Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33,2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Aquestes últimes setmanes els mitjans de comunicació ens han sorprès amb les notícies de filtració de documents personals del Papa, i amb notícies que fan l'efecte de lluites pel poder en la vida de l'Església. És, el que diuen els mitjans, «buscar quotes de poder». A mi això m'ha recordat un poema sobre l'estàtua de sant Pere que hi ha a la Basílica de sant Pere, a Roma:
«Digueu, Jesucrist, per què
em besen i em besen els peus?
»Sóc sant Pere aquí assegut,
en bronze immobilitzat,
no em puc girar de costat
ni clavar una puntada de peu,
que tinc els peus ben gastats,
com prou veus.
»Fes un miracle, Senyor.
Deixa'm baixar al riu,
tornar a ser pescador,
que és el que em plau».
«Tornar a ser pescador, que és el que em plau». I així és com, fidels a l'amistat del Senyor, com ens ensenya l'antífona d'entrada, i bevent el calze, van plantar l'Església. Quotes d'amistat amb el Mestre i no quotes de poder. Beure el calze del Senyor i no acarnissar-se per al dia de la matança. És el camí de l'amic de Déu, del servidor fidel i prudent a la casa del Senyor. Però això té un preu, que ja fa anys indicava Josep Ratzinger, avui papa Benet XVI: «El lloc veritable del "vicarius Christi" és la creu», i afegeix: «Ser vicari de Crist vol dir romandre obedient a la creu i, per tant, la representació de Crist en el temps del món consisteix a mantenir present el seu poder com un poder oposat al poder del món».
Així veiem que succeeix en la vida de Pere, com ens conta la Paraula de Déu en la primera lectura, sobre sant Pere que espera a la presó ser executat, com a conseqüència d'aquelles primeres persecucions que ja els havia anunciat el Senyor que patirien. Mentrestant, l'Església prega amb insistència el Senyor. I aquest respon a la pregària de tota l'Església pel seu Pastor suprem.
Quotes d'amor, no de poder. Quotes d'amor que es van assolint quan conreem una relació d'amor amb el Senyor, i podem respondre amb la nostra vida a la pregunta del Mestre, sempre viva, sempre actual, que no hauríem d'oblidar en cap moment:
«I vosaltres, qui dieu que sóc?»
La resposta de Pere és decidida, generosa, compromesa. No és una resposta de compromís fictici, de guardar l'aparença: «Tu ets el Messies, el fill de Déu viu». Les conseqüències d'aquesta resposta les contemplem, doncs, en la primera de les lectures d'avui, del llibre dels Fets, que ens suggereix una vida d'Església d'una estreta comunió d'amor, de pregària i de vida posada a les mans del Déu a qui confessen com el seu Senyor i el seu Déu.
Una Església, o un membre, o el mateix Pere o Pau, que podran dir en el seu moment: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli. Ell m'ha salvat de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu regne celestial».
I allà serem portats no per les quotes de poder sinó per les quotes d'amor, viscut en una íntima amistat amb el Mestre. Podem i hem de dir aquelles paraules de sant Bernat: «Aquests són els nostres mestres: aprendre a consciència els camins de la vida amb el Mestre universal; i ens els ensenyen avui a nosaltres. Què van ensenyar i continuen ensenyant-nos avui els sants apòstols? No l'art de pescar, ni el de teixir tendes o cosa semblant, ni a comprendre Plató o manipular els sil·logismes d'Aristòtil, ni estar sempre aprenent i ser incapaços d'arribar a conèixer la veritat. Em van ensenyar a viure. I viuràs ordenadament si en la teva conducta compleixes amb fidelitat les teves obligacions amb Déu i amb el proïsme».
Quotes d'amistat, quotes d'amor ...
29 de juny del 2012
24 de juny del 2012
EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13,22-26; Lc 1,57-66.80
«Què serà aquest noi?» És la pregunta que es fa la gent de Ain-Karem quan visiten Elisabet per felicitar-la. «Què serà aquest noi?»
I la resposta ens la dóna l'ambient de la celebració litúrgica, que no la necessita sant Joan, sinó nosaltres. Per això el celebrem, per contemplar la seva figura, els seus gestos, i acollir els seus ensenyaments per dur-los a terme a la nostra vida, avui, en un context tot diferent del que ell va viure, però un context que té necessitat dels valors que ell va encarnar.
