Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 15,15-20; Sl 118; 1Co 2,6-10; Mt 5,17-37
Estimats germans i germanes,
Sempre estem davant d’una alternativa: hi ha dos camins. «L’home té al davant la vida i la mort». Difícil elecció? Tenim plenitud i felicitat quan elegim el bé, encara que sigui el camí més difícil i costerut. Tenim mort en vida quan ens deixem portar pel mal que mai acaba de desaparèixer, quan ens deixem atrapar pel que alguns anomenen els atractius del mal. Déu ens ha dotat de discerniment i de llibertat per acceptar voluntàriament el bé. En la tradició bíblica la llei, el manament, no és un obstacle a la llibertat humana, sinó la possibilitat de sortir de les nostres limitacions i reticències. El salmista demana d’entendre la llei del Senyor, els seus manaments, i guardar-ho amb tot el cor. Als qui estimen Déu, Ell els permet de conèixer les coses amb l’ajut del seu Esperit. La fe, les proves superades, la confiança, la fidelitat porten a la maduresa, a la saviesa. La saviesa de la creu, la saviesa de l’amor. L’amor com a camí de llum, de pau interior i de serenitat.
L’evangeli d’avui és mol complex. No és fàcil parlar d’aquest text, més llarg que el comentari que puguem fer. Hi ha molts temes: el compliment de la Llei i dels Profetes, la ira, l’adulteri, el divorci i els juraments. Per a Jesús la Llei és important. Però el lloc central l’ocupa el Regne de Déu, on el Pare cerca obrir-se camí entre nosaltres per tal de fer un món més humà. No és suficient ser un fidel complidor de les normes, això pot fer-nos façanes sense interior. Cal obrir-se a Déu i col·laborar amb Ell per fer una vida més justa i fraterna. No es tracta d’utopies sinó de possibilitats reals. El Papa Francesc parla de la «pedagogia de la santedat», capaç d’adaptar-se al ritme de cada persona. Diu: «Aneu sempre més enllà, vers les coses grans. Poseu en joc la vostra vida pels grans ideals». Aquesta és la proposta que Jesús ens fa, n’estic convençut!
Per això cal escoltar l’ensenyament pràctic de Jesús, que dóna exemples de com la Llei, convertida en norma per al cor, arriba a un sentit més profund, més complet. Citem només, per no allargar-nos, l’imperatiu: «No matis». No és tracta solament de no matar, Jesús ens invita a eliminar dins del cor qualsevol sentiment d’odi. Millor encara, més perfecte, és anar a l’encontre del germà per reconciliar-se amb ell. Ja sabem que és molt difícil per situacions familiars complicades, per prejudicis irracionals, per incompatibilitats de caràcter, per voluntat de domini. És important que els sentiments siguin raonables, i que la raó no sigui freda i sense sentiments. La raó i els sentiments han d’estar conjugats amb la paraula amor. La Llei no mana res que no sigui possible. En últim terme, tot es resumeix en estimar Déu sobre totes les coses i al proïsme com a si mateix. El llarg fragment de l’evangeli d’avui és una repetida invitació a respectar la dignitat del proïsme, del pròxim, d’aquell que es estimat per Déu encara que no ens resulti simpàtic.
Com hem d’actuar, què cal fer? El salm responsorial, que hem cantat, ens dóna la resposta. Fixem-nos, reflexionem-hi, demanem-ho al Senyor en les nostres pregàries, intentem ser-li fidels, confiem en la força del seu Amor que ens transforma. Resumim, per acabar, les pautes de comportament proposades pel salm:
«Conducta irreprensible, seguir la llei del Senyor, guardar el seu pacte, buscar el Senyor amb tot el cor, camins que no es desviïn, contemplar les meravelles del Senyor, entendre la seva llei i guardar-la amb tot el cor. Feliços els qui segueixen la llei del Senyor!»
16 de febrer del 2014
9 de febrer del 2014
DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 58,7-10; Sl 111,4-5.6-7.8a.9 (R.: 4a); 1C 2,1-5; Mt 5,13-16
Germanes, germans,
La taula de la paraula d'aquest diumenge té com a tema i com a terme dominant la llum, amb tota la seva riquesa de simbolisme i que va com puntejant les lectures d'avui. Aquest simbolisme s'aplica al comportament solidari de l'home just, en la primera lectura i en el salm responsorial, i al testimoniatge de la veritat i de la fidelitat a l'ensenyament de Jesús, en l'evangeli. Fins i tot el verset de l'al·leluia que hem cantat, tret de l'evangeli de sant Joan, ens ha recordat les paraules de Jesús proclamant-se ell mateix com la llum del món.
La llum ens permet de veure la realitat i ens ofereix la possibilitat de tenir punts de referència que orientin el nostre domini o control del que ens envolta. La llum ens proporciona també alegria, optimisme i esperança. La llum porta la pau als nostres cors i dissipa els fantasmes dels nostres temors i de les nostres angoixes. La llum fou la primera realitat que Déu creà, segons el llibre del Gènesi, perquè ella hauria de donar la pauta i el sentit de tota la resta de les coses creades. Sense la llum no hi ha vida ni bellesa ni res no té sentit. Sense la llum els nostres ulls perden tota utilitat ja que és ella justament la qui estimula el mecanisme de la visió i dóna relleu als colors i a les formes de les coses. Per contra, la fosca, les tenebres, la nit, són el símbol del dolor, de la tristesa, del pecat, de la incertesa i la inseguretat. De fet, però, la nostra vida ve a ser com una simbiosi d'ambdós contrastos: passem de la llum a la fosca i de la fosca a la llum en forma de mil matisos sovint indefinits i en un vaivé no sempre previsible ni controlable. Però d'alguna manera ens és bo fer el tast d'ambdós moments per tal de fer-nos càrrec de tota la versatilitat que envolta la nostra experiència humana i aprendre a conèixer-nos millor.
Segons aquesta descripció de la llum i de la fosca no ens ha de ser difícil de comprendre què vol dir ser llum en sentit figurat. D'acord amb el text del profeta Isaïes que hem escoltat, ser llum equival a obrir camins d'esperança en aquells que viuen tenallats per la misèria i la necessitat. Ser llum per aquests germans nostres voldrà dir donar-los la possibilitat de poder realitzar-se en la seva dignitat humana, de gaudir d'un espai de llibertat que els permeti de ser ells mateixos, oferir-los una mà amiga i solidària que els faci sentir capaços d'esdevenir persones i de viure com a tals. El profeta Isaïes critica el pur ritualisme desencarnat que no té en compte l'opressió sota la qual gemega la majoria del poble i proposa un acostament més humà i alliberador envers els pobres i indigents. En aquest text tenim expressades anticipadament i de forma clara i contundent les obres de misericòrdia que Jesús proclamarà en el capítol 25 de l'evangeli de sant Mateu: «Veniu, beneïts del meu Pare.... vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure...quan em veiéreu despullat, em donàreu vestit», etc. I és que en el judici futur serem jutjats sobre l'amor, sobre la nostra atenció compassiva envers els altres, principalment els més desfavorits. Per tant, ser llum per als altres voldrà dir comunicar-los amor, transmetre'ls allò de més bo i de més ric que emmagatzema el nostre cor, que és aquesta capacitat de ser solidaris amb els més desproveïts, de sentir-los com a germans, de mirar-los amb ulls de bondat i de tendresa i de compartir amb ells tot allò amb què la providència ens ha afavorit. Després d'haver complert amb els germans necessitats, la nostra pregària, el nostre ritu, tindrà un sentit més autèntic, i Déu ens respondrà amb la mateixa actitud benèvola i misericordiosa amb què nosaltres haurem actuat. Déu serà llum radiant en el nostre cor per tal que nosaltres continuem essent llum i vida per als altres. Valdria la pena que donéssim una llegida a l'Exhortació Apostòlica l'Alegria de l'Evangeli, en la qual el Papa Francesc ens alliçona admirablement sobre aquest tema.
El fragment de l'evangeli de sant Mateu que hem proclamat és continuació del Sermó de la Muntanya encetat diumenge passat, i que no vam llegir degut a la celebració de la Presentació del Senyor. Aquest llarg sermó és el primer gran discurs programàtic de Jesús, dels cinc amb què està estructurat l'evangeli de sant Mateu. L'evangelista disposa el seu evangeli en cinc grans discursos que equivalen als cinc llibres del Pentateuc. D'aquesta manera Jesús apareix com el nou Moisès que proclama la Llei Nova del Regne, no ja des del Sinaí, enmig de llamps i trons, sinó des d'un turó suau on tots són alliçonats amb la calidesa d'un missatge nou, proper i intel·ligible per a tothom. En aquest primer bloc de discursos hi ha reunit tot un conjunt d'ensenyaments dispersos de Jesús que encara que semblen dirigits als deixebles en particular tenen un abast universal.
Jesús afirma que som la sal de la terra i la llum del món. La imatge de la sal, com a condiment per donar gust als aliments, aplicada a la missió dels deixebles de Jesús, significa que hem de mantenir amb fidelitat els seus ensenyaments i fer que esdevinguin per als qui els escolten un aliment nutritiu i aprofitable, que els deixi un regust saludable i amb ganes de posar en pràctica la sana doctrina que d'ells es desprèn. El símbol de la llum en aquesta perícopa fa referència al nostre testimoniatge valent i decidit que no s'ha d'avergonyir de proclamar la veritat de l'evangeli ni ha d'amagar la riquesa i la joia del seu missatge salvador. De la mateixa manera que la llum posada en un lloc alt il·lumina tots els presents en aquell lloc, també els cristians hem de ser llum i exemple edificador per als qui tractin amb nosaltres. Així Déu serà glorificat per aquells que es beneficiaran del nostre comportament exemplar.
Vet aquí tot un programa de coherència de vida que demana de nosaltres una actitud atenta i una posta en pràctica decidida de les exigències i de les propostes sempre noves de la paraula de Déu.
Is 58,7-10; Sl 111,4-5.6-7.8a.9 (R.: 4a); 1C 2,1-5; Mt 5,13-16
Germanes, germans,
La taula de la paraula d'aquest diumenge té com a tema i com a terme dominant la llum, amb tota la seva riquesa de simbolisme i que va com puntejant les lectures d'avui. Aquest simbolisme s'aplica al comportament solidari de l'home just, en la primera lectura i en el salm responsorial, i al testimoniatge de la veritat i de la fidelitat a l'ensenyament de Jesús, en l'evangeli. Fins i tot el verset de l'al·leluia que hem cantat, tret de l'evangeli de sant Joan, ens ha recordat les paraules de Jesús proclamant-se ell mateix com la llum del món.
