23 de setembre de 2012

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Rosa M.,

He tornat a recordar una carta teva de fa uns mesos on apuntaves a coses importants per a la nostra societat: «si t'hi fixes, avui ningú no parla de vida interior, ni de sobrietat, ni d'ascetisme... Les persones amb vida interior saben afrontar millor qualsevol situació de crisi (econòmica, afectiva, de salut), és un escut molt bo per a aquest tipus de situacions».

No es parla de vida interior, perquè hi ha manca d'aquesta vida interior. Algú ha escrit: la interioritat no és espai ni és temps, senzillament, és. És un viure, silenciosament, la nostra qualitat humana més profunda. Els ulls oberts en plena natura en un dia de sol lluminós, o davant la immensitat de la mar, o des del cim de les muntanyes. Alçada i profunditat, i molts i variats camins per arribar-hi.

La interioritat ens envolta, estem en ella i som ella. Es viu en i pel silenci de l'exterior i de l'interior. Però un silenci que no és només callar, sinó un auscultar o potser un contemplar que emergeix d'aquesta interioritat. El silenci seria un mitjà, un canal per connectar amb la nostra interioritat, l'estructura de la qual roman en tota persona humana. Però cal actualitzar aquesta capacitat. Aquesta actualització ve per l'exercici del silenci. I aquí ens trobem amb la gran dificultat: la d'exercitar-nos en aquest silenci.

Gran obstacle: l'exercici exterior que domina en la vida de la societat, un ritme trepidant que ens projecta cap a l'exterior. I llavors ens trobem amb el conflicte.

Llegeixo en l'Escriptura: «D'on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. No teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament. Amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers».

Som una mica com els infants, vivim corrent, tot ho volem ja ara; et demanen una col·laboració i ha de ser per demà, o per demà passat, o per ara mateix! Sí, és veritat, es fan reunions per programar, per decidir prèviament certes actuacions, però la reflexió és mínima, i si es tracta de programació religiosa, fins la mateixa oració és breu, per complir i res més, però rarament es parteix d'una oració profunda per buscar «la llum que ve de dalt, que ens dona saviesa, pau». Al capdavall, tot es resol en més accions.

Necessitem «aquesta saviesa de dalt, que és pura, pacífica, moderada i dòcil, plena de bons fruits, imparcial i sincera». I tot això no es resol mitjançant una programació ni tan sols de diversos dies, sinó a través d'un aprofundiment de la nostra vida, que ens permeti arrelar tots aquests valors a l'interior, com a vida nova. I en aquest exercici es necessita la «companyia» del silenci.

Evidentment, ningú no parla de vida interior, fins i tot en l'Església, o bé poc i malament, ni de sobrietat, ni d'ascetisme. Potser caldrà que la crisi s'aguditzi, que ens porti a una situació en què no hi hagi paraules, sinó tan sols silenci, un silenci que ens permeti clamar des de l'avenc del nostre abisme de misèria humana, i alhora ens faci conscients que dins nostre trobem els camins per l'experiència d'una vida nova.

Que mai no et falti la saviesa de dalt que ha de néixer en el teu cor. Una abraçada,

+ P. Abat