«Què serà aquest noi?» I ens respon l'antífona d'entrada: «Vingué a donar testimoni de la llum, i a preparar un poble per acollir al Senyor».
I, immediatament, demanem en l'oració col·lecta la gràcia de «l'alegria espiritual» per a nosaltres com una garantia d'aquesta llum de la qual hem de ser testimonis. I com que nosaltres som pobres instruments en mans del Senyor, demanem també «la seva presència perquè el seu poble se senti conduït pel camí de la salvació i la pau».
«Què serà aquest noi?» Doncs ja ho sabem: «testimoni de la llum» mitjançant l'alegria espiritual. Però tenint al seu costat o al seu interior «la força de Déu» com el veritable instrument, o artífex de la seva obra de precursor del Messies Jesús.
«Què serà aquest noi?» Salta de goig abans de néixer, quan el Crist està ja pròxim. Desperta l'admiració després de néixer. «Què serà aquest noi?» Aparentment un noi molt normal: «créixer i enrobustir-se en l'Esperit. Viure desconegut, en el silenci del desert». El silenci domina gran part de la seva vida. (Com dominarà també en la vida de Jesucrist). I des del seu prolongat silenci vindrà una paraula forta, una forta interpel·lació als oients, a la societat que estava tota expectant, esperant una llum.
«Què serà aquest noi?», deien. Una veu que crida en el desert. Però que arribarà a les ciutats, espais de foscor i confusió. I desperta interrogants: «què hem de fer?» Hi ha tot un torrent de respostes: «Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té, no exigir més del que està establert, no fer servir la violència, ni amenaçar ningú per obtenir diners».
Avui es necessita aquesta veu. Hi ha qui parla del delicte del silenci. Que avui el silenci pot ser, o és, un delicte, quan la nostra societat necessita una paraula. Però potser no hi ha silenci, no tenim un silenci capaç de donar lloc a la Paraula que necessita la nostra societat. I això en principi pot sonar una mica estrany. La veritat és que avui hi ha moltes paraules, certament, que se les emporta el vent, però no s'escolta aquesta Paraula que necessita la societat, que li parla al cor. Perquè no hi ha silenci en els qui han de dir una paraula amb força, amb llum, amb saviesa en aquesta societat. Potser més aviat enfrontament, lluites pel poder, una mena de pudor de podrit. Donant respostes a preguntes que ningú fa.
No hi ha silenci, per escoltar una Paraula de vida, perquè l'home roman ocupat a viure una vida sense paraules, una vida subterrània que, cada dia amb més freqüència, puja a la superfície amb pudor de corrupció.
L'home roman ocupat a gastar 4.000 milions de dòlars cada dia en armes. L'home està ocupat a ocultar les 70.000 persones que moren cada dia de fam. L'home està ocupat en les primes de risc, en el deute extern. L'home està ocupat a decidir qui mor de fam o qui s'omple les butxaques d'euros. L'home està ocupat a omplir la seva agenda amb adreces de paradisos fiscals. L'home està ocupat a reclamar indemnitzacions milionàries. Mentre altres estan ocupats a acampar en alguna nova cova de Betlem.
Continuem arraconant a la cova de Betlem nous llogaters del padró municipal d'aquesta terra, que vénen a inscriure's. Però ara el curiós és que ningú no els ha manat d'empadronar-se. Perquè els poderosos d'aquest món diuen que és suficient un padró amb el 20 per cent de la població, la resta, el 80 per cent, en té prou amb una cova de Betlem. No adverteixen que el primer habitant de la cova de Betlem va tenir un Precursor amb una gran audiència. Nous i molts habitants de coves de Betlem, poden suscitar molts precursors.
Aquesta paraula: «precursor», no ens pot ser aliena. Per això celebrem avui el naixement de Joan Baptista.
«Què serà aquest noi?». La resposta ha de venir del silenci del nostre cor.
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13,22-26; Lc 1,57-66.80
«Què serà aquest noi?» És la pregunta que es fa la gent de Ain-Karem quan visiten Elisabet per felicitar-la. «Què serà aquest noi?»
I la resposta ens la dóna l'ambient de la celebració litúrgica, que no la necessita sant Joan, sinó nosaltres. Per això el celebrem, per contemplar la seva figura, els seus gestos, i acollir els seus ensenyaments per dur-los a terme a la nostra vida, avui, en un context tot diferent del que ell va viure, però un context que té necessitat dels valors que ell va encarnar.
