Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
«Aquesta festa és la nostra festa. En les altres festivitats dels Sants ens unim a totes les Esglésies. Aquesta festa és la nostra festa. Ens és tan nostra que només nosaltres la commemorem. És la nostra perquè és de la nostra església, i, encara més, perquè es refereix a nosaltres mateixos. No us admiri ni us posi vermell celebrar-vos a vosaltres mateixos. Quina santedat poden tenir aquestes pedres per rendir-les homenatge? Si són santes ho són pels vostres cossos. I no hi ha dubte que els vostres cossos són santificats, perquè sou temple de l'Esperit Sant, i cadascú sap controlar el seu propi cos santa i respectuosament. Podem, doncs, dir que l'Esperit Sant que viu en vosaltres santifica les ànimes, aquestes comuniquen la seva santedat als cossos i aquests a la casa. Déu és admirable en els seus sants, tant en els del cel com en els de la terra. Els té aquí i allà, i en tots realitza meravelles: a aquells els comunica la seva felicitat, i a aquests la seva santedat». (Sant Bernat, Sermó 1,1 Sobre la Dedicació)
Ens acostem avui a Crist, la pedra viva, la pedra angular, la pedra clau que tanca tot l'edifici construït amb les pedres vives que som nosaltres, quan vam entrar o ens incorporem a la construcció d'un edifici espiritual que es realitza i consolida, quan deixem que la pedra clau tanqui tot l'edifici. Ens acostem avui a Crist, ell és la nostra festa.
«Entreu, entreu, aquí el trobareu com encara no el coneixeu, com ell és la vida i la veritat, com vol ser conegut per tots i sobretot per vosaltres» (Joan Maragall).
Perquè un edifici viu, un edifici espiritual, mai està construït d'una vegada per totes. Cal col·locar pedres cada dia. Cada dia necessitem traslladar l'arca amb les seves taules de la Llei. Cada dia és necessari traslladar l'Arca tocant els instruments musicals i cantant himnes.
Diu Salomó: «El Senyor vol habitar en la foscor», un espai de silenci, l'espai del teu cor. Crist, el nou Salomó, ha edificat un espai on habita per sempre el teu Déu. Potser aquesta festa és per tenir més cura del DESIG de Déu, un desig que ens porti a estar més pendents d'aquest espai interior, on habita Déu per sempre. Un desig que suscita el mateix Déu, però que nosaltres hem de cuidar. Escriu sant Agustí: «Déu dilata el desig perquè creixi, i creix perquè arribi a Déu. Déu no dóna una cosa petita que voleu. Déu no dóna alguna cosa del que va fer, Déu es dóna a si mateix, que va fer totes les coses».
El salmista ens inspira, ens il·lumina per tenir cura i estimular aquest desig de Déu: «què n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor: ple de goig i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida... Feliços els que viuen a casa vostra, lloant-vos cada dia».
El salm d'aquesta festa és tot un cant per despertar el nostre entusiasme per Déu, per viure desvetllats treballant contra la rutina en el tracte amb Déu. Aclamar, sospirar pel Déu viu. Per un Déu viu en el teu cor. «Un Déu que s'alegra per tu, que dansa per tu com en els dies de festa» com diu el profeta, i et renova en el seu amor. El salmista ens convida a alegrar-nos pel Déu viu. A saltar i gaudir amb el nostre Déu, a entusiasmar-nos amb ell i per ell. Ell posa la primera pedra, la pedra angular; nosaltres hem de continuar la construcció de la casa, de la casa de Déu, de la nostra casa. Aquesta es la nostra tasca preciosa: aixecar en aquest temps que ens dona, i en col·laboració amb Ell un edifici espiritual.
«Senyor de les energies, que amables són les vostres cases! La meva ànima defalleix i es mor de desig a la porta del meu Senyor. El meu cor, el meu cor s'ha estremit d'alegria en el Déu viu... Feliç el qui ha trobat un lloc a casa teva» (Paul Claudel).