La llum ens permet de veure la realitat i ens ofereix la possibilitat de tenir punts de referència que orientin el nostre domini o control del que ens envolta. La llum ens proporciona també alegria, optimisme i esperança. La llum porta la pau als nostres cors i dissipa els fantasmes dels nostres temors i de les nostres angoixes. La llum fou la primera realitat que Déu creà, segons el llibre del Gènesi, perquè ella hauria de donar la pauta i el sentit de tota la resta de les coses creades. Sense la llum no hi ha vida ni bellesa ni res no té sentit. Sense la llum els nostres ulls perden tota utilitat ja que és ella justament la qui estimula el mecanisme de la visió i dóna relleu als colors i a les formes de les coses. Per contra, la fosca, les tenebres, la nit, són el símbol del dolor, de la tristesa, del pecat, de la incertesa i la inseguretat. De fet, però, la nostra vida ve a ser com una simbiosi d'ambdós contrastos: passem de la llum a la fosca i de la fosca a la llum en forma de mil matisos sovint indefinits i en un vaivé no sempre previsible ni controlable. Però d'alguna manera ens és bo fer el tast d'ambdós moments per tal de fer-nos càrrec de tota la versatilitat que envolta la nostra experiència humana i aprendre a conèixer-nos millor.
Segons aquesta descripció de la llum i de la fosca no ens ha de ser difícil de comprendre què vol dir ser llum en sentit figurat. D'acord amb el text del profeta Isaïes que hem escoltat, ser llum equival a obrir camins d'esperança en aquells que viuen tenallats per la misèria i la necessitat. Ser llum per aquests germans nostres voldrà dir donar-los la possibilitat de poder realitzar-se en la seva dignitat humana, de gaudir d'un espai de llibertat que els permeti de ser ells mateixos, oferir-los una mà amiga i solidària que els faci sentir capaços d'esdevenir persones i de viure com a tals. El profeta Isaïes critica el pur ritualisme desencarnat que no té en compte l'opressió sota la qual gemega la majoria del poble i proposa un acostament més humà i alliberador envers els pobres i indigents. En aquest text tenim expressades anticipadament i de forma clara i contundent les obres de misericòrdia que Jesús proclamarà en el capítol 25 de l'evangeli de sant Mateu: «Veniu, beneïts del meu Pare.... vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure...quan em veiéreu despullat, em donàreu vestit», etc. I és que en el judici futur serem jutjats sobre l'amor, sobre la nostra atenció compassiva envers els altres, principalment els més desfavorits. Per tant, ser llum per als altres voldrà dir comunicar-los amor, transmetre'ls allò de més bo i de més ric que emmagatzema el nostre cor, que és aquesta capacitat de ser solidaris amb els més desproveïts, de sentir-los com a germans, de mirar-los amb ulls de bondat i de tendresa i de compartir amb ells tot allò amb què la providència ens ha afavorit. Després d'haver complert amb els germans necessitats, la nostra pregària, el nostre ritu, tindrà un sentit més autèntic, i Déu ens respondrà amb la mateixa actitud benèvola i misericordiosa amb què nosaltres haurem actuat. Déu serà llum radiant en el nostre cor per tal que nosaltres continuem essent llum i vida per als altres. Valdria la pena que donéssim una llegida a l'Exhortació Apostòlica l'Alegria de l'Evangeli, en la qual el Papa Francesc ens alliçona admirablement sobre aquest tema.
El fragment de l'evangeli de sant Mateu que hem proclamat és continuació del Sermó de la Muntanya encetat diumenge passat, i que no vam llegir degut a la celebració de la Presentació del Senyor. Aquest llarg sermó és el primer gran discurs programàtic de Jesús, dels cinc amb què està estructurat l'evangeli de sant Mateu. L'evangelista disposa el seu evangeli en cinc grans discursos que equivalen als cinc llibres del Pentateuc. D'aquesta manera Jesús apareix com el nou Moisès que proclama la Llei Nova del Regne, no ja des del Sinaí, enmig de llamps i trons, sinó des d'un turó suau on tots són alliçonats amb la calidesa d'un missatge nou, proper i intel·ligible per a tothom. En aquest primer bloc de discursos hi ha reunit tot un conjunt d'ensenyaments dispersos de Jesús que encara que semblen dirigits als deixebles en particular tenen un abast universal.
Jesús afirma que som la sal de la terra i la llum del món. La imatge de la sal, com a condiment per donar gust als aliments, aplicada a la missió dels deixebles de Jesús, significa que hem de mantenir amb fidelitat els seus ensenyaments i fer que esdevinguin per als qui els escolten un aliment nutritiu i aprofitable, que els deixi un regust saludable i amb ganes de posar en pràctica la sana doctrina que d'ells es desprèn. El símbol de la llum en aquesta perícopa fa referència al nostre testimoniatge valent i decidit que no s'ha d'avergonyir de proclamar la veritat de l'evangeli ni ha d'amagar la riquesa i la joia del seu missatge salvador. De la mateixa manera que la llum posada en un lloc alt il·lumina tots els presents en aquell lloc, també els cristians hem de ser llum i exemple edificador per als qui tractin amb nosaltres. Així Déu serà glorificat per aquells que es beneficiaran del nostre comportament exemplar.
