DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 32,11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Reflexió: Misericòrdia

El terme hebreu (ra'hamim) expressa l'afecció instintiva d'un ésser envers un altre. Segons els semites, aquest sentiment té la seva seu en el si matern (Re 3,26), en les entranyes (Rahamim) —nosaltres diríem: el cor d'un pare (Jr 31,20; Sl 103,13), o d'un germà (Gn 43,30): és l'afecte o la tendresa; immediatament es tradueix en actes: en compassió en ocasió d'una situació tràgica (Sl 106,45), o en perdó (Dn 9,9). Un altre terme hebreu (hesed), traduït en grec per una paraula que també significa misericòrdia (eleos), designa la pietat, relació que uneix dos éssers i implica fidelitat. Amb això rep la misericòrdia una base sòlida: no és ja només el ressò d'un instint de bondat, que pot equivocar-se sobre el seu objecte o la seva naturalesa, sinó una bondat conscient, voluntària, és fins i tot resposta a un deure interior, fidelitat amb un mateix.

No paren de ressonar els crits del salmista: "Compadeix-te de mi, Senyor!" (Sl 4,2; 6,3; 9,14; 25,16), o bé les proclamacions d'acció de gràcies: "Doneu gràcies al Senyor, ja que el seu amor (hesed) és etern" (Sl 107,1), aquesta misericòrdia que no para de mostrar amb els que clamen a ell en la seva aflicció. Es presenta, en efecte, com el defensor del pobre, de la vídua i de l'orfe: aquests són els seus privilegiats.

Si Déu és tendresa, com no exigirà a les seves criatures la mateixa tendresa mútua? Ara bé, aquest sentiment no és natural a l'home: «homo homini lupus»! Ho sabia molt bé David, que preferia "caure en les mans del Senyor, perquè és gran la seva misericòrdia, abans que a les mans dels homes" (2Sa 24,14). També en aquest punt Déu educa progressivament el seu poble.

Jesús, «gran sacerdot misericordiós» (He 2,17). Jesús, abans de realitzar el designi diví, va voler «fer-se en tot semblant als seus germans», per tal d'experimentar la misèria mateixa dels que venia a salvar. Per tant, els seus actