SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Un himne de màrtirs canta aquestes lloances:

Cantem la victòria
esplèndida i sublim,
oh màrtirs, i la glòria
de la vostra fe insigne.

Sou llavor de blat
que mor per donar vida,
la creu de Jesucrist
porteu amb valentia.

A Déu i al Rei etern
canteu vostres lloances,
unides a l'encens
de nostres esperances.

Celebrem aquesta solemnitat dels sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia. Cantem un any més la seva victòria. La victòria de la seva fe, com diu aquest himne, aconseguida en la persecució, que no falta als qui segueixen el Senyor. «El criat no és més important que el seu amo. «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres». (Jn 15,20)

Cantem les lloances per la seva victòria, que manifestem, com diu l'himne, amb l'encens de les nostres esperances. Perquè ells no necessiten les nostres lloances, ni els nostres cants; som nosaltres que en tenim necessitat, per alimentar la nostra esperança, perquè la lluita continua, aquí, en la nostra vida.

El camp d'aquest món continua rebent la llavor del Regne que té necessitat d'anar fructificant amb els nous grans de blat que som nosaltres. Ens ho suggereix també Benet XVI: «"Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit."(Jn 12, 24). D'aquesta manera, el Senyor interpreta tot el seu itinerari terrenal com el procés del gra de blat, que només mitjançant la mort arriba a produir fruit. Interpreta la seva vida terrenal, la seva mort i resurrecció, en la perspectiva de la Santíssima Eucaristia, en la qual se sintetitza tot el seu misteri. Ja que ha consumat la seva mort com a oferiment de ell mateix, com a acte d'amor, el seu cos ha estat transformat en la nova vida de la resurrecció. Per això ell, el Verb fet carn, és ara l'aliment de l'autèntica vida, de la vida eterna». (Benet XVI, Introducció al Via Crucis)

El Verb fet carn, Jesucrist Ressuscitat, és l'aliment de l'autèntica vida, de la vida eterna, però una vida que continua brollant de la llavor caiguda en el solc. Bernat, Maria i Gràcia viuen també la seva vida en la perspectiva de la Santíssima Eucaristia, oferint la seva vida com un acte d'amor a Déu, com canta una de les antífones de la festa, «plens de prudència enaltiren Déu en el seu cor», encarnant la Paraula que acabem d'escoltar de sant Pere: van reconèixer en els seus cors el Crist com a Senyor, i «van donar raó de la seva esperança amb respecte i rectitud de consciència».

L'amor a Crist que comencen a encarnar en el seu cor, l'expressen amb el testimoni del seu martiri, com expressió del suprem amor que dóna la vida, en una perfecta imitació de qui ens ha estimat primer, en una vivència perfecta del misteri de l'Eucaristia. Ho cantem també en el Responsori gran de la festa:

«Aquesta és la veritable fraternitat
que mai es va trencar en la lluita de la vida,
perquè van seguir el Senyor, donant la seva vida.
Menyspreant els al·licients d'aquest món,
obtenen els del regne celestial.»

Això ens hauria de portar a fer nostres les paraules del Siràcida: «Et vull donar gràcies, et vull lloar, Déu salvador meu. Recordo que tu ets misericordiós, que sostens els qui esperen en tu, i salves de les mans dels enemics. Lloaré per sempre el teu nom, cantaré himnes d'acció de gràcies. Beneiré el teu nom. Enaltiu el Senyor, perdura eternament el seu amor».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)

Del comentari al salm cent vint-i-cinc, de sant Agustí, bisbe
¿Què ha volgut dir el Mestre en aquesta sentència: «Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l'home el pot contaminar»? Germans, ¿com surten de la boca totes les impureses enumerades a continuació per l'evangeli: fornicacions, assassinats, blasfèmies, i la resta? ¿Com surten de la boca sinó perquè surten del cor, com ho diu el Mestre? No és pas quan en parlem que ens embruten. Altrament, si algú pensava el mal sense parlar-ne, seria pur, ja que res no sortiria de la seva boca! No, perquè Déu ja ha sentit allò que ha proferit la boca del cor. Escolteu, germans, aquest exemple que us proposo. Pronuncio la paraula «robatori». Acabo d'esmentar el robatori: ¿estic contaminat de robatori? El mot ha sortit de la meva boca, però el robatori no m'ha contaminat per això. Al contrari, un lladre és en encara al llit; no s'ha llevat encara per cometre el seu furt; vetlla, i espera que els altres dormin; però, per a Déu, ja crida; ja és un lladre; ja és un home impur: perquè el crim ha sortit de la boca del seu cor.