Vet aquí tot un programa de coherència de vida que demana de nosaltres una actitud atenta i una posta en pràctica decidida de les exigències i de les propostes sempre noves de la paraula de Déu.
2 de febrer del 2014
LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
«Ella, ara, la seva figura entendridora,
fa com si s’ajuntés als nous benaurats
i imperceptiblement, llum amb llum,
fa com si se situés entre ells;
brotà aleshores un resplendor tan gran des del fons
del seu ésser que un àngel, ferit per la seva llum,
cridava enlluernat: qui és aquesta?
I fou un silenci d’admiració».
Un silenci d’admiració quan Santa Maria entrà a la casa del Pare.
Un preciós silenci d’admiració en cadascun de nosaltres tot contemplant aquest misteri de llum i de salvació, que és la Presentació del Senyor al Temple. Perquè, què pot néixer en nosaltres en celebrar aquesta festa de la Presentació de Jesús al Temple, sinó un silenci d’admiració? Un silenci d’admiració perquè és la festa d’un trobament. La festa d’un trobament en una societat de l’enfrontament.
Així ho celebra des d’antic l’església grega, tot recordant el trobament de Simeó i Anna que representen tot Israel. Un trobament que comença ja amb la visió de Zacaries al Temple. Una trobament que viuen els apòstols després de la Resurrecció quan acuden al temple assíduament, lloant Déu.
El profeta Malaquies anuncia aquesta vinguda del Senyor que busca l’home, «arriba el Senyor i entra en el seu temple». És el trobament que es produeix amb el revestiment de la nostra humanitat per part de Déu.
«Déu comparteix la nostra carn i la nostra sang, per eradicar i vèncer la mort. Es fa semblant en tot a nosaltres com a germà, ve a ser sacerdot compassiu».
Ve com a foc i com a llum. Com a llum posa al descobert la nostra feblesa, el nostre pecat, com a foc ens purifica, i ens fa capaços de viure en trobament amb la llum.
Sant Sofroni de Jerusalem, comentant aquesta festa del Trobament, diu: «Que cap de nosaltres no posi obstacles a aquesta llum i es resigni a romandre en la nit, al contrari, avancem tots plens de resplendor. Tots junts sortim al seu encontre plens de la seva llum, i amb l’ancià Simeó acollim aquella llum clara i eterna; imitem l’alegria de Simeó i, com ell, cantem un himne d’acció de gràcies».
Un trobament que s’inicia per Nadal. Déu s’humanitza, perquè l’home es divinitzi, com ensenyen els Sants Pares. Un trobament que continua amb la Presentació, trobament amb Israel, solemnitzat en el trobament amb Simeó, i que es perllongarà durant tota la vida pública de Jesús en una relació molt viva amb el seu poble. I arribarà a la seva plenitud en el trobament amb l’Esperit de Jesús en la Pentecosta. Aquest Esperit que ens porta la santedat i la llum de Déu a la nostra vida, al nostre interior, per a ser temple, casa de Déu.
Potser necessitem aquest silenci d’admiració que va embolcallar Santa Maria, un cop la deixava l’Arcàngel de l’Anunciació. Potser necessitem del silenci d’admiració que s’esdevingué, probablement, immediatament després de baixar sobre el col·legi dels Apòstols aquelles llengües de foc i de llum.
Potser necessitem aquest silenci d’admiració per desvetllar en nosaltres el desig o la nostàlgia del trobament viscut en un altre temps, per despertar aquella enyorança de Job: «quan em trobava en els dies de la meva tardor i Déu, l'amic, em guardava la tenda!» (Jb 29,4).
Hem conegut l’Amor, però necessitem recordar els dies de tardor, dies per a la nostàlgia, com ho eren per a Job. Estem ja en la plenitud del temps. Però l’experiència de l’absència de la llum divina en la nostra vida ens recorda altres temps d’una intimitat més profunda. Absència divina que ens fa adonar d’una absència de desig, o bé que una abundància excessiva de paraules esmorteeixen la nostàlgia o el desig del cor.
Potser necessitem silenciar les nostres paraules per percebre els moviments del cor que és el principi per escoltar la crida del desig. El desig de Déu, de la trobada íntima amb ell.
«Coneixerem la seva presència —ens ensenya sant Bernat— pel moviment del cor. Quan ell s’allunya tot es torna immòbil i insuls com per un cert llanguiment, fins que torna de nou i torna l’escalfor al cor. Un cor que es dilata en el servei».
Un silenci d’admiració per escoltar la Paraula: aquells dies de tardor ...
Un silenci d’admiració, per contemplar la llum en els braços de santa Maria que ve al nostre temple.
Ml 3,1-4; Sl 23,7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
«Ella, ara, la seva figura entendridora,
fa com si s’ajuntés als nous benaurats
i imperceptiblement, llum amb llum,
fa com si se situés entre ells;
brotà aleshores un resplendor tan gran des del fons
del seu ésser que un àngel, ferit per la seva llum,
cridava enlluernat: qui és aquesta?
I fou un silenci d’admiració».
Un silenci d’admiració quan Santa Maria entrà a la casa del Pare.
Un preciós silenci d’admiració en cadascun de nosaltres tot contemplant aquest misteri de llum i de salvació, que és la Presentació del Senyor al Temple. Perquè, què pot néixer en nosaltres en celebrar aquesta festa de la Presentació de Jesús al Temple, sinó un silenci d’admiració? Un silenci d’admiració perquè és la festa d’un trobament. La festa d’un trobament en una societat de l’enfrontament.
Així ho celebra des d’antic l’església grega, tot recordant el trobament de Simeó i Anna que representen tot Israel. Un trobament que comença ja amb la visió de Zacaries al Temple. Una trobament que viuen els apòstols després de la Resurrecció quan acuden al temple assíduament, lloant Déu.
El profeta Malaquies anuncia aquesta vinguda del Senyor que busca l’home, «arriba el Senyor i entra en el seu temple». És el trobament que es produeix amb el revestiment de la nostra humanitat per part de Déu.
«Déu comparteix la nostra carn i la nostra sang, per eradicar i vèncer la mort. Es fa semblant en tot a nosaltres com a germà, ve a ser sacerdot compassiu».
Ve com a foc i com a llum. Com a llum posa al descobert la nostra feblesa, el nostre pecat, com a foc ens purifica, i ens fa capaços de viure en trobament amb la llum.
Sant Sofroni de Jerusalem, comentant aquesta festa del Trobament, diu: «Que cap de nosaltres no posi obstacles a aquesta llum i es resigni a romandre en la nit, al contrari, avancem tots plens de resplendor. Tots junts sortim al seu encontre plens de la seva llum, i amb l’ancià Simeó acollim aquella llum clara i eterna; imitem l’alegria de Simeó i, com ell, cantem un himne d’acció de gràcies».
Un trobament que s’inicia per Nadal. Déu s’humanitza, perquè l’home es divinitzi, com ensenyen els Sants Pares. Un trobament que continua amb la Presentació, trobament amb Israel, solemnitzat en el trobament amb Simeó, i que es perllongarà durant tota la vida pública de Jesús en una relació molt viva amb el seu poble. I arribarà a la seva plenitud en el trobament amb l’Esperit de Jesús en la Pentecosta. Aquest Esperit que ens porta la santedat i la llum de Déu a la nostra vida, al nostre interior, per a ser temple, casa de Déu.
Potser necessitem aquest silenci d’admiració que va embolcallar Santa Maria, un cop la deixava l’Arcàngel de l’Anunciació. Potser necessitem del silenci d’admiració que s’esdevingué, probablement, immediatament després de baixar sobre el col·legi dels Apòstols aquelles llengües de foc i de llum.
Potser necessitem aquest silenci d’admiració per desvetllar en nosaltres el desig o la nostàlgia del trobament viscut en un altre temps, per despertar aquella enyorança de Job: «quan em trobava en els dies de la meva tardor i Déu, l'amic, em guardava la tenda!» (Jb 29,4).
Hem conegut l’Amor, però necessitem recordar els dies de tardor, dies per a la nostàlgia, com ho eren per a Job. Estem ja en la plenitud del temps. Però l’experiència de l’absència de la llum divina en la nostra vida ens recorda altres temps d’una intimitat més profunda. Absència divina que ens fa adonar d’una absència de desig, o bé que una abundància excessiva de paraules esmorteeixen la nostàlgia o el desig del cor.
Potser necessitem silenciar les nostres paraules per percebre els moviments del cor que és el principi per escoltar la crida del desig. El desig de Déu, de la trobada íntima amb ell.
«Coneixerem la seva presència —ens ensenya sant Bernat— pel moviment del cor. Quan ell s’allunya tot es torna immòbil i insuls com per un cert llanguiment, fins que torna de nou i torna l’escalfor al cor. Un cor que es dilata en el servei».
Un silenci d’admiració per escoltar la Paraula: aquells dies de tardor ...
Un silenci d’admiració, per contemplar la llum en els braços de santa Maria que ve al nostre temple.
26 de gener del 2014
SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30
Avui fem l’elogi d’aquests homes piadosos, els nostres sants abats Robert, Alberic i Esteve, que han merescut ser considerats per l’Església una referència preciosa per la seva fidelitat a la Paraula. Referència i model en la línia del que hem escoltat de l’Eclesiàstic:
«Homes de bé, una rica herència, fidels a l’aliança, el seu record i la seva glòria no s’esborren, sepultats en pau, perviuen per generacions, el poble elogia la seva saviesa».
Es considera «piadosa» la persona que externament apareix com a molt amiga de devocions, de resos, assenyalada com un «pobre home» o una «pobra dona», un pel ingènua. No és aquesta la consideració de la Sagrada Escriptura, que contempla la persona piadosa com una persona il·lustre que ha viscut la saviesa de l’Escriptura amb els trets que descriu l’Eclesiàstic.
«Homes il·lustres», que ens han deixat una rica herència, no una herència material. L’herència d’uns dons rebuts de Déu, gratuïtament, amb molta generositat. I ells hi van correspondre. I aquesta és l’obra de Déu que nosaltres hem rebut. Aquesta herència la celebrem avui en els nostres sants abats.