«Què serà aquest noi?» I ens respon l'antífona d'entrada: «Vingué a donar testimoni de la llum, i a preparar un poble per acollir al Senyor».
I, immediatament, demanem en l'oració col·lecta la gràcia de «l'alegria espiritual» per a nosaltres com una garantia d'aquesta llum de la qual hem de ser testimonis. I com que nosaltres som pobres instruments en mans del Senyor, demanem també «la seva presència perquè el seu poble se senti conduït pel camí de la salvació i la pau».
«Què serà aquest noi?» Doncs ja ho sabem: «testimoni de la llum» mitjançant l'alegria espiritual. Però tenint al seu costat o al seu interior «la força de Déu» com el veritable instrument, o artífex de la seva obra de precursor del Messies Jesús.
«Què serà aquest noi?» Salta de goig abans de néixer, quan el Crist està ja pròxim. Desperta l'admiració després de néixer. «Què serà aquest noi?» Aparentment un noi molt normal: «créixer i enrobustir-se en l'Esperit. Viure desconegut, en el silenci del desert». El silenci domina gran part de la seva vida. (Com dominarà també en la vida de Jesucrist). I des del seu prolongat silenci vindrà una paraula forta, una forta interpel·lació als oients, a la societat que estava tota expectant, esperant una llum.
«Què serà aquest noi?», deien. Una veu que crida en el desert. Però que arribarà a les ciutats, espais de foscor i confusió. I desperta interrogants: «què hem de fer?» Hi ha tot un torrent de respostes: «Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té, no exigir més del que està establert, no fer servir la violència, ni amenaçar ningú per obtenir diners».
Avui es necessita aquesta veu. Hi ha qui parla del delicte del silenci. Que avui el silenci pot ser, o és, un delicte, quan la nostra societat necessita una paraula. Però potser no hi ha silenci, no tenim un silenci capaç de donar lloc a la Paraula que necessita la nostra societat. I això en principi pot sonar una mica estrany. La veritat és que avui hi ha moltes paraules, certament, que se les emporta el vent, però no s'escolta aquesta Paraula que necessita la societat, que li parla al cor. Perquè no hi ha silenci en els qui han de dir una paraula amb força, amb llum, amb saviesa en aquesta societat. Potser més aviat enfrontament, lluites pel poder, una mena de pudor de podrit. Donant respostes a preguntes que ningú fa.
No hi ha silenci, per escoltar una Paraula de vida, perquè l'home roman ocupat a viure una vida sense paraules, una vida subterrània que, cada dia amb més freqüència, puja a la superfície amb pudor de corrupció.
L'home roman ocupat a gastar 4.000 milions de dòlars cada dia en armes. L'home està ocupat a ocultar les 70.000 persones que moren cada dia de fam. L'home està ocupat en les primes de risc, en el deute extern. L'home està ocupat a decidir qui mor de fam o qui s'omple les butxaques d'euros. L'home està ocupat a omplir la seva agenda amb adreces de paradisos fiscals. L'home està ocupat a reclamar indemnitzacions milionàries. Mentre altres estan ocupats a acampar en alguna nova cova de Betlem.
Continuem arraconant a la cova de Betlem nous llogaters del padró municipal d'aquesta terra, que vénen a inscriure's. Però ara el curiós és que ningú no els ha manat d'empadronar-se. Perquè els poderosos d'aquest món diuen que és suficient un padró amb el 20 per cent de la població, la resta, el 80 per cent, en té prou amb una cova de Betlem. No adverteixen que el primer habitant de la cova de Betlem va tenir un Precursor amb una gran audiència. Nous i molts habitants de coves de Betlem, poden suscitar molts precursors.
Aquesta paraula: «precursor», no ens pot ser aliena. Per això celebrem avui el naixement de Joan Baptista.
«Què serà aquest noi?». La resposta ha de venir del silenci del nostre cor.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Sant Joan Baptista (Diumenge XII durant l'any)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe (sermó 293,1-3)
L'Església s'adona que el naixement de Joan és, d'alguna manera, una cosa sagrada: Entre els patriarques no en trobem cap del qual celebrem el naixement; celebrem, en canvi, el de Joan i el de Crist. Això no pot deixar de significar alguna cosa. Si a nosaltres, per la gran dignitat del tema, ens costa d'explicar, la meditació resulta tanmateix més fructuosa i fecunda. Joan neix d'una anciana estèril; Crist neix d'una donzella verge.