En l'encontre amb el Senyor a casa, a casa meva, a casa seva, com veiem en l'encontre de Zaqueu amb Jesús, es desperta un profund entusiasme que primer viu en el seu espai interior, en el seu cor, però l'energia, la força de Déu és tal que es vessa generosament cap a l'exterior. L'energia, la força de Déu ens porta a posar la nostra pedra amb les pedres dels altres per aixecar la casa de Déu. Aquesta és la nostra tasca, el nostre treball primer. Sobre la fermesa de la pedra angular, sobre la saviesa del Crist, aixequem la casa de Déu en aquest temps que ell ens dóna, que coincideix amb aixecar casa, la casa del teu germà. La nostra casa humana.
13 de novembre del 2012
11 de novembre del 2012
DIUMENGE XXXII DURANT L'ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Re 17,10-16; Sl 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44
Por o fe. Són dues actituds davant la vida. La viuda de la Bíblia representa la persona necessitada, amb falta de recursos. «No tinguis por», li diu Elies. Oberta a la fe la viuda de Sarepta salva la vida ella i la seva família.
Si creiem que Crist, sacerdot i víctima, ha pres damunt seu els pecats de cadascú de nosaltres, no podem viure amb por. Encara que visquem a «Nova Sarepta», sofrint les conseqüències de la crisis. Si poses la confiança en el Senyor, no et mancarà el seu ajut. L'únic que val la pena és Déu.
Por o fe. Si vius d'aparences vanes, devorant els béns de les persones més indefenses, imitant els mestres de la Llei de l'evangeli, vius en definitiva amb por. Amb por perquè tot és aparença i l'aparença és un engany. «No us fieu dels mestres de la Llei», ens diu Jesús. El viure d'aparença és us parany que tots hi podem caure. Fins i tot en la seva vida el monjo, que «recollit a les seves pròpies cledes, i no a les del Senyor, té per llei la satisfacció dels seus desigs» (RB 1,8). Fins i tot aquells que seuen als primers bancs de les esglésies cada diumenge i que es creuen que són del govern del cel. Tu i jo ningú està exempt de caure en aquest parany.
Jesús però, ens fa girar la mirada: Mira, la viuda pobra de l'evangeli, la qui realment no té res que aparentar. Aquesta dona viu en la realitat, viu la pobresa, però la seva fe en Déu la porta a donar fins i tot allò que necessita per viure. Ella sap millor que els mestres de la Llei qui és Déu, benigne i misericordiós. Sap perfectament de qui es fia. Quina por ha de tenir? Cap. Sap perfectament que l'únic que val la pena és Déu. Per això el poc que té ho retorna a Déu. Ella viu més que ningú la vida en total llibertat. Lliure de tot aferrament disposada a la voluntat de Déu que se sap i se sent acollida a les seves entranyes.
Què lluny estem de vegades d'aquesta intimitat amb Déu? Quan ens costa abandonar-nos a la seva voluntat? Quans entrebancs i rèmores ens impedeixen viure en llibertat, llibertat de fills de Déu? Por o fe. Aparença o realitat. Tu elegeixes la manera de viure. Però recorda, que Crist ha donat la vida per tu. I, que l'únic que val la pena és Déu.
1Re 17,10-16; Sl 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44
Por o fe. Són dues actituds davant la vida. La viuda de la Bíblia representa la persona necessitada, amb falta de recursos. «No tinguis por», li diu Elies. Oberta a la fe la viuda de Sarepta salva la vida ella i la seva família.
Si creiem que Crist, sacerdot i víctima, ha pres damunt seu els pecats de cadascú de nosaltres, no podem viure amb por. Encara que visquem a «Nova Sarepta», sofrint les conseqüències de la crisis. Si poses la confiança en el Senyor, no et mancarà el seu ajut. L'únic que val la pena és Déu.
