9 de setembre de 2012

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Ramon,

«Jo em trobo dintre del Déu tri, des dels meus 34 anys, quan se'm va permetre veure el mateix Déu, que em van ensenyar, en unes dimensions d'amor, en evolució constant cap a ell, que encara em sedueix en els últims anys de la meva vida, com si l'estigués palpant. El nostre medi diví».

Són aquestes paraules que em transmets en la teva carta, paraules boniques, paraules que obren a esperança a créixer en la fe, i sobretot a viure en amor, ja que «Déu és amor», i nosaltres estem immersos en ell, o com escrius «dintre d'ell», ja que és una cosa que ens suggereix la Sagrada Escriptura: «en ell vivim, ens movem i som» (Ac 17,27).

Tu escrius que et «van ensenyar Déu en unes dimensions d'amor» i «en evolució constant», i que això, fins al dia d'avui, després de molts anys viscuts, t'ha seduït i et segueix seduint.

Però, pot seduir-nos profundament quelcom que no sigui l'amor? Hi pot haver alguna cosa en la vida de la persona humana que tingui més ressò que l'amor? El que passa és que tenim molts substitutius de l'amor. Obrim, aboquem el nostre cor en coses, en experiències que no omplen el cor, sinó que l'esgoten. Ens vessem cap a fora, quan el punt de partida el tenim a dintre. Ens ho recorda un apassionat cercador de Déu: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! Tu estaves dintre meu i jo estava fora, i allà et buscava». (Sant Agustí, Confessions X, XVII).

Ens trobem dins d'ell, ens envolta el seu amor, com envolten els braços de la mare el seu fill acabat de néixer. El fill que acaba de néixer i que li col·loquen a la falda, perquè pugui escoltar la veu materna, prendre'n l'aliment, créixer sota la seva mirada amorosa.

Aquesta ha de ser la nostra experiència de Déu. Que cada dia que clareja el contemplem com un regal de Déu. Un Déu en qui vivim, ens movem i som. Un Déu que ens regala vida nova, que ens retorna l'alegria de la llum, la bellesa de la creació, per créixer. Per créixer espiritualment, perquè jo entenc així aquesta «evolució constant cap a ell», de què parles. Déu ens crea per viure amb nosaltres, amb la seva criatura humana, una relació d'amor. I aquesta relació comença i es desenvolupa a partir del més íntim del nostre ésser, des del cor. Com la mare i el fill tenen una relació profunda, més enllà del que apareix, un llaç espiritual que no es veu, però es percep, sobretot, i sempre, per part de la mare. Així és el llaç entre Déu i la persona humana, però, per part nostra, hem de créixer espiritualment, per fer-nos conscients d'aquesta realitat que dóna una tonalitat diferent a la vida. És el veritablement apassionant de la vida: el creixement espiritual. És la veritable riquesa que ja mai es perd.

I per això Déu ja ha posat aquest principi de vida espiritual dins de la persona humana. Hi ha posat el seu Esperit. Esperit de vida, d'amor. Si nosaltres ens girem cap a ell, que és el mateix que girar-se cap al cor, cap a dins, com diu sant Agustí, viurem l'experiència d'un «Déu que ve en persona, perquè es descloguin els nostres ulls, s'obrin les nostre orelles, i brollin deus en el desert», en una paraula, per fer l'experiència d'un creixement espiritual.

Ramon, gràcies pel teu testimoni. Continua creixent en el teu camí, una abraçada,

+ P. Abat