El pare de Joan no creu que l'infant ha de néixer, i es torna mut; Maria creu que Crist naixerà d'ella, i el concep per la fe. He proposat coses per investigar i he predit que les discutiríem, però això ja ho he manifestat abans, i si ens resulta impossible d'entrar en tots els replecs d'un misteri tan gran, us adoctrinarà, més bé àdhuc sense mi el qui parla en vosaltres: aquell que contempleu piadosament, que heu rebut en el vostre cor, i que us ha fet temples seus.
Joan és com una frontera entre els dos Testaments, l'Antic i el Nou. Ho testifica el Senyor mateix quan diu: «la Llei i el Profetes fins que ha aparegut Joan Baptista». Ell, doncs, representa l'Antic Testament i és el pregó del Nou. Com a representant del primer, neix de dos ancians; com a representant del segon, és declarat profeta quan encara és a les entranyes de la mare. Perquè, abans de néixer, ja dona salts en el si de la mare, a l'arribada de santa Maria. Ja allí era designat: designat abans de néixer; es mostra precursor del Crist abans de veure Crist. Això són coses divines, això excedeix la mesura de la fragilitat humana. Finalment neix, rep un nom, i la llengua del pare és deslligada. Aquests fets són imatge de les coses futures.
Comentari de sant Efrem de Nisibis
L'anciana Elisabet va portar al món l'últim dels profetes, mentre Maria, una noia jove, va donar a llum el Senyor dels àngels. L'estèril va portar al món el qui perdona els pecats i la Verge el qui els esborra. Elisabet va portar al món al qui reconcilia els homes mitjançant la penitència, Maria el qui purifica la terra de les seves taques. L'anciana encén un llum a la casa del seu pare Jacob, ja que aquest llum és Joan; la noia jove encén el sol de justícia per a totes les nacions. L'àngel va anunciar el ministeri de Joan a Zacaries: el qui hauria de ser decapitat anunciaria el qui seria crucificat; el qui seria odiat proclamaria el qui seria enviat; el qui batejaria en aigua el qui batejaria en foc i Esperit Sant. La llum brillant proclamaria al sol de justícia; el qui estava ple de l'Esperit al qui donaria l'Esperit. La veu anuncia el Verb …
Abans de venir, el Senyor, —diu la litúrgia siríaca—, va enviar com a missatgers els sants profetes. Cadascun d'ells anunciava el misteri amagat i desconcertant de la vinguda de Déu fet home. Un profetitzava: «Mireu, el Senyor ve a consolar els afligits». Un altre anunciava: «El Senyor restablirà la seva aliança amb el seu poble». Un pregava què el Senyor vingués, i no callés; l'altre suplicava Déu que mostrés el seu poder i vingués a salvar el seu poble. Un profetitzava el Precursor dient que seria un àngel; un altre ens deia que seria la veu d'un que crida en el desert. I finalment va venir l'intermediari de l'antiga i de la nova aliança, Joan Baptista, estel que precedeix la llum, llàntia que precedeix el sol de justícia, veu que precedeix la Paraula, missatger que anuncia clarament: Darrere meu ve el qui és més gran que jo, del qual no sóc digne de deslligar la corretja del calçat.
Sant Joan Baptista (Diumenge XII durant l'any)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe (sermó 293,1-3)
L'Església s'adona que el naixement de Joan és, d'alguna manera, una cosa sagrada: Entre els patriarques no en trobem cap del qual celebrem el naixement; celebrem, en canvi, el de Joan i el de Crist. Això no pot deixar de significar alguna cosa. Si a nosaltres, per la gran dignitat del tema, ens costa d'explicar, la meditació resulta tanmateix més fructuosa i fecunda. Joan neix d'una anciana estèril; Crist neix d'una donzella verge.
El pare de Joan no creu que l'infant ha de néixer, i es torna mut; Maria creu que Crist naixerà d'ella, i el concep per la fe. He proposat coses per investigar i he predit que les discutiríem, però això ja ho he manifestat abans, i si ens resulta impossible d'entrar en tots els replecs d'un misteri tan gran, us adoctrinarà, més bé àdhuc sense mi el qui parla en vosaltres: aquell que contempleu piadosament, que heu rebut en el vostre cor, i que us ha fet temples seus.
