Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25,6.7-9; Sl 26; 1Te 4,13-18; Jo 11,17-27
«L'obra d'amor, que consisteix a recordar un difunt, és l'obra d'amor més desinteressada, més lliure i més fidel de totes, escriu Kierkeegaard. La més desinteressada perquè el difunt no pot correspondre a l'elogi, ni tornar el que se li fa». Per això diu el llibre dels Macabeus: «És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin alliberats dels seus pecats». «És una pregària pels nostres "parents de la terra"» diu també Kierkeegaard. Tots tornem a la terra. Tots som terra, pols, com se'ns recorda el Dimecres de Cendra, cosa que fàcilment oblidem.
Aquest punt ens torna a recordar la saviesa de la Regla de sant Benet quan ens proposa els 12 graons de la humilitat. Humilitat és una paraula relacionada amb «humus». És rebaixar-se fins a allò que som: humus, terra. Així comença el nostre camí en aquesta terra. Però necessitem llum per al camí. És la llum que proclama el salm: «El Senyor m'il·lumina i em salva. El Senyor és la defensa de la meva vida».
Ell és qui primer fa el camí amb la llum de la veritable saviesa, fet home, humiliat, fins al no-res, per ser després glorificat. Per això podrà dir a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen mi, encara que morin, viuran, i els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més».
Perquè creure en Crist, és obrar com ell obrà, viure com ell va viure; per això des del cim de la seva humiliació, i abans de la seva glorificació, lliurà el seu Esperit, l'Esperit que serà vessat sobre tota carn. L'Esperit que ens dóna saviesa i força per fer el camí d'aquesta vida des de l'humus, des de la terra humil, des d'una humiliació que és moderar els desitjos com el nen a la falda de la mare. I això és morir, certament, viure els graons d'humilitat de la Regla, sobretot el 6è i el 7è, que acaben amb la paraula: «m'ha fet bé que m'hagueu humiliat, així he après els vostres manaments».
I el primer manament és el de l'amor. L'amor que és la manifestació de tota la vida de Jesús, revelació del Pare que és Amor. «Només la vida d'aquest amor que s'humilia pot mostrar la veritat de la nostra fe en la resurrecció», com diem en la pregària col·lecta d'avui. Però la veritat d'aquesta fe és alhora vida, és anar experimentant en aquest camí de la vida la transformació del nostre ser: enlairant-nos des de la nostra humiliació, però recolzats i embolcallats en la força d'amor que ens ve de Déu. Només qui va tenint aquesta experiència en la seva vida d'un canvi profund en el seu ésser té veritable fe, una fe viva en la resurrecció de tots els homes, perquè la va experimentant en les dificultats, en els obstacles que troba i la va vencent des de la prostració en l'humus, des de la pols, fins a l'elevació a una nova criatura. I la ferma esperança de pujar a la Muntanya, on el Senyor prepara el banquet per a tots els pobles. Per aquest camí ens ha donat el seu Esperit. «El Senyor ens il·lumina i ens salva».
Per això pot escriure Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador, i llavors, intrèpid, contra no importa qui, home o diable, lluita, tenint Crist al seu costat».
Celebrar l'Eucaristia per tots els difunts és per a nosaltres l'oportunitat d'incorporar-nos al banquet messiànic, el banquet al qual van entrant els difunts. El Banquet de la Bellesa. El banquet on ja no hi ha dol, ni llàgrimes, ni oprobis, ni humiliacions. El banquet de l'alegria.
El banquet és l'espai on més propers estem dels dos pols: la humiliació i la glòria. L'Eucaristia és el temps on se'ns dóna l'oportunitat de contemplar la humiliació i la glorificació. L'Eucaristia és el Banquet de la Bellesa.
Nosaltres som humils, vulguem o no. La nostra condició humana és fràgil. Ho sapiguem o no, ho vulguem o no, els graons de la humilitat de la Regla de sant Benet són la veritat. La veritat que contemplem en Crist en aquest Misteri de la seva vida, mort i resurrecció. D'humiliació i de glorificació.
