veritable regal de Nadal pels altres, no els objectes costosos. Regalar Jesús és servir i oblidar-se de si mateix, regalar l’alegria profunda que roman.