Por o fe. Si vius d'aparences vanes, devorant els béns de les persones més indefenses, imitant els mestres de la Llei de l'evangeli, vius en definitiva amb por. Amb por perquè tot és aparença i l'aparença és un engany. «No us fieu dels mestres de la Llei», ens diu Jesús. El viure d'aparença és us parany que tots hi podem caure. Fins i tot en la seva vida el monjo, que «recollit a les seves pròpies cledes, i no a les del Senyor, té per llei la satisfacció dels seus desigs» (RB 1,8). Fins i tot aquells que seuen als primers bancs de les esglésies cada diumenge i que es creuen que són del govern del cel. Tu i jo ningú està exempt de caure en aquest parany.
Jesús però, ens fa girar la mirada: Mira, la viuda pobra de l'evangeli, la qui realment no té res que aparentar. Aquesta dona viu en la realitat, viu la pobresa, però la seva fe en Déu la porta a donar fins i tot allò que necessita per viure. Ella sap millor que els mestres de la Llei qui és Déu, benigne i misericordiós. Sap perfectament de qui es fia. Quina por ha de tenir? Cap. Sap perfectament que l'únic que val la pena és Déu. Per això el poc que té ho retorna a Déu. Ella viu més que ningú la vida en total llibertat. Lliure de tot aferrament disposada a la voluntat de Déu que se sap i se sent acollida a les seves entranyes.
Què lluny estem de vegades d'aquesta intimitat amb Déu? Quan ens costa abandonar-nos a la seva voluntat? Quans entrebancs i rèmores ens impedeixen viure en llibertat, llibertat de fills de Déu? Por o fe. Aparença o realitat. Tu elegeixes la manera de viure. Però recorda, que Crist ha donat la vida per tu. I, que l'únic que val la pena és Déu.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat Miquel,
Va trigar a arribar la teva carta de tardor, però a la fi arribà amb una interessant reflexió sobre el silenci que et comentaré un altre dia. Però avui vull aturar-me en les paraules que vénen a la teva carta després de parlar sobre el silenci: «el soroll comporta el desordre, l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la paraula vana, la prepotència... aquests temps són així. El capitalisme ferotge en el seu desig d'acaparar les riqueses i les voluntats dels homes, és un immens soroll que devora la pau, que enfonsa en la desesperació. Els filòsofs, els polítics, els bisbes, els “salvadors” s'entesten a buscar la solució en el tro, en l'huracà... i no. La solució està en la brisa, que passa gairebé desapercebuda».
Així anem fent el camí en aquest món. D'una banda el soroll, el desordre, la prepotència, d'altra banda, la multitud immensa de gent senzilla que neix, viu i mor sense més, la «humanitat silenciosa», en què em fa pensar l'episodi de la vídua pobra de l'evangeli, que llança unes poques monedes, allò que té per viure, al temple. I mereix un gran elogi del Senyor.
Jo crec que el soroll del tro i l'huracà allunyen de nosaltres tota possibilitat d'escoltar la remor de la brisa de vida. La «humanitat silenciosa» immersa en aquesta remor de la brisa, no té altres recursos, altra força que el néixer, viure i morir. I no obstant això com va subratllar en alguna ocasió el monjo Tomàs Merton és possible que sigui en aquesta majoria silenciosa on es troba aquella ànima contemplativa que encara manté el món en la seva existència.
Però això no és suficient. Un creient no es pot deixar seduir pel desordre, l'odi, el poder, la paraula vana... sinó estar preocupat per escoltar la remor suau de la brisa, signe de la proximitat de Déu, que li dóna fortalesa per caminar. I això tampoc és gens fàcil, i insuficient, ja que necessitem una «presència» més forta i determinant com suggereix en la seva obra el mateix Merton: «Potser seria massa dir que el món necessita un altre moviment com el que va conduir a aquests homes als deserts d'Egipte i Palestina... Hem d'alliberar-nos, a la nostra manera, de les implicacions d'un món que es precipita cap al desastre. Però el nostre món és diferent del seu... No podem fer exactament el mateix que ells van fer. Però hem de ser, amb una consciència ben desvetllada, implacables en la nostra determinació de trencar totes les cadenes espirituals i rebutjar el domini de coaccions alienes, per trobar el nostre veritable ésser, per descobrir i desenvolupar la nostra inalienable llibertat espiritual i emprar-la en construir, a la terra, el Regne de Déu... Necessitem aprendre d'aquests homes del segle IV com ignorar els prejudicis, desafiar les coaccions i endinsar-nos sense por a allò desconegut».