Joan és com una frontera entre els dos Testaments, l'Antic i el Nou. Ho testifica el Senyor mateix quan diu: «la Llei i el Profetes fins que ha aparegut Joan Baptista». Ell, doncs, representa l'Antic Testament i és el pregó del Nou. Com a representant del primer, neix de dos ancians; com a representant del segon, és declarat profeta quan encara és a les entranyes de la mare. Perquè, abans de néixer, ja dona salts en el si de la mare, a l'arribada de santa Maria. Ja allí era designat: designat abans de néixer; es mostra precursor del Crist abans de veure Crist. Això són coses divines, això excedeix la mesura de la fragilitat humana. Finalment neix, rep un nom, i la llengua del pare és deslligada. Aquests fets són imatge de les coses futures.
Comentari de sant Efrem de Nisibis
L'anciana Elisabet va portar al món l'últim dels profetes, mentre Maria, una noia jove, va donar a llum el Senyor dels àngels. L'estèril va portar al món el qui perdona els pecats i la Verge el qui els esborra. Elisabet va portar al món al qui reconcilia els homes mitjançant la penitència, Maria el qui purifica la terra de les seves taques. L'anciana encén un llum a la casa del seu pare Jacob, ja que aquest llum és Joan; la noia jove encén el sol de justícia per a totes les nacions. L'àngel va anunciar el ministeri de Joan a Zacaries: el qui hauria de ser decapitat anunciaria el qui seria crucificat; el qui seria odiat proclamaria el qui seria enviat; el qui batejaria en aigua el qui batejaria en foc i Esperit Sant. La llum brillant proclamaria al sol de justícia; el qui estava ple de l'Esperit al qui donaria l'Esperit. La veu anuncia el Verb …
Abans de venir, el Senyor, —diu la litúrgia siríaca—, va enviar com a missatgers els sants profetes. Cadascun d'ells anunciava el misteri amagat i desconcertant de la vinguda de Déu fet home. Un profetitzava: «Mireu, el Senyor ve a consolar els afligits». Un altre anunciava: «El Senyor restablirà la seva aliança amb el seu poble». Un pregava què el Senyor vingués, i no callés; l'altre suplicava Déu que mostrés el seu poder i vingués a salvar el seu poble. Un profetitzava el Precursor dient que seria un àngel; un altre ens deia que seria la veu d'un que crida en el desert. I finalment va venir l'intermediari de l'antiga i de la nova aliança, Joan Baptista, estel que precedeix la llum, llàntia que precedeix el sol de justícia, veu que precedeix la Paraula, missatger que anuncia clarament: Darrere meu ve el qui és més gran que jo, del qual no sóc digne de deslligar la corretja del calçat.
LA CARTA DE L'ABAT
Carta a sant Joan Baptista,
Diumenge vinent, dia 24, celebrem el teu naixement. I, en celebrar-lo, vull recordar i celebrar l'amistat dels amics que porten el teu nom. Una paraula de felicitació. Una pregària, també, perquè els beneeixis.
Celebrar el teu naixement, celebrar la teva vida, vol dir també imitar. Vull al llarg d'aquesta setmana recordar les teves paraules, els teus ensenyaments, perquè tu segueixes viu, tens força actualitat. Un punt de referència per a viure el Crist. Segueixes essent el nostre precursor. Perquè nosaltres, deixebles del Crist, tenim la responsabilitat d'infantar-lo, perquè no manqui la seva llum en aquest món. Fer-lo present, amb la nostra vida. En una paraula, que estem cridats a ser també, poc o molt com tu, precursors.
«Què serà aquest noi?», deien de tu. Tu saltaves de goig abans de néixer, en pressentir la proximitat del Crist, i continues desvetllant l'admiració després de néixer. «Què serà aquest noi?» Aparentment una cosa molt normal: créixer i enfortir-se en l'esperit. Viure desconegut, en la soledat del desert.
«Què serà aquest noi?», deien.
El silenci domina gran part de la teva vida. (Com dominarà també en la vida de Jesucrist). I des del teu llarg silenci vindrà una paraula forta, una interpel·lació forta als oients, a la societat que estava, tot expectant, buscant una llum.
«Què serà aquest noi?», deien.
Una veu que crida en el desert. No obstant això, arribarà a les ciutats, espais de foscor i confusió. I desvetllarà interrogants: què hem de fer? Hi ha tota una mena de respostes: «Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té, no exigir més del que està establert, no fer violència, ni presentar denúncies per treure diners». Avui necessitem aquesta veu. Hi ha qui parla del delicte del silenci. Callar quan cal dir una paraula. Però potser no hi ha un silenci capaç de donar lloc a la Paraula que necessita la nostra societat.