Nosaltres hem d'entrar-hi des de la nostra condició humana, des de la nostra pobresa, des del nostre fang, i deixar que ens agafi el Misteri, i deixar que la força d'aquest Misteri ompli tota la nostra existència. D'aquesta manera creixerà la nostra esperança de sumar-nos un dia al Banquet de la Bellesa.
Escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «La bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i somiar el futur. La bellesa de les coses creades no pot saciar del tot i suscita l'arcana nostàlgia de Déu».
Gustar la vida, endinsats en la nostra condició fràgil, de fang, però somiant amb el futur, el veritable Banquet de la Bellesa, sense vels, ni oprobis.
El salmista diu que només demana una cosa al Senyor, i això busca: «viure a la casa del Senyor tota la vida, contemplant la seva bellesa». Nosaltres, avui demanem dues coses en una de sola: aquesta contemplació de la Bellesa per als germans que ens van deixar, i la mateixa contemplació per als qui encara estem en camí.
2 de novembre del 2011
1 de novembre del 2011
TOTS SANTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12
Algú em deia: «la vida és un salm». I em pregunto: i què és un salm? I em trobo amb respostes diverses i plenes de bellesa: «Els salms són poemes, poemes amb un significat. Les paraules d'un poema no són merament signes i conceptes, sinó que són riques d'associacions afectives i espirituals». (Merton) «El llibre dels salms és com un arbre que, plantat al costat d'un corrent d'aigua, dóna fruit quan n'és el temps. El corrent és el riu de la vida i el riu de la història. De la vida humana i de la història xucla l'arbre la seva saba» (L.A. Schökel) «Els salms són diàleg més que no pas monòleg, trobada més que no pas rèplica, perquè Déu parla també en els salms, i més encara quan guarda silenci».
Els homes i dones que parlen en els salms es dirigeixen a un Déu que no garanteix la felicitat i la salvació automàtica; qüestionen certeses i poders de la nostra vida humana, fets de preguntes i respostes, lloances i acusacions, promeses i penediments, desitjos i queixes, en el marc d'un diàleg, d'una conversa entre Déu i l'home, entre un jo i un Tu.
En aquesta festa de Tots Sants la litúrgia ens ofereix el salm 23 per viure aquest diàleg amb Déu. És una bona pedagogia religiosa per ensenyar-nos que no hi ha religió sense una trobada cultual amb Déu i sense rectitud moral.
«Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat?»
La resposta té un nom: Crist. L'home de mans innocents i cor pur, que va passar entre els homes amb la benedicció de Déu. Però va aprofitar el seu pas entre nosaltres per donar-nos el programa que necessitem per pujar a la muntanya del Senyor i quedar-nos per sempre al seu recinte sagrat. I aquest programa, aquesta lliçó, són les Benaurances, el Sermó de la Muntanya. Els qui van redactar el text d'aquest Sermó tenien davant dels seus ulls els comportaments en la vida i en la mort del Crucificat i Ressuscitat.
El Sermó de la Muntanya és una proposta límit, vàlida per a nosaltres en la concreció de les Benaurances, i que ens mostra cap a on ha de tendir el deixeble, d'acord amb l'estat de vida de cadascú.
Sant Bernat diu als monjos: «No dubto que la lectura de l'Evangeli i el sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant els vostres ulls l'escala per la qual ha pujat el cor dels sants que avui festegem».
Les benaurances ens parlen del Crist, d'aquesta nova saviesa, d'aquesta nova justícia del Regne que ell ens ha portat amb la seva vida i amb la seva mort. Crist és qui realitza i qui viu aquest Sermó. Ell és el veritable benaurat. I les Benaurances són el seu retrat. Si són un retrat no té sentit afirmar que són una utopia admirable, però no realitzable. Crist primer les va viure i després les va proposar. El cristianisme mira primer la persona de Jesús, i des d'ell, i amb ell, intenta dur a terme en aquest món el seu projecte.
Però, al llarg de la història, hi ha hagut cristians que han encarnat el seu projecte en la seva vida, que han pujat a la muntanya del Senyor i que s'estan al recinte sagrat. I avui hi continua havent cristians que contemplen aquest Crist i mediten les seves paraules, l'ensenyament de la seva vida, la seva mort i la seva passió, i que van fent aquest camí cap al cim de la muntanya.
