Sant Corneli i sant Cebrià, màrtirs
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Sant Cebrià, bisbe de Cartago, fou decapitat el dia 14 de setembre de l'any 258. S'havia refugiat des de feia algun temps al camp, però havia tornat a Cartago per a sofrir el martiri donat que, com escrivia, "convé que sigui a la ciutat, al front de la qual església es trobava, on el bisbe confessi al Senyor a fi que, d'aquesta manera, la irradiació de la seva confessió representi la de tot el poble". L'acompanyà una gran comitiva fins al lloc de l'execució, i la seva mort revestí tota la majestuositat d'una solemne litúrgia. Ja que Cebrià fou el model ideal del bisbe catòlic. Com a cap d'una comunitat, per a qui l'Església és "un poble que forma una única cosa amb el seu sacerdot", va ser sempre a la bretxa per a sostenir els ànims dels que defallien, per a animar els germans condemnats a les mines o a l'exili i per a reconciliar els caiguts; tenia cura, com feia el mateix sant Pau, de totes les esglésies, i "enfortit en la fe i en la constància, treballava sense defallir per la unitat de l'Església" [col.lecta]. Més tard, quan li arribà l'hora, va acollir la seva condemna a mort amb un vibrant: ¡Deo gratias! (a Déu les gràcies). Cebrià estava unit pels lligams de l'amistat amb el papa Corneli, que morí alguns anys abans exiliat a Civitavecchia, després d'un breu pontificat (anys 250-253): "En el cas de que Déu li faci a algun de nosaltres la gràcia de morir aviat –havia escrit Cebrià a Corneli- que la nostra amistat continuï junt al Senyor". En no separar el record d'ambdós, l'Església perpetua així la memòria d'una tal amistat.
Dels textos de la vint-i-quatrena setmana, tenim que la primera lectura ha estat de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint [15, 1-11], on se'ns ha remarcat que "això és el que tots prediquem, i això és el que vosaltres heu cregut". I és que a Corint es plantejaren qüestions sobre la resurrecció general. L'afer és greu, ja que Pau sap prou bé que la fe cristiana reposa essencialment en la resurrecció de Crist. Però aquesta fe no reposa de cap manera en una doctrina, sinó que es relaciona amb l'esdeveniment pasqual en ell mateix i és objecte d'una transmissió (verset 2), i és a partir d'una sèrie de testimonis (5-7) entre els quals Pau se situa ell mateix, el darrer de la llista (8). Aquest primer –diguem-ne- "credo" adoptat per Pau prové sens dubte de la comunitat de Jerusalem, tot i que els detalls més tardans, com l'aparició a les dones, encara no s'hi troben. D'aquí que, dirigint-se als pagans, Pau insisteix menys en les proves escripturístiques que en la llista de testimonis.
El salm responsorial escollit era el 117 [1-2. 16ab-17. 28 (R.: 1a)], que és el salm "del Crist ressuscitat", en què se'ns inculca que tothom proclami l'amor del Pare al seu Fill, fet obedient fins a la mort. Ha coronat l'edifici de l'Església amb la pedra que els constructors havien rebutjat, quan deien: "No tenim més rei que el Cèsar!" Però, "que tothom sàpiga que Déu l'ha constituït Senyor i Crist, a aquest Jesús que vosaltres vau crucificar" (Fets 2: 36).
I l'evangeli era de sant Lluc [7, 36-50], on s'ha posat l'accent en la frase de que "has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats" (verset 47). I és que és admirable aquest encontre de Jesús i la prostituta en el curs d'un àpat on tot s'ha fet per no trobar Jesús, i encara menys una dona de mala reputació! Jesús és mal rebut, perquè el fariseu que el convida en té formada la seva opinió i no el vol conèixer més bé. Endemés, l'actitud de Jesús amb la pecadora produeix escàndol, perquè és contrària a la llei. És en aquest marc on Jesús demostra el que és un veritable encontre de l'amor i el perdó, un encontre tan privilegiat que dispensa de les regles de la puresa i discriminació estatuïdes per la llei. Però per a estar en condicions de trobar un altre, qualsevol, cal obrir-se totalment a la iniciativa de Déu. Amén.