Homes il·lustres que ens han llegat una herència espiritual, l’herència d’una fe preciosa que nosaltres estem cridats també a viure, una herència que té una primera referència a Abraham, i que, precisament, en aquesta festa, l’Església ens convida a imitar i a viure com ho van fer els sants Robert, Alberic i Esteve.
Viure la fe. La fe que neix al cor de l’home, que obre a la bellesa i profunditat de la vida. La fe eixampla el cor. O no hi ha fe. La fe dóna una dimensió contemplativa a la nostra vida. El contemplatiu percep que la vida és un procés, on tot parla de Déu. És important viure la vida com un procés, amb el convenciment que hi ha per a nosaltres quelcom de Déu aquí, ara, en aquest precís moment. No és que Déu sigui una caixa de sorpreses, és que la vida és un caminar cap a Déu que fa el camí amb nosaltres, per molt llarg i perillós que sigui.
Veiem aquest dinamisme de la fe en la història d’Abraham: Per la fe «Abraham, cridat per Déu, va obeir ... La fe és posseir anticipadament allò que esperem. Conèixer realitats que encara no veiem». És un do. Abraham surt i viu la vida com un procés, com un camí, corresponent a la crida de Déu. El do de la fe suposa un «copagament»: és un do diví, però cal la resposta humana, treballar amb l’ajuda divina nostre futur, en una col·laboració preciosa amb el Creador.
Però el camí cap a la plenitud de la vida, cap a la plenitud del Regne, té certes condicions: no fem sols el camí, en aquest caminar necessitem tenir cura i manifestar determinats sentiments i actituds molt concretes. És l’ensenyament de l’evangeli d’avui: L’home ric no arriba fins el final. Qui és l’home ric?
El qui es dedica a «acumular» riqueses, prestigi, mèrits.... tot allò que pot encimbellar la persona, proporcionar-li glòria, brillantor o resplendor en aquest món. El ric centra la mirada en si mateix. En el seu «jo». S’esforça per «acumular», per «escombrar» cap a casa. Aquesta actitud fa malbé el camí dels altres. Atempta contra la vida i la seguretat dels altres caminants. L’home ric busca que tot giri al seu voltant. Però Jesús proposa canviar el verb «acumular» pel verb «compartir», compartir la vida del camí, la riquesa, tot tipus de riqueses amb els que l’acompanyen en el camí. És la dimensió del servei, que el mateix Jesús, que no té on reposar el cap en el seu camí, ens ensenya.
Pere pregunta amb preocupació: «Qui pot salvar-se?» Pere era conscient que no estava clara aquesta dimensió del servei, sense la qual ningú pot salvar-se.
Necessitem posar la mirada en Crist, tot la resta és superflu, l’important i decisiu és considerar la fragilitat total de tot el que és humà, excepte la mirada en Crist. Aquest, després, ens fa girar la mirada i el cor cap als companys del camí. Crist és el nostre CAMÍ. Ho va ser per a Abraham. Ho va ser per als nostres sants abats de Cister.
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30
Avui fem l’elogi d’aquests homes piadosos, els nostres sants abats Robert, Alberic i Esteve, que han merescut ser considerats per l’Església una referència preciosa per la seva fidelitat a la Paraula. Referència i model en la línia del que hem escoltat de l’Eclesiàstic:
«Homes de bé, una rica herència, fidels a l’aliança, el seu record i la seva glòria no s’esborren, sepultats en pau, perviuen per generacions, el poble elogia la seva saviesa».
Es considera «piadosa» la persona que externament apareix com a molt amiga de devocions, de resos, assenyalada com un «pobre home» o una «pobra dona», un pel ingènua. No és aquesta la consideració de la Sagrada Escriptura, que contempla la persona piadosa com una persona il·lustre que ha viscut la saviesa de l’Escriptura amb els trets que descriu l’Eclesiàstic.
«Homes il·lustres», que ens han deixat una rica herència, no una herència material. L’herència d’uns dons rebuts de Déu, gratuïtament, amb molta generositat. I ells hi van correspondre. I aquesta és l’obra de Déu que nosaltres hem rebut. Aquesta herència la celebrem avui en els nostres sants abats.
Homes il·lustres que ens han llegat una herència espiritual, l’herència d’una fe preciosa que nosaltres estem cridats també a viure, una herència que té una primera referència a Abraham, i que, precisament, en aquesta festa, l’Església ens convida a imitar i a viure com ho van fer els sants Robert, Alberic i Esteve.
Viure la fe. La fe que neix al cor de l’home, que obre a la bellesa i profunditat de la vida. La fe eixampla el cor. O no hi ha fe. La fe dóna una dimensió contemplativa a la nostra vida. El contemplatiu percep que la vida és un procés, on tot parla de Déu. És important viure la vida com un procés, amb el convenciment que hi ha per a nosaltres quelcom de Déu aquí, ara, en aquest precís moment. No és que Déu sigui una caixa de sorpreses, és que la vida és un caminar cap a Déu que fa el camí amb nosaltres, per molt llarg i perillós que sigui.