Sobre això és prou lluminós l'ensenyament de sant Bernat, quan escriu: «Avui és festa per a nosaltres. Una de les més solemnes. Celebrem plegats tots els Sants, els del cel i els de la terra. Els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible, ja que el seu grau de santedat no és idèntic. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat. Hi ha doncs diversos matisos en l'ús i en la vivència de la paraula santedat: uns són sants perquè ja la tenen plenament, i altres perquè hi estan. Per a aquests darrers, la santedat està amagda en Déu, és quelcom misteriós i se celebra a la penombra del misteri».
És el que ensenya sant Joan: «Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Mentrestant, cal caminar per pujar a la muntanya del Senyor. Però si volem fer progressos en el camí no podem oblidar l'ensenyament de la Regla de sant Benet: «No s'ha d'anteposar res a l'amor del Crist».
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12
Algú em deia: «la vida és un salm». I em pregunto: i què és un salm? I em trobo amb respostes diverses i plenes de bellesa: «Els salms són poemes, poemes amb un significat. Les paraules d'un poema no són merament signes i conceptes, sinó que són riques d'associacions afectives i espirituals». (Merton) «El llibre dels salms és com un arbre que, plantat al costat d'un corrent d'aigua, dóna fruit quan n'és el temps. El corrent és el riu de la vida i el riu de la història. De la vida humana i de la història xucla l'arbre la seva saba» (L.A. Schökel) «Els salms són diàleg més que no pas monòleg, trobada més que no pas rèplica, perquè Déu parla també en els salms, i més encara quan guarda silenci».
Els homes i dones que parlen en els salms es dirigeixen a un Déu que no garanteix la felicitat i la salvació automàtica; qüestionen certeses i poders de la nostra vida humana, fets de preguntes i respostes, lloances i acusacions, promeses i penediments, desitjos i queixes, en el marc d'un diàleg, d'una conversa entre Déu i l'home, entre un jo i un Tu.
En aquesta festa de Tots Sants la litúrgia ens ofereix el salm 23 per viure aquest diàleg amb Déu. És una bona pedagogia religiosa per ensenyar-nos que no hi ha religió sense una trobada cultual amb Déu i sense rectitud moral.
«Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat?»
La resposta té un nom: Crist. L'home de mans innocents i cor pur, que va passar entre els homes amb la benedicció de Déu. Però va aprofitar el seu pas entre nosaltres per donar-nos el programa que necessitem per pujar a la muntanya del Senyor i quedar-nos per sempre al seu recinte sagrat. I aquest programa, aquesta lliçó, són les Benaurances, el Sermó de la Muntanya. Els qui van redactar el text d'aquest Sermó tenien davant dels seus ulls els comportaments en la vida i en la mort del Crucificat i Ressuscitat.
El Sermó de la Muntanya és una proposta límit, vàlida per a nosaltres en la concreció de les Benaurances, i que ens mostra cap a on ha de tendir el deixeble, d'acord amb l'estat de vida de cadascú.
Sant Bernat diu als monjos: «No dubto que la lectura de l'Evangeli i el sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant els vostres ulls l'escala per la qual ha pujat el cor dels sants que avui festegem».
Les benaurances ens parlen del Crist, d'aquesta nova saviesa, d'aquesta nova justícia del Regne que ell ens ha portat amb la seva vida i amb la seva mort. Crist és qui realitza i qui viu aquest Sermó. Ell és el veritable benaurat. I les Benaurances són el seu retrat. Si són un retrat no té sentit afirmar que són una utopia admirable, però no realitzable. Crist primer les va viure i després les va proposar. El cristianisme mira primer la persona de Jesús, i des d'ell, i amb ell, intenta dur a terme en aquest món el seu projecte.
Però, al llarg de la història, hi ha hagut cristians que han encarnat el seu projecte en la seva vida, que han pujat a la muntanya del Senyor i que s'estan al recinte sagrat. I avui hi continua havent cristians que contemplen aquest Crist i mediten les seves paraules, l'ensenyament de la seva vida, la seva mort i la seva passió, i que van fent aquest camí cap al cim de la muntanya.
