2 de setembre de 2012

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Rafael,

Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «la religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món».

I crec, certament, que en totes les religions hi ha una preocupació pels febles, pels pobres, i fins i tot en totes elles hi ha institucions que es preocupen de fer aquest servei. Això està bé. Però «fer  únicament això» pot ser perillós i fins i tot farisaic, ja que reduïm la religió a uns espais concrets, quan la religió ha de ser una experiència que agafi tota la persona, tot un poble. No podem, ni hem d'abdicar d'aquesta responsabilitat, que ens afecta tots i cada un, en una institució.

L'experiència que tenim no és així, i aquí hi podria haver, estimat Rafael, una primera resposta al teu interrogant: «per què la pluralitat de religions presents als nostres països?»

Succeeix, d'alguna manera, com quan un poble té una gran devoció a «la seva Mare de Déu», i no volen sentir parlar de cap altra advocació existent en altres pobles. O fins i tot pot passar dins d'una mateixa parròquia amb devocions diverses.

Donem un valor absolut a «allò meu», «el nostre», quan en aquesta vida res no té un valor absolut. Només la vida. La vida de cada persona, la vida de cada poble. I la vida és quelcom dinàmic que tendeix a desenvolupar-se, i on la persona humana ha de tenir la preocupació de créixer com a persona. El creixement suposa una obertura a la vida, una vida en la qual estan situats els altres. Per això en la vida és necessari tenir, establir «espais de trobada», com tu suggereixes. I reculls també un pensament important de Benet XVI: «el llaç unificador de les societats, fins i tot les liberals, és Déu».

Es possible, que molts canviarien el nom de Déu per un altre, només per mostrar que el seu Déu és diferent i millor. Però el que és cert, és que en el rerefons de tota vida humana hi ha la dimensió del Misteri. I des d'aquesta profunditat ve una crida a tota persona a aprofundir en l'experiència de la seva vida. I això no és senzill ja que d'una banda la persona no està unificada en si mateixa, sinó que està cridada per una diversitat de centres d'interès que «l'estiren» per camins diferents, i de vegades fins i tot oposats. La persona dividida entre el seu món exterior i el seu espai interior, i en aquesta tensió és fàcil inclinar-se per una versió hipòcrita de la seva vida. Versions que proliferen.

La persona necessita la llum d'una altra saviesa diferent de la que està movent el món, ja que la saviesa actual és saviesa que trosseja, que provoca profunds avencs en les relacions humanes. El llaç unificador de les societats és Déu. El llaç comú a tots els homes, la font, l'origen, és Déu, i en tot cas si tens alguna cosa contra aquesta paraula la substitueixes per la paraula Misteri. En realitat es tracta de «no deixar de banda el manament de Déu per aferrar-nos a la tradició dels homes». El manament de Déu és que el busquem a ell, i això ens porta a buscar una unitat de la nostra persona, una unificació del nostre interior i exterior, o allò que els teòlegs cistercencs en diuen la recuperació de la imatge divina. En definitiva és estar en un permanent procés de recuperació de la unitat, una unitat que s'estén a la relació amb els altres i amb el mateix univers. Però, simultàniament és relativitzar tota tradició humana.

Res més, una abraçada,

+ P. Abat