Perquè no hi ha un silenci en els qui han de dir una paraula amb força, amb llum, amb saviesa en aquesta societat. Potser més aviat trobem enfrontament, lluites pel poder, certa olor de corrupció. Donant respostes a preguntes que ningú fa.
No hi ha un silenci, per escoltar una Paraula de vida, perquè l'home està ocupat en viure una vida sense paraules, una vida subterrània que, cada dia amb més freqüència, puja a la superfície amb aromes de corrupció.
L'home està atrafegat a gastar 4.000 milions de dòlars cada dia en armes. L'home està atrafegat a ocultar les 70.000 persones que moren cada dia de fam. L'home està atrafegat en les primes de risc, en el deute extern, a decidir qui mor de fam o es folra per dins i per fora d'euros. L'home està atrafegat a omplir la seva agenda amb adreces de paradisos fiscals. L'home està atrafegat a reclamar indemnitzacions milionàries, mentre que altres ho estan per acampar en alguna nova cova de Betlem a fi de poder tenir un sostre.
No hi ha paraules, ja, per a aquest rosari de «perles» de la nostra societat. L'única cosa que queda és el silenci, a l'espera que aquest ens proporcioni una Paraula de Vida. Sant Joan, fes que en aquesta festa teva donem més lloc a un silenci expectant de la veritable Paraula de Vida. Beneeix-nos,
+ P. Abat
Diumenge vinent, dia 24, celebrem el teu naixement. I, en celebrar-lo, vull recordar i celebrar l'amistat dels amics que porten el teu nom. Una paraula de felicitació. Una pregària, també, perquè els beneeixis.
Celebrar el teu naixement, celebrar la teva vida, vol dir també imitar. Vull al llarg d'aquesta setmana recordar les teves paraules, els teus ensenyaments, perquè tu segueixes viu, tens força actualitat. Un punt de referència per a viure el Crist. Segueixes essent el nostre precursor. Perquè nosaltres, deixebles del Crist, tenim la responsabilitat d'infantar-lo, perquè no manqui la seva llum en aquest món. Fer-lo present, amb la nostra vida. En una paraula, que estem cridats a ser també, poc o molt com tu, precursors.
«Què serà aquest noi?», deien de tu. Tu saltaves de goig abans de néixer, en pressentir la proximitat del Crist, i continues desvetllant l'admiració després de néixer. «Què serà aquest noi?» Aparentment una cosa molt normal: créixer i enfortir-se en l'esperit. Viure desconegut, en la soledat del desert.
«Què serà aquest noi?», deien.
El silenci domina gran part de la teva vida. (Com dominarà també en la vida de Jesucrist). I des del teu llarg silenci vindrà una paraula forta, una interpel·lació forta als oients, a la societat que estava, tot expectant, buscant una llum.
«Què serà aquest noi?», deien.
Una veu que crida en el desert. No obstant això, arribarà a les ciutats, espais de foscor i confusió. I desvetllarà interrogants: què hem de fer? Hi ha tota una mena de respostes: «Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té, no exigir més del que està establert, no fer violència, ni presentar denúncies per treure diners». Avui necessitem aquesta veu. Hi ha qui parla del delicte del silenci. Callar quan cal dir una paraula. Però potser no hi ha un silenci capaç de donar lloc a la Paraula que necessita la nostra societat.
Perquè no hi ha un silenci en els qui han de dir una paraula amb força, amb llum, amb saviesa en aquesta societat. Potser més aviat trobem enfrontament, lluites pel poder, certa olor de corrupció. Donant respostes a preguntes que ningú fa.
No hi ha un silenci, per escoltar una Paraula de vida, perquè l'home està ocupat en viure una vida sense paraules, una vida subterrània que, cada dia amb més freqüència, puja a la superfície amb aromes de corrupció.
L'home està atrafegat a gastar 4.000 milions de dòlars cada dia en armes. L'home està atrafegat a ocultar les 70.000 persones que moren cada dia de fam. L'home està atrafegat en les primes de risc, en el deute extern, a decidir qui mor de fam o es folra per dins i per fora d'euros. L'home està atrafegat a omplir la seva agenda amb adreces de paradisos fiscals. L'home està atrafegat a reclamar indemnitzacions milionàries, mentre que altres ho estan per acampar en alguna nova cova de Betlem a fi de poder tenir un sostre.