Hi ha aquí una sèrie d'afirmacions molt importants, i encara més important viure-les perquè l'home es realitzi, perquè la societat no se senti frustrada: alliberament, implicació en el món, cadenes espirituals, construir el Regne... En el fons, tot això suposa apostar per la llibertat. Però s'ha escrit: hi ha una por a la llibertat, i tenim una inclinació a abdicar del nostre camí de llibertat, per deixar-lo en altres mans, que no són una veritable garantia de perseguir aquest objectiu que ens ha de portar a una dimensió humana i creient més profunda.
Que la tardor faci renéixer en tu els sentiments de la millor nostàlgia. Una abraçada,
+ P. Abat
Va trigar a arribar la teva carta de tardor, però a la fi arribà amb una interessant reflexió sobre el silenci que et comentaré un altre dia. Però avui vull aturar-me en les paraules que vénen a la teva carta després de parlar sobre el silenci: «el soroll comporta el desordre, l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la paraula vana, la prepotència... aquests temps són així. El capitalisme ferotge en el seu desig d'acaparar les riqueses i les voluntats dels homes, és un immens soroll que devora la pau, que enfonsa en la desesperació. Els filòsofs, els polítics, els bisbes, els “salvadors” s'entesten a buscar la solució en el tro, en l'huracà... i no. La solució està en la brisa, que passa gairebé desapercebuda».
Així anem fent el camí en aquest món. D'una banda el soroll, el desordre, la prepotència, d'altra banda, la multitud immensa de gent senzilla que neix, viu i mor sense més, la «humanitat silenciosa», en què em fa pensar l'episodi de la vídua pobra de l'evangeli, que llança unes poques monedes, allò que té per viure, al temple. I mereix un gran elogi del Senyor.
Jo crec que el soroll del tro i l'huracà allunyen de nosaltres tota possibilitat d'escoltar la remor de la brisa de vida. La «humanitat silenciosa» immersa en aquesta remor de la brisa, no té altres recursos, altra força que el néixer, viure i morir. I no obstant això com va subratllar en alguna ocasió el monjo Tomàs Merton és possible que sigui en aquesta majoria silenciosa on es troba aquella ànima contemplativa que encara manté el món en la seva existència.
Però això no és suficient. Un creient no es pot deixar seduir pel desordre, l'odi, el poder, la paraula vana... sinó estar preocupat per escoltar la remor suau de la brisa, signe de la proximitat de Déu, que li dóna fortalesa per caminar. I això tampoc és gens fàcil, i insuficient, ja que necessitem una «presència» més forta i determinant com suggereix en la seva obra el mateix Merton: «Potser seria massa dir que el món necessita un altre moviment com el que va conduir a aquests homes als deserts d'Egipte i Palestina... Hem d'alliberar-nos, a la nostra manera, de les implicacions d'un món que es precipita cap al desastre. Però el nostre món és diferent del seu... No podem fer exactament el mateix que ells van fer. Però hem de ser, amb una consciència ben desvetllada, implacables en la nostra determinació de trencar totes les cadenes espirituals i rebutjar el domini de coaccions alienes, per trobar el nostre veritable ésser, per descobrir i desenvolupar la nostra inalienable llibertat espiritual i emprar-la en construir, a la terra, el Regne de Déu... Necessitem aprendre d'aquests homes del segle IV com ignorar els prejudicis, desafiar les coaccions i endinsar-nos sense por a allò desconegut».
Hi ha aquí una sèrie d'afirmacions molt importants, i encara més important viure-les perquè l'home es realitzi, perquè la societat no se senti frustrada: alliberament, implicació en el món, cadenes espirituals, construir el Regne... En el fons, tot això suposa apostar per la llibertat. Però s'ha escrit: hi ha una por a la llibertat, i tenim una inclinació a abdicar del nostre camí de llibertat, per deixar-lo en altres mans, que no són una veritable garantia de perseguir aquest objectiu que ens ha de portar a una dimensió humana i creient més profunda.