Sobre això és prou lluminós l'ensenyament de sant Bernat, quan escriu: «Avui és festa per a nosaltres. Una de les més solemnes. Celebrem plegats tots els Sants, els del cel i els de la terra. Els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible, ja que el seu grau de santedat no és idèntic. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat. Hi ha doncs diversos matisos en l'ús i en la vivència de la paraula santedat: uns són sants perquè ja la tenen plenament, i altres perquè hi estan. Per a aquests darrers, la santedat està amagda en Déu, és quelcom misteriós i se celebra a la penombra del misteri».
És el que ensenya sant Joan: «Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Mentrestant, cal caminar per pujar a la muntanya del Senyor. Però si volem fer progressos en el camí no podem oblidar l'ensenyament de la Regla de sant Benet: «No s'ha d'anteposar res a l'amor del Crist».
30 d’octubre del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 31è durant l'any (Cicle A)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Per tal que ens pugueu sentir millor, sembla que us dominem des del nostre lloc elevat; i, amb tot, sou vosaltres els nostres jutges, i nosaltres, situats en aquest lloc, som jutjats per vosaltres. Ens anomenem mestres, i amb tot, no volem ser considerats com a tals. Això és perillós i està prohibit per la paraula mateixa del Senyor: «No us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, el Crist». És perillós haver d'ensenyar als altres. Ser deixeble, en canvi, quina seguretat! És menys exposat escoltar la paraula de Déu que no pas predicar-la. El qui escolta resta en la pau i —com diu sant Joan— s'alegra de sentir la veu de l'espòs.
L'Apòstol havia hagut d'assumir, per necessitat, el càrrec de mestre. Escolteu el que diu: «És amb feblesa, amb temor i tot tremolós que vaig presentar-me a vosaltres». És, doncs, més segur, tant per a nosaltres que parlem, com per a vosaltres que escolteu, el fet de considerar-nos junts com a deixebles d'un sol Mestre. Sí, és més segur, i també més avantatjós que ens escolteu no com si fóssim els vostres mestres, sinó com a condeixebles. Vegeu si no tenim motius per a estar inquiets, ja que l'Escriptura ens diu: «Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, perquè tots ensopeguem sovint». I, ¿qui no tremola en sentir l'apòstol Jaume que ens diu: tots? ¿I què diu després? «Si algú no ensopega parlant, és un home perfecte». ¿Qui gosarà considerar-se perfecte? El qui escolta no s'equivoca; però el qui parla, encara que no desbarri —cosa ben difícil—, amb tot, sofreix i té por de no equivocar-se. Ens cal, doncs, no sols escoltar els qui parlen, sinó compadir-los, ja que ho fan tremolant.
Així, quan els qui parlem diem «una» veritat —com tota veritat procedeix d'aquell que és «la» Veritat—, vosaltres lloareu el Senyor i no nosaltres. Però si desbarrem, —som homes—, vosaltres pregareu a ell per nosaltres.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat Ramón,
A la teva carta em recordes un dels textos més bells de la Bíblia per a mi, un text profundament consolador, un text com cap altre per despertar el nostre amor a un Déu que és amor, i que es manifesta així: «El Senyor, el teu Déu és enmig teu, com a poderós salvador. Ell exulta de goig per tu, et renova pel seu amor; dansa per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa». (Sof 3, 17)
Si creguéssim de cor les paraules profètiques de Sofonies, no tindrien raó de ser les paraules també profètiques de Malaquies que escoltem el diumenge 31 de durant l'any: «Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s'han allunyat. Per això jo faré que tot el poble perdi l'estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat. No tenim tots un mateix Pare? No ens ha creat el mateix Déu? Llavors, per què som deslleials els uns amb els altres?»
I aquestes paraules les aplica l'Escriptura als dirigents religiosos del poble. Són paraules molt dures. Però, malauradament, l'oïda pot acostumar-se a tot i fer-se insensible a allò de més elevat i sagrat. Lamentablement, aquí podem trobar arrels de moltes actituds agnòstiques i atees.