Veiem aquest dinamisme de la fe en la història d’Abraham: Per la fe «Abraham, cridat per Déu, va obeir ... La fe és posseir anticipadament allò que esperem. Conèixer realitats que encara no veiem». És un do. Abraham surt i viu la vida com un procés, com un camí, corresponent a la crida de Déu. El do de la fe suposa un «copagament»: és un do diví, però cal la resposta humana, treballar amb l’ajuda divina nostre futur, en una col·laboració preciosa amb el Creador.
Però el camí cap a la plenitud de la vida, cap a la plenitud del Regne, té certes condicions: no fem sols el camí, en aquest caminar necessitem tenir cura i manifestar determinats sentiments i actituds molt concretes. És l’ensenyament de l’evangeli d’avui: L’home ric no arriba fins el final. Qui és l’home ric?
El qui es dedica a «acumular» riqueses, prestigi, mèrits.... tot allò que pot encimbellar la persona, proporcionar-li glòria, brillantor o resplendor en aquest món. El ric centra la mirada en si mateix. En el seu «jo». S’esforça per «acumular», per «escombrar» cap a casa. Aquesta actitud fa malbé el camí dels altres. Atempta contra la vida i la seguretat dels altres caminants. L’home ric busca que tot giri al seu voltant. Però Jesús proposa canviar el verb «acumular» pel verb «compartir», compartir la vida del camí, la riquesa, tot tipus de riqueses amb els que l’acompanyen en el camí. És la dimensió del servei, que el mateix Jesús, que no té on reposar el cap en el seu camí, ens ensenya.
Pere pregunta amb preocupació: «Qui pot salvar-se?» Pere era conscient que no estava clara aquesta dimensió del servei, sense la qual ningú pot salvar-se.
Necessitem posar la mirada en Crist, tot la resta és superflu, l’important i decisiu és considerar la fragilitat total de tot el que és humà, excepte la mirada en Crist. Aquest, després, ens fa girar la mirada i el cor cap als companys del camí. Crist és el nostre CAMÍ. Ho va ser per a Abraham. Ho va ser per als nostres sants abats de Cister.
19 de gener del 2014
DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,3.5-6; 1C 1,1-3; Jo 1,29-34
El pla de Déu, que havia comunicat al seu poble, al seu servent Israel, no comprenia només fer tornar els supervivents d’Israel, restablir les seves tribus, sinó que el pla de Déu, aquell que havia estat amagat i que, en Jesucrist, ara s’ha revelat, comprèn tots els pobles, comprèn fer arribar la seva salvació d’un cap a l’altre de la terra. Per això, el Messies d’Israel és, alhora, llum de tots els pobles i aquest és Jesucrist, el Senyor. Joan Baptista reconegué que Jesucrist era el qui s’havia de manifestar a Israel i el qui havia de prendre damunt seu el pecat del món. Joan es fa així portaveu de tot l’Antic Testament reconeguent Jesús com el Messies esperat d’Israel i el Salvador de tots els homes i dones de la terra.
Manifestar-se a Israel, il·luminar tots els pobles, prendre damunt seu el pecat del món. Aquestes són les característiques principals de la missió de Jesús entre nosaltres. Jesucrist ha vingut per salvar-nos, per salvar-nos a tots. Per tal de realitzar aquesta missió, tant entre els seus contemporanis com entre els qui l’havien precedit i els qui hem arribat després, tant entre els del seu poble com entre els de tots els pobles de la terra, Jesús va rebre l’Esperit Sant, aquell Esperit que bufa on vol i quan vol. En efecte, Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”». Jesús, però, no rep l’Esperit per a ell sol, no el rep només per tal que Joan el pugui identificar com l’anyell de Déu. Quan Jesús rep l’Esperit, aquest s’acostuma, com diuen els Pares, a conviure amb la humanitat, s’hi adapta: en Jesús, l’Esperit Sant aprèn, per dir-ho d’alguna manera, a estar-se amb l’home per tal de poder venir a fer-hi estada. Jesús rep l’Esperit per poder-lo donar als homes: per poder batejar amb l’Esperit Sant, per poder expirar-lo en el moment de morir. En efecte, quan Crist mor a la creu, expira i dóna els seu Esperit. Crist ha vingut al món per salvar-lo: ha vingut per portar damunt seu el pecat del món i per il·luminar tots els pobles de la terra i per tal de poder redimir tots els homes donarà la seva vida morint a la creu. Però morint, vessarà el seu Esperit sobre els seus deixebles per tal que aquests portin la seva salvació a tots els pobles de la terra, batejant tots els homes amb l’Esperit Sant. L’Esperit és, doncs, la garantia de la universalitat de la missió de Jesús, la garantia de la universalitat de la salvació que Déu ens ofereix, la garantia de la universalitat del pla de Déu, que estava amagat i ara s’ha revelat.