Que la tardor faci renéixer en tu els sentiments de la millor nostàlgia. Una abraçada,
+ P. Abat
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Déu no es fixa en les riques fortunes sinó en les bones voluntats que estimen. ¿Eren rics els apòstols? Només van deixar unes xarxes i una barca per seguir el Senyor. Deixar tota esperança terrenal és deixar molt, com ho va fer aquesta viuda en deixar en el tresor dues monedes de les més petites. Ningú —diu el Senyor— no ha donat més que ella. Molts hi tiraven en abundància perquè eren rics, però no van tirar “en els dons de Déu”, és a dir, en el tresor del temple més monedes que aquesta viuda. «Molts rics hi tiraven molt», i ell «mirava», però no pas perquè hi tiraven molt; i aquesta dona vingué amb les seves dues monedes de les més petites. ¿Qui la va veure? Ell, el qui no mira la mà plena sinó el cor. El Senyor es fixa en aquesta dona i hi fa fixar: tot assenyalant-la, diu que ningú no ha donat tant. Ningú no ha donat tant com aquella que no s'ha reservat res.
Si, doncs, posseeixes poc, donaràs poc; i més, si tens més. Però, quan donaràs poc del poc que tens, ¿posseiràs menys o rebràs menys perquè has donat menys? Si mirem els dons mateixos, alguns són grans, d'altres petits; alguns són considerables, d'altres, reduïts. Però si mirem el cor d'aquell que els fa, a vegades trobarem darrera la seva profusió un cor miserable; i darrera la seva pobresa, un cor més ric. Perquè tu veus bé la quantitat d'allò que és donat, però no pots veure tot el que ha guardat el qui dóna molt, quan finalment dóna quelcom! No veus pas tot el que ha pres a un altre aquell qui en dóna una part als pobres, com per corrompre Déu, el seu jutge.
Quan el Senyor entrà a casa de Zaqueu, aquest cridà ple de joia perquè el Senyor havia entrat primer dins el seu cor: «Dono la meitat dels meus béns als pobres». Es va reservar molt, em diràs. Però, atenció a l'ús que fa de l'altra meitat! «I si he perjudicat algú en res, li ho restitueixo quatre vegades més». Zaqueu guardà molt, no per posseir, sinó per tornar allò que havia pres. Aquest gran client paga car el Regne; ric fa un moment, ara és pobre. Perquè ha pagat el preu fort, ¿direm que Pere, que era pobre, no ha pogut fer, amb les seves xarxes i la barca, la mateixa adquisició? Per a cadascun d'ells el preu fou tot el que tenien. El preu ¿es pot rebaixar? Sí, jo veig aquest immens domini adquirit per dues monedes de les més petites. Escolteu el venedor, el Senyor Jesús: és ell qui parla. «El qui doni a beure a un d'aquests petits ni que només sigui un vas d'aigua fresca perquè és un deixeble, us dic de debò que no perdrà la seva recompensa». ¿I si no tens, per ara, aquest vas d'aigua fresca per donar? Doncs, «Pau a la terra als homes de bona voluntat».
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Déu no es fixa en les riques fortunes sinó en les bones voluntats que estimen. ¿Eren rics els apòstols? Només van deixar unes xarxes i una barca per seguir el Senyor. Deixar tota esperança terrenal és deixar molt, com ho va fer aquesta viuda en deixar en el tresor dues monedes de les més petites. Ningú —diu el Senyor— no ha donat més que ella. Molts hi tiraven en abundància perquè eren rics, però no van tirar “en els dons de Déu”, és a dir, en el tresor del temple més monedes que aquesta viuda. «Molts rics hi tiraven molt», i ell «mirava», però no pas perquè hi tiraven molt; i aquesta dona vingué amb les seves dues monedes de les més petites. ¿Qui la va veure? Ell, el qui no mira la mà plena sinó el cor. El Senyor es fixa en aquesta dona i hi fa fixar: tot assenyalant-la, diu que ningú no ha donat tant. Ningú no ha donat tant com aquella que no s'ha reservat res.