Qui pot rebutjar aquest Déu de Sofonies? Un Déu que renova el seu amor, de tal manera que dominat pel vertigen de tant amor es revesteix de la nostra feblesa humana, per fer més eloqüent i visible la seva dansa i la seva festa al cor de la humanitat, i en el cor de cada home.
Qui pot creure en el Déu que prediquen els dirigents que ensenyen la Llei religiosa? Un Déu que capriciosament fa distinció de persones, un Déu que despulla d'humanitat.
Però a la Sagrada Escriptura no hi ha contradicció. La contradicció ve del nostre pecat, del nostre afany de poder, de diners, o del nostre orgull. L'epístola de sant Jaume ens torna a recordar aquesta contradicció: «No comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones». (Jm 2,1 ss) Necessitem molt l'aire fresc de la no marginació, que es dóna a tots els nivells, i en tots els terrenys, en aquesta societat que hem estat anomenant del benestar, quan era benestar per a una minoria, i que portats per la inèrcia material d'aquest benestar uns pocs s'esforcen a créixer a costa de la misèria o de la humiliació de molts.
Ens preguntem, desorientats, que està passant en aquesta societat embogida, ens preguntem pels camins de sortida, a la recerca de llum, i no es percep més que foscor, confusió. Déu també preguntarà al cor de cada home i cada dona d'aquesta humanitat que està succeint a la superfície de la nostra vida. Déu està intentant renovar el seu amor dins nostre, per incorporar-nos a la seva dansa de festa, que passa per aprendre la tornada d'una cançó: «El qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
Però l'oïda de l'home s'ha tornat dura i difícilment connecta amb el més genuí del seu cor. No obstant això, Ramon, és bo recordar avui a la humanitat el Déu de Sofonies. Una abraçada,
+ P. Abat
28 d’octubre del 2011
SANT SIMÓ I SANT JUDES, APÒSTOLS
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ef 2,19-22; Sl 18; Lc 6,12-19
«Sortia d'ell un poder que curava tothom»
Per això, qui coneix Jesús vol tocar-lo. Però ara, com podem tocar-lo? «Jesús se n'anà a la muntanya a pregar i passà tota la nit pregant Déu». No és precís que pugem a la Pena, però si que és necessari pregar amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot l'esperit per arribar a tocar Déu.
«Jesús de dia crida els seus deixebles». Avui ens crida a nosaltres. Cadascú de nosaltres som una pedra de l'edifici construït sobre el fonament dels apòstols, i som enviats com a testimonis de Crist en el nostre món. En una comunitat monàstica Déu resideix per la presència de l'Esperit. I cada monjo és testimoni de Crist, de la seva vida, de la seva mort i de la seva resurrecció. Cada cristià és enviat a fer de la seva vida un signe de Crist en l'edifici espaiós que és l'Església. Però, més encara en els nostres dies, el cristià és enviat a esdevenir testimoni, a manifestar el toc de Déu, dintre de la societat i la cultura actual.
Ef 2,19-22; Sl 18; Lc 6,12-19
«Sortia d'ell un poder que curava tothom»
Per això, qui coneix Jesús vol tocar-lo. Però ara, com podem tocar-lo? «Jesús se n'anà a la muntanya a pregar i passà tota la nit pregant Déu». No és precís que pugem a la Pena, però si que és necessari pregar amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot l'esperit per arribar a tocar Déu.
«Jesús de dia crida els seus deixebles». Avui ens crida a nosaltres. Cadascú de nosaltres som una pedra de l'edifici construït sobre el fonament dels apòstols, i som enviats com a testimonis de Crist en el nostre món. En una comunitat monàstica Déu resideix per la presència de l'Esperit. I cada monjo és testimoni de Crist, de la seva vida, de la seva mort i de la seva resurrecció. Cada cristià és enviat a fer de la seva vida un signe de Crist en l'edifici espaiós que és l'Església. Però, més encara en els nostres dies, el cristià és enviat a esdevenir testimoni, a manifestar el toc de Déu, dintre de la societat i la cultura actual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
