Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Am 8,1.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31
«Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer». I, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts i, malgrat tot, no ens deixem convèncer ni fem cas ni de Mosiès ni dels profetes! Moisès i els profetes són tota l'Escriptura i Crist és aquell qui l'ha inspirada, el nou Moisès i el nou Profeta, el mateix que ha ressuscitat d'entre els morts; i, malgrat tot, no ens deixem convèncer! Què ens diuen, doncs, avui Moisès i els profetes? Què ens diu avui l'Escriptura?
Paraules dures. L'Evangeli —notem-ho— s'adreça als fariseus. No som potser nosaltres, els qui complim i pretenem portar una vida religiosa, els qui tenim més punts per semblar-nos als fariseus? Si volem evitar de ser titllats de fariseus, ens convé, doncs, escoltar amb orella atenta què ens diu avui l'Escriptura. El profeta Amós s'adreça als qui viuen tranquils a Sió, als qui es creuen segurs... No som potser també nosaltres, els qui mirem de tenir tranquil·la la consciència per sentir-nos segurs, els qui poc a poc ens anem tornant insensibles als desastres dels altres, els qui, de tant replegats sobre nosaltres mateixos, ens estem tornant indiferents als problemes i als mals dels altres? Si volem evitar de ser els primers en les files dels deportats, mirem què ens diu avui l'Escriptura.
És sant Pau qui parla. «Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud. Lluita el combat de la fe i guanya't al vida eterna». Home de Déu: és l'actitud contraria al fariseu i al qui mira de tenir tranquil·leta la consciència. Cercar sempre la praxis de la justícia és precisament el que no feien ni l'home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim de què ens parla l'Evangeli ni el que feien els notables d'Israel, que s'aclofaven als seus sofàs, menjant i bevent, escoltant música i perfumant-se, inconscients de l'amenaça que planava per damunt d'ells. Ai dels rics!, diu l'Evangeli. La riquesa encega, enfarfega el cor, entumeix l'ànima i és sempre enganyadora perquè fa de la vida de pietat, de la vida de fe, un mercadeig: anant a Missa ja compleixes; resant quatre pregàries, ja compleixes; donant quatre sobres com almoina, ja compleixes; anant al cor totes les hores, ja compleixes; havent fet aquestes pràctiques, ja compleixes.... ja estàs en pau amb la teva consciència... ja et pots jubilar de la vida cristiana... Insensat! No veus en què consisteix la riquesa del fariseu? És un home ric de si mateix, reclòs dins l'enfarfegament del propi cor, encegat en la mesquina de la seva observança..., tancat a la pietat, a la fe i a l'amor veritables... incapaç de veure la necessitat de l'altre, incapaç de viure la comunió, de construir i fer créixer una comunitat; incapaç, en una sola paraula de reconèixer l'altre com a germà. La riquesa del fariseu són els crits al Temple: «Senyor, Senyor!» i les pregàries dites encara més fortes perquè tothom els pugui sentir: «proclamaré la vostra lloança!»; pregàries i clams que acompanya amb el menyspreu i, fins i tot, l'insult al germà: una mateixa llengua prega i insulta, un mateix cor lloa i menysprea el germà, una mateixa persona és rica de si mateixa i pobra de Déu: tranquil·litat de consciència i indiferència van alhora. Heus ací la riquesa del fariseu, una riquesa que separa per mitjà d'un abisme, per una fossa immensa i infranquejable, de l'actitud que Pau atribueix a l'home de Déu.
Escoltem, estiguem atents germans i preguntem-nos a quin costat de la fossa immensa ens trobem, si és que encara som a temps per escoltar què diuen Moisès i els profetes, què diu l'Escriptura; si és que encara som capaços de sentir la veu del Crist ressuscitat que ens invita a fer-li cas i a deixar-nos convèncer. Supliquem al Déu de tota bondat que ens enriqueixi amb els dons de la seva gràcia per tal que —com resa la col·lecta d'aquest diumenge— esdevinguem hereus dels béns celestials.
