Homilia publicada pel P. Rafel Barruè
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50;1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32
¿Qui no s'ha fet mai un vedell d'or, i la adorat? Perquè de vedells de fossa en podem fer cada dia un munt. Ja que podem posar el nostre cor en tantes coses que per a nosaltres ens serveixen de déus, ídols, digues-li com vulguis. Però aquests els adorem amb devoció intentant viure feliçment. I així, ens hi perdem com en un laberint, vivint en un laberint adorant cap ací i cap allà els déus que se'ns presenten.
Però vet ací que Jesús: «acull els pecadors i menja amb ells». Jesús es posa al nivell dels pecadors compartint el pa. Jesús es posa dintre del nostre laberint. Perquè? Perquè la gràcia ha estat pròdiga en cadascú dels pecadors: «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors» ens diu l'apòstol des de la seva experiència de salvat.
Jesús ha vingut a buscar-nos com a ovelles que ens perdem. Tot i que nosaltres no ens hi adonem que estem perduts. Ha encès el llum de la nostra casa interior per buscar la moneda perduda en cadascú de nosaltres.
Però, encara una cosa més gran ens ha concedit la dignitat de fills del Pare del cel. Em resulta curiós: el fill pròdig no és buscat pel pare. L'ovella i la moneda són buscades, trobades i festejades. El fill pròdig és molt més. No és buscat. És esperat. El fill pròdig viu la seva llibertat com a fill, no està perdut, és un perdut. La grandesa del fill pròdig és que ha reflexionat. Ha reflexionat: «Aniré a trobar el meu pare». El meu pare diu. Reconeix el seu pare i l'amor que s'adolla del seu pare. Aquesta és la grandesa del fill pròdig adonar-se que és un perdut, reconèixer que està perdut i dirigir-se cap a la reconciliació amb el seu pare. Sí, reconciliar-se amb el cel i amb el pare. Aleshores festa: «Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat». Cal tornar-li la dignitat de fill, de fill estimat del pare. Què bonic fora si ens reconeguérem cadascú en aquest fill pròdig. Tots tenim una mica de fill pròdig i estem necessitats del sagrament de la reconciliació amb el Pare del cel.
Guaita però: «El germà gran s'indignà i no volia entrar». Aquesta no serà l'actitud més semblant al fidel complidor dels preceptes de l'Església. No he perdut mai la fe i sempre he estat al costat obedient de les prescripcions de la llei, sense fer cap festa amb els amics. ¿Rancúnia, pel germà petit? ¿Tal vegada pel tractament de l'amor desbordant del pare? ¿Es veu tractat injustament? ¿Zelós per l'amor del pare vers el perdut?
El pare però, tot amor li diu: «Fill tu sempre ets amb mi, i tot el que tinc es teu». Però, de vegades el qui viu en la postura del fill gran això no ho veu. No reconeix l'amor de Déu com a do i gràcia tot i complint les seves prescripcions.
El que s'ha de veure a totes és la posició del pare. Déu ens estima com a pare amb un amor entranyable. Déu es commou per cadascú de nosaltres quan el cerquem. Déu se'ns tira al coll si nosaltres ens encaminem cap al seu encontre. Déu ens besa quan estem a la seva disposició.
Deixem-nos estimar per Déu estimats. I, deixem-nos estar dels falsos ídols que se'ns presenten cada dia com a déus únics, salvadors ocasionals.
«Déu meu, creeu en mi un cor ben pur». Així podré comprendre tot l'amor que ve de Vós, Senyor.
«Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança». Així podré expandir el do del vostre amor als altres fills vostres, i germans nostres, Senyor, Déu nostre.