No hi ha paraules, ja, per a aquest rosari de «perles» de la nostra societat. L'única cosa que queda és el silenci, a l'espera que aquest ens proporcioni una Paraula de Vida. Sant Joan, fes que en aquesta festa teva donem més lloc a un silenci expectant de la veritable Paraula de Vida. Beneeix-nos,
+ P. Abat
17 de juny del 2012
DIUMENGE XI DURANT L'ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 17,22-24; Sl 91; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34
Estimats germans i germanes,
La repetició dels cicles litúrgics són noves oportunitats d'aprofundir en el misteri de Déu i en el nostre. Noves vivències ens situen en diferents perspectives. La Paraula de Déu, sembrada en el nostre cor, ens fa viure el conegut cicle espiritual: lectura, meditació, oració, contemplació, i acció. Déu no és una realitat llunyana o estranya. És Algú proper, present, que s'interrelaciona amb nosaltres. Jesucrist sempre sorprèn. La seva Paraula és la llavor sembrada en el nostre cor i en la nostra ment. Això omple d'emoció perquè el seu llenguatge és innovador, crea expectatives perquè ens fa creure en nosaltres, dóna esperances perquè hi ha més del que veiem.
Déu actua en nosaltres i en el món. Les meravelles d'aquesta història de salvació es realitzen amb mitjans pobres i humils, molt lluny dels nostres programes i càlculs. Tampoc veiem resultats espectaculars. No és el nostre esforç el que fa créixer la llavors, sinó la Gràcia de Déu que va fent la seva tasca silenciosa, però eficaç, en nosaltres. La seva acció mai és una cosa ja acabada, estàtica; sinó en expansió, activa, dinàmica. Només ho comprovem quan cultivem la interioritat, quan deixem allò que ens vol manipular, i anem a l'essencial. Ens desanimem quan mirem els resultats. Però «ens sentim molt coratjosos», en paraules de S. Pau, quan creiem en el Senyor, encara que no el veiem; quan preparem el nostre camp interior per tal que fructifiqui la seva llavor. Detinguem una mica el rellotge per tal de donar temps a la contemplació: és el dia del Senyor.
Contemplar és veure amb mirada amorosa les realitats divines i les realitats humanes. Cal recuperar el gest humil del sembrador i tornar a començar, cal la paciència del pagès, la fe del cristià, la constància del lluitador, la consistència i fortalesa d'aquell que ha superat les proves al peu de la creu de Jesucrist, cal la saviesa de la persona unida al Crist. «Encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor», diu el Salm. Quan més units estiguem al Crist, les nostres branques seran més extenses per acollir els qui venen a nosaltres, i la nostra ombra serà més reconfortant per poder-los consolar i animar. Creant espais d'amor, crearem espais d'esperança. Nosaltres mateixos som la petita llavor que cau al solc del gran camp del món. Déu hi vol fruits abundosos i saludables: no ha perdut l'esperança, i contempla l'horitzó esperant el nostre retorn.
Avui, a Dublín s'acaba el 50è Congrés Eucarístic Internacional, que ha durat una setmana. El lema escollit és: «Eucaristia: comunió amb Crist i entre nosaltres». Els efectes de l'Eucaristia s'han de manifestar en totes les nostres accions. He llegit un article titulat «Eucaristia i crisi». No podem convertir la Missa en un refugi que ens protegeix, o en una devoció personal; cal acceptar les seves exigències. La nostra Eucaristia d'avui, com la de cada dia, és un lloc de prendre consciència que l'individualisme ho complica tot, que les paraules de Jesús creen fraternitat. També que la comunió entre nosaltres prové d'un acte d'adoració a Déu i dels seus efectes: veneració al germà, acceptant-lo, estimant-lo.
Els problemes actuals necessiten reformes de les estructures, o nous plantejaments. A nosaltres no se'ns demanarà l'opinió, segurament, però podem ajudar des del nostre anonimat, amb discreció. Si ens arrelem en Crist serem com un arbre frondós, plens de virtuts. Com ho podem fer? No podem resar el «Parenostre» sense lluitar perquè el tinguin tots. No podem combregar amb Jesús sense fer-nos més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau sense estar disposats a estendre la nostra mà a tots els qui ho necessiten. Què passaria si tots estiméssim més, si preguéssim més, si dediquéssim algun temps a replantejar-nos la vida, si visquéssim millor l'Evangeli? Germans, que la nostra pregària sigui constant i confiada! Recordem, per acabar, el Salm: «És bo de lloar l'Altíssim, de cantar el vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit, la vostra fidelitat».