Si, doncs, posseeixes poc, donaràs poc; i més, si tens més. Però, quan donaràs poc del poc que tens, ¿posseiràs menys o rebràs menys perquè has donat menys? Si mirem els dons mateixos, alguns són grans, d'altres petits; alguns són considerables, d'altres, reduïts. Però si mirem el cor d'aquell que els fa, a vegades trobarem darrera la seva profusió un cor miserable; i darrera la seva pobresa, un cor més ric. Perquè tu veus bé la quantitat d'allò que és donat, però no pots veure tot el que ha guardat el qui dóna molt, quan finalment dóna quelcom! No veus pas tot el que ha pres a un altre aquell qui en dóna una part als pobres, com per corrompre Déu, el seu jutge.
Quan el Senyor entrà a casa de Zaqueu, aquest cridà ple de joia perquè el Senyor havia entrat primer dins el seu cor: «Dono la meitat dels meus béns als pobres». Es va reservar molt, em diràs. Però, atenció a l'ús que fa de l'altra meitat! «I si he perjudicat algú en res, li ho restitueixo quatre vegades més». Zaqueu guardà molt, no per posseir, sinó per tornar allò que havia pres. Aquest gran client paga car el Regne; ric fa un moment, ara és pobre. Perquè ha pagat el preu fort, ¿direm que Pere, que era pobre, no ha pogut fer, amb les seves xarxes i la barca, la mateixa adquisició? Per a cadascun d'ells el preu fou tot el que tenien. El preu ¿es pot rebaixar? Sí, jo veig aquest immens domini adquirit per dues monedes de les més petites. Escolteu el venedor, el Senyor Jesús: és ell qui parla. «El qui doni a beure a un d'aquests petits ni que només sigui un vas d'aigua fresca perquè és un deixeble, us dic de debò que no perdrà la seva recompensa». ¿I si no tens, per ara, aquest vas d'aigua fresca per donar? Doncs, «Pau a la terra als homes de bona voluntat».
4 de novembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 31è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
No ignorem que els vostres cors s'alimenten cada dia amb les exhortacions de les lectures divines i amb la Paraula de Déu. Amb tot, com que desitgem estimar-nos cada vegada més els uns als altres, sento el deure d'entretenir-me una mica amb la vostra caritat sobre l'amor.
Qui vulgui parlar de l'amor no ha de preocupar-se d'escollir lectures que el descriguin d'una manera expressa. No hi ha cap pàgina de l'Escriptura que no parli de l'amor. El Senyor mateix ens ho testimonia i l'evangeli ens ho ensenya. Així, quan van preguntar-li quin era el primer manament de tots els de la Llei, Jesús respongué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I perquè no busquéssim res més en les pàgines sagrades, afegí: «D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els profetes». Si tota la Llei i els profetes depenen d'aquests dos manaments, molt més l'evangeli.
L'amor renova l'home, el fa nou. Que la caritat és la porció de l'home nou, ho expressa personalment el Senyor quan diu: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres». Si, doncs, la Llei i els profetes, que és tan com dir tot l'Antic Testament, depenen de l'amor, molt més l'evangeli, és a dir, el Nou Testament, des del moment que el Senyor només proclamà com a seu aquest manament: «Que us estimeu els uns als altres». Després d'haver vingut a fer-nos homes nous, el declarà manament nou, i ens prometé una herència nova, una herència eterna.
L'amor és present en tots dos testaments. En el primer, però, d'una forma més velada, i, en canvi, amb el temor més a la vista. En el segon, contràriament, és més evident l'amor que el temor. Perquè com més creix l'amor, més minva el temor. En créixer en l'amor, l'ànima s'allibera del temor, i, en arribar a la plenitud d'aquest alliberament, desapareix el temor. Ho diu l'apòstol Joan: «L'amor foragita el temor».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