¿Quan, doncs, el crim ha sortit d'aquesta boca del cor? Quan la seva voluntat n'ha pres la decisió. ¿Has decidit de fer quelcom? Tal dit, tal fet! ¿No has acomplert exteriorment el mal que meditaves? És potser que l'altre no mereixia de perdre allò que et proposaves de prendre-li. Ell no ha perdut res; però tu seràs un dia condemnat com a lladre. Has resolt de matar un home, ho has dit en el teu cor: la teva boca interior ha pronunciat l'homicidi; aquest home viu encara, però tu rebràs el càstig de l'homicidi; el que importa és de saber què ets davant Déu, i no allò que sembla que ets als ulls dels homes.

Sabem, sens dubte, hem de saber i no hem d'oblidar que hi ha una boca del cor, que hi ha una llengua del cor. És aquesta boca que «s'omple de joia», segons el salm. És per aquesta boca que interiorment preguem Déu, amb els llavis closos però amb la consciència oberta. Tot és silenci, però un crit puja del cor. ¿A les orelles de qui? ¿D'un home? No, a les orelles de Déu. No tinguis por: aquell qui escolta sap tenir pietat. Al contrari, quan ningú no sentiria el mal que tu medites, si surt de la boca del teu cor, no et creguis pas en seguretat; Déu el sent i ja et condemna.

Guarda del mal la boca del teu cor, i seràs innocent. Innocent serà la llengua del teu cos, innocents les teves mans; els teus ulls i les teves orelles seran innocents. Tots els teus membres combatran per la justícia, sota l'imperi del Just, que posseeix el teu cor.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Rafael,

Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «la religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món».

I crec, certament, que en totes les religions hi ha una preocupació pels febles, pels pobres, i fins i tot en totes elles hi ha institucions que es preocupen de fer aquest servei. Això està bé. Però «fer  únicament això» pot ser perillós i fins i tot farisaic, ja que reduïm la religió a uns espais concrets, quan la religió ha de ser una experiència que agafi tota la persona, tot un poble. No podem, ni hem d'abdicar d'aquesta responsabilitat, que ens afecta tots i cada un, en una institució.

L'experiència que tenim no és així, i aquí hi podria haver, estimat Rafael, una primera resposta al teu interrogant: «per què la pluralitat de religions presents als nostres països?»

Succeeix, d'alguna manera, com quan un poble té una gran devoció a «la seva Mare de Déu», i no volen sentir parlar de cap altra advocació existent en altres pobles. O fins i tot pot passar dins d'una mateixa parròquia amb devocions diverses.

Donem un valor absolut a «allò meu», «el nostre», quan en aquesta vida res no té un valor absolut. Només la vida. La vida de cada persona, la vida de cada poble. I la vida és quelcom dinàmic que tendeix a desenvolupar-se, i on la persona humana ha de tenir la preocupació de créixer com a persona. El creixement suposa una obertura a la vida, una vida en la qual estan situats els altres. Per això en la vida és necessari tenir, establir «espais de trobada», com tu suggereixes. I reculls també un pensament important de Benet XVI: «el llaç unificador de les societats, fins i tot les liberals, és Déu».

Es possible, que molts canviarien el nom de Déu per un altre, només per mostrar que el seu Déu és diferent i millor. Però el que és cert, és que en el rerefons de tota vida humana hi ha la dimensió del Misteri. I des d'aquesta profunditat ve una crida a tota persona a aprofundir en l'experiència de la seva vida. I això no és senzill ja que d'una banda la persona no està unificada en si mateixa, sinó que està cridada per una diversitat de centres d'interès que «l'estiren» per camins diferents, i de vegades fins i tot oposats. La persona dividida entre el seu món exterior i el seu espai interior, i en aquesta tensió és fàcil inclinar-se per una versió hipòcrita de la seva vida. Versions que proliferen.

La persona necessita la llum d'una altra saviesa diferent de la que està movent el món, ja que la saviesa actual és saviesa que trosseja, que provoca profunds avencs en les relacions humanes. El llaç unificador de les societats és Déu. El llaç comú a tots els homes, la font, l'origen, és Déu, i en tot cas si tens alguna cosa contra aquesta paraula la substitueixes per la paraula Misteri. En realitat es tracta de «no deixar de banda el manament de Déu per aferrar-nos a la tradició dels homes». El manament de Déu és que el busquem a ell, i això ens porta a buscar una unitat de la nostra persona, una unificació del nostre interior i exterior, o allò que els teòlegs cistercencs en diuen la recuperació de la imatge divina. En definitiva és estar en un permanent procés de recuperació de la unitat, una unitat que s'estén a la relació amb els altres i amb el mateix univers. Però, simultàniament és relativitzar tota tradició humana.