Ez 17,22-24; Sl 91; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34
Estimats germans i germanes,
La repetició dels cicles litúrgics són noves oportunitats d'aprofundir en el misteri de Déu i en el nostre. Noves vivències ens situen en diferents perspectives. La Paraula de Déu, sembrada en el nostre cor, ens fa viure el conegut cicle espiritual: lectura, meditació, oració, contemplació, i acció. Déu no és una realitat llunyana o estranya. És Algú proper, present, que s'interrelaciona amb nosaltres. Jesucrist sempre sorprèn. La seva Paraula és la llavor sembrada en el nostre cor i en la nostra ment. Això omple d'emoció perquè el seu llenguatge és innovador, crea expectatives perquè ens fa creure en nosaltres, dóna esperances perquè hi ha més del que veiem.
Déu actua en nosaltres i en el món. Les meravelles d'aquesta història de salvació es realitzen amb mitjans pobres i humils, molt lluny dels nostres programes i càlculs. Tampoc veiem resultats espectaculars. No és el nostre esforç el que fa créixer la llavors, sinó la Gràcia de Déu que va fent la seva tasca silenciosa, però eficaç, en nosaltres. La seva acció mai és una cosa ja acabada, estàtica; sinó en expansió, activa, dinàmica. Només ho comprovem quan cultivem la interioritat, quan deixem allò que ens vol manipular, i anem a l'essencial. Ens desanimem quan mirem els resultats. Però «ens sentim molt coratjosos», en paraules de S. Pau, quan creiem en el Senyor, encara que no el veiem; quan preparem el nostre camp interior per tal que fructifiqui la seva llavor. Detinguem una mica el rellotge per tal de donar temps a la contemplació: és el dia del Senyor.
Contemplar és veure amb mirada amorosa les realitats divines i les realitats humanes. Cal recuperar el gest humil del sembrador i tornar a començar, cal la paciència del pagès, la fe del cristià, la constància del lluitador, la consistència i fortalesa d'aquell que ha superat les proves al peu de la creu de Jesucrist, cal la saviesa de la persona unida al Crist. «Encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor», diu el Salm. Quan més units estiguem al Crist, les nostres branques seran més extenses per acollir els qui venen a nosaltres, i la nostra ombra serà més reconfortant per poder-los consolar i animar. Creant espais d'amor, crearem espais d'esperança. Nosaltres mateixos som la petita llavor que cau al solc del gran camp del món. Déu hi vol fruits abundosos i saludables: no ha perdut l'esperança, i contempla l'horitzó esperant el nostre retorn.
Avui, a Dublín s'acaba el 50è Congrés Eucarístic Internacional, que ha durat una setmana. El lema escollit és: «Eucaristia: comunió amb Crist i entre nosaltres». Els efectes de l'Eucaristia s'han de manifestar en totes les nostres accions. He llegit un article titulat «Eucaristia i crisi». No podem convertir la Missa en un refugi que ens protegeix, o en una devoció personal; cal acceptar les seves exigències. La nostra Eucaristia d'avui, com la de cada dia, és un lloc de prendre consciència que l'individualisme ho complica tot, que les paraules de Jesús creen fraternitat. També que la comunió entre nosaltres prové d'un acte d'adoració a Déu i dels seus efectes: veneració al germà, acceptant-lo, estimant-lo.
Els problemes actuals necessiten reformes de les estructures, o nous plantejaments. A nosaltres no se'ns demanarà l'opinió, segurament, però podem ajudar des del nostre anonimat, amb discreció. Si ens arrelem en Crist serem com un arbre frondós, plens de virtuts. Com ho podem fer? No podem resar el «Parenostre» sense lluitar perquè el tinguin tots. No podem combregar amb Jesús sense fer-nos més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau sense estar disposats a estendre la nostra mà a tots els qui ho necessiten. Què passaria si tots estiméssim més, si preguéssim més, si dediquéssim algun temps a replantejar-nos la vida, si visquéssim millor l'Evangeli? Germans, que la nostra pregària sigui constant i confiada! Recordem, per acabar, el Salm: «És bo de lloar l'Altíssim, de cantar el vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit, la vostra fidelitat».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
