Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 35,1-6a.10; Sl 145,7.8-9a.9bc-10; Jm 5,7-10; Mt 11,2-11
La
litúrgia ens convida, ens apresa en aquest tercer diumenge d’Advent a
alegrar-nos perquè el Senyor és a prop. D’aquesta urgent invitació a l’alegria,
que caracteritza la litúrgia d’avui, rep el seu nom el tercer diumenge d’Advent,
anomenat tradicionalment diumenge Gaudete. En efecte, aquesta és la primera
paraula en llatí de l’antífona d’entrada d’avui: Gaudete, és a dir, alegreu-vos
perquè el Senyor és a prop. Viure aquest temps d’Advent, viure aquest temps d’espera
com una gràcia és al que ens convida cada any la litúrgia; no pensant tant sols
en el dolç record d’aquell esdeveniment de fa vint-i-un segles, sinó pensant
fonamentalment en el darrer adveniment, quan el Senyor vindrà a instaurar el
seu regne de manera definitiva. És sobretot aquest darrer adveniment el que hem
d’esperar amb joia, com una festa perquè és aquest darrer quan veurem al Senyor
en gloria i majestat, quan tindrem al nostre Déu per fer justícia, quan
arribarà la paga de Déu perquè Ell mateix vindrà per salvar-nos. La bella
profecia d’Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència, ens anuncia el
Regne de Déu; un regne que el mateix Fill ens va donar a conèixer de manera
humil, quasi silenciosa en una petita població com Betlem i en un discret lloc
com una establia. No era la manera com esperaven molts l’arribada del Messies,
però és la manera com Déu es volgué manifestar al seu poble i alhora a tota la
humanitat.
Ens hem de mantenir a l’espera, com ens ha dit la carta de sant Jaume, a l’espera
dels fruits preciosos. Esperant i acollint pacientment la ruixada de la gràcia;
primer cal la pluja primerenca, la millor, la que ja ens ha vingut amb la
ruixada de la bona nova que ens portà Crist; després cal que arribi la pluja
tardana la de la missió de l’Església, formada per imperfectes, però perfecte
en ella mateixa com a ambaixadora de la redempció. Si el Senyor és a prop, no
hi ha d’haver lloc per a les queixes els uns dels altres; per les desavinences,
per les lluites; tot ha de ser lloc per a la paciència, la mansuetud i l’esperança.
Avui ha de ser l’Església l’autèntic profeta, com Joan que va donar
testimoniatge de la veritat sense compromisos; sense por a denunciar les
transgressions als manaments de Déu, fins i tot quan els protagonistes eren els
poderosos; sense por a la presó, sense por a ser sacsejat pel vent de la
indiferència; sempre amatent a preparar el camí al Salvador.
Com ho feu Joan, el més gran de tots els qui les mares han portat al món i
alhora petit al Regne del cel que ha de venir. Aquell
regne on no hi haurà cecs a la fam dels altres, ni sords als crits dels
menystinguts, ni coberts per la lepra de l’egoisme i la indiferència, ni morts
a l’esperança, ni desvalguts davant de Déu. Serà
quan la Bona Nova s’acomplirà i no deixarà a ningú decebut, perquè l’amor de
Déu arribarà arreu.
El Nadal s’apropa, la celebració de la memòria del primer adveniment s’acosta,
es a tocar. Però que hi sortim a veure? Uns llums que trenquen la fosca de
manera puntual i incompleta? Una fal·lera consumista sense fre? Una joia
escadussera que ens mou a felicitar-nos de manera teatral i sovint falsa? Viure
el misteri de la redempció, reviure l’encarnació del Fill de Déu fet home com
nosaltres i per nosaltres poc te a veure amb tot això, és molt més; amb Crist
nascut d’una dona tota la dinàmica de la humanitat va canviar i esdevé un tast
del Regne on Déu ens hi vol si nosaltres ens hi deixem convidar, si acceptem de
debò la seva invitació feta pel mateix Crist de manera personal i
intransferible a cadascun de nosaltres i de manera col·lectiva i comunitària a
tota la humanitat mitjançant l’Església.
«En Crist la religió ja no és un «buscar a Déu a les palpentes» (cf. Ac 17,
27), sinó una resposta de fe a Déu que es revela: resposta en la qual l’home
parla a Déu com al seu Creador i Pare; resposta feta possible per aquell Home
únic que és al mateix temps el Verb consubstancial al Pare, en qui Déu parla a
cada home i cada home és capacitat per a respondre a Déu. Més encara, en aquest
Home respon a Déu la creació sencera.» (Sant Joan Pau II, Tertio milennio
adveniente, 6). No ens cal esperar a cap altre, és Ell el qui havia de
venir, va venir i vindrà i ningú quedarà decebut.