Res més, una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 31è durant l'any (Cicle B)

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
«L'Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res». Cap cosa creada no donarà mai la vida; al contrari, és ella que reclama algú per donar-la-hi. Però si examineu atentament el misteri de l'encarnació i si compreneu bé qui és el qui habita en aquesta carn, admetreu del tot que pot donar la vida, àdhuc si en general, la carn, per ella mateixa, no serveix de res. Pel fet que està unida al Verb vivificant, ella esdevé al seu torn plenament vivificant; el més fort, el Verb, dóna força a la carn; mentre que la carn no imposa la seva pròpia naturalesa al qui no és mai vençut. La carn, per important que sigui per a donar la vida, arriba a fer-ho perquè porta en ella el Verb vivificant. Aquest cos pertany a aquell que és vida per naturalesa, i no a cap d'aquests homes fets de terra dels quals podem dir amb raó: La carn no serveix de res. No és pas de la carn de Pau, de Pere o de qualsevol altre que esperem la vida; només la podrà donar, amb exclusió de tota carn, la carn del Crist Salvador nostre, en el qual «habita corporalment tota la plenitud de la divinitat».

Heus aquí, doncs, el que el Senyor vol dir en les paraules que hem citat: «Mirant el fons del vostre pensament, veig que m'acuseu sense motiu d'haver dit que el meu cos fet de terra donava naturalment la vida; no és de cap manera el que us volia dir: la meva explicació només es referia a l'Esperit diví i a la vida eterna. No és pas la naturalesa de la carn la qui dóna l'Esperit vivificant; és per virtut de l'Esperit que el Cos dóna vida. «Les paraules que jo us he dit són Esperit», és a dir, espirituals i relatives a aquell que és per naturalesa la vida». El seu designi, parlant d'aquesta manera, no és pas de rebaixar la seva pròpia carn, sinó d'ensenyar-nos la veritat. És ell qui ha fet del seu cos una font de vida en regenerar-lo per comunicar-li la seva pròpia força. ¿Com s'esdevé, això? La raó no ho pot imaginar, la llengua no ho pot dir, però cal adorar en silenci, amb una fe que sobrepassa l'enteniment.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Lluïsa,

Avui he llegit a l'evangeli aquestes paraules que diumenge escoltaran també molts creients: «L'esperit és el qui dóna la vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida».

I penso en la nostra vida, per preguntar-me si la nostra és la mateixa vida de la qual ens parla Jesucrist. La nostra acostuma a estar agitada per mil pensaments, desitjos amb una forta dosi de contradicció, frustracions, esperances. Un onatge en un mar embravit. Vivim la vida a la superfície, i això vol dir viure amb una amplitud de consciència molt fina, massa prima, o poc profunda.

Per fer aquest camí o viatge de la vida ens cal aquella saviesa d'un Pare del Desert: «Un dia un viatger va demanar al mestre una paraula de saviesa que el guiés en el seu viatge. El mestre va accedir cortesament, i encara que aquell dia era un dia dedicat al silenci, va demanar un full de paper i va escriure una única paraula: “consciència”. “Consciència”?, va dir perplex el viatger. Veritablement, és massa breu, ¿no podries desenvolupar-ho una mica? Llavors, el mestre va prendre el paper i va escriure: “consciència, consciència, consciència”. Però, què vol dir aquesta paraula?, va insistir el viatger. El mestre va prendre una altra vegada el foli i va escriure, de manera clara i ferma: “consciència, consciència, consciència, significa: consciència”».

La consciència del sagrat manté unit el nostre univers, la manca de consciència i de sentit l'està destruint. Avui necessitem pujar al terrat com em comentes a la teva carta: «pujar al terrat quan comença a clarejar. El silenci de l'albada aquí és de gran bellesa. Com t'ho explicaria! No hi ha paraules. És un silenci que omple l'ànima i el cos. Estremeix».

Quan comença a clarejar. Quan apunta de nou el ritme d'un dia nou, d'una vida nova, necessitem pujar al terrat i viure l'experiència del silenci. Només el silenci pot ser paraula. No hi ha paraules. Només hauria de ser aquest silenci que acull amorosament la vida que neix nova amb una nova albada. Un silenci que faci més profunda la nostra consciència. Que ens posi en el camí de la saviesa.

Les nostres paraules són pobres, neixen de desitjos, d'inquietuds superficials. La paraula és un suport fonamental per a la relació humana. Després, les nostres relacions humanes també són, generalment, pobres, febles, de poca consistència. Cal pujar al terrat quan comença a clarejar. Encara no ha aparegut la llum del sol, però el silenci de alba previ va a recollir la paraula nova d'un nou dia.

En aquest camí de la vida crec que hem de canviar el ritme, i buscar aquell ritme que ens permeti créixer en una consciència més profunda. És la saviesa que ens pot guiar en el nostre viatge.

Maria Lluïsa, continua assídua a les albades del terrat. Una abraçada,

+ P. Abat