Si la missió de Crist és una, si l’Esperit és un, si el pla de Déu és un, també una és la seva Església, perquè un és el baptisme i una és la missió confiada als deixebles d’anar per tot el món i batejar tots els homes en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Si la unitat del pla salvador de Déu és tant clara, per què els cristians, els qui ens considerem deixebles del Crist, ens presentem dividits? La divisió dels deixebles de Jesús és l’escàndol més gran de cara a la missió universal de salvar i il·luminar tots els homes. Com s’ha de creure el missatge de Jesús si els qui el portem no hem sigut capaços de mantenir almenys la unitat? Em sembla que no mantenim la unitat perquè no escoltem l’Esperit, perquè no som dòcils a les seves inspiracions, perquè en darrer terme ens escoltem més a nosaltres mateixos i als nostres interessos que no pas a l’Esperit del Senyor que reposa damunt nostre. Això val tant entre les esglésies com dins de l’Església: si preferim escoltar-nos que escoltar les múltiples manifestacions de l’Esperit, mai serem ferment d’unitat. I la unitat també depèn de nosaltres, perquè, certament Crist fou batejat per tal que l’Esperit s’adaptés a la humanitat i pogués ser donat a tots els homes i l’Esperit s’ha adaptat a nosaltres: aquest és el fonament diví de la unitat de l’Església. Nosaltres, però, ens hem adaptat a l’Esperit que ens ha estat donat? En aquesta setmana que preguem per la unitat dels cristians, demanem sobretot al Senyor que ens faci dòcils al seu Esperit Sant, per contribuir positivament a la tant anhelada unitat dels cristians.
Is 49,3.5-6; 1C 1,1-3; Jo 1,29-34
El pla de Déu, que havia comunicat al seu poble, al seu servent Israel, no comprenia només fer tornar els supervivents d’Israel, restablir les seves tribus, sinó que el pla de Déu, aquell que havia estat amagat i que, en Jesucrist, ara s’ha revelat, comprèn tots els pobles, comprèn fer arribar la seva salvació d’un cap a l’altre de la terra. Per això, el Messies d’Israel és, alhora, llum de tots els pobles i aquest és Jesucrist, el Senyor. Joan Baptista reconegué que Jesucrist era el qui s’havia de manifestar a Israel i el qui havia de prendre damunt seu el pecat del món. Joan es fa així portaveu de tot l’Antic Testament reconeguent Jesús com el Messies esperat d’Israel i el Salvador de tots els homes i dones de la terra.
Manifestar-se a Israel, il·luminar tots els pobles, prendre damunt seu el pecat del món. Aquestes són les característiques principals de la missió de Jesús entre nosaltres. Jesucrist ha vingut per salvar-nos, per salvar-nos a tots. Per tal de realitzar aquesta missió, tant entre els seus contemporanis com entre els qui l’havien precedit i els qui hem arribat després, tant entre els del seu poble com entre els de tots els pobles de la terra, Jesús va rebre l’Esperit Sant, aquell Esperit que bufa on vol i quan vol. En efecte, Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”». Jesús, però, no rep l’Esperit per a ell sol, no el rep només per tal que Joan el pugui identificar com l’anyell de Déu. Quan Jesús rep l’Esperit, aquest s’acostuma, com diuen els Pares, a conviure amb la humanitat, s’hi adapta: en Jesús, l’Esperit Sant aprèn, per dir-ho d’alguna manera, a estar-se amb l’home per tal de poder venir a fer-hi estada. Jesús rep l’Esperit per poder-lo donar als homes: per poder batejar amb l’Esperit Sant, per poder expirar-lo en el moment de morir. En efecte, quan Crist mor a la creu, expira i dóna els seu Esperit. Crist ha vingut al món per salvar-lo: ha vingut per portar damunt seu el pecat del món i per il·luminar tots els pobles de la terra i per tal de poder redimir tots els homes donarà la seva vida morint a la creu. Però morint, vessarà el seu Esperit sobre els seus deixebles per tal que aquests portin la seva salvació a tots els pobles de la terra, batejant tots els homes amb l’Esperit Sant. L’Esperit és, doncs, la garantia de la universalitat de la missió de Jesús, la garantia de la universalitat de la salvació que Déu ens ofereix, la garantia de la universalitat del pla de Déu, que estava amagat i ara s’ha revelat.
Si la missió de Crist és una, si l’Esperit és un, si el pla de Déu és un, també una és la seva Església, perquè un és el baptisme i una és la missió confiada als deixebles d’anar per tot el món i batejar tots els homes en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Si la unitat del pla salvador de Déu és tant clara, per què els cristians, els qui ens considerem deixebles del Crist, ens presentem dividits? La divisió dels deixebles de Jesús és l’escàndol més gran de cara a la missió universal de salvar i il·luminar tots els homes. Com s’ha de creure el missatge de Jesús si els qui el portem no hem sigut capaços de mantenir almenys la unitat? Em sembla que no mantenim la unitat perquè no escoltem l’Esperit, perquè no som dòcils a les seves inspiracions, perquè en darrer terme ens escoltem més a nosaltres mateixos i als nostres interessos que no pas a l’Esperit del Senyor que reposa damunt nostre. Això val tant entre les esglésies com dins de l’Església: si preferim escoltar-nos que escoltar les múltiples manifestacions de l’Esperit, mai serem ferment d’unitat. I la unitat també depèn de nosaltres, perquè, certament Crist fou batejat per tal que l’Esperit s’adaptés a la humanitat i pogués ser donat a tots els homes i l’Esperit s’ha adaptat a nosaltres: aquest és el fonament diví de la unitat de l’Església. Nosaltres, però, ens hem adaptat a l’Esperit que ens ha estat donat? En aquesta setmana que preguem per la unitat dels cristians, demanem sobretot al Senyor que ens faci dòcils al seu Esperit Sant, per contribuir positivament a la tant anhelada unitat dels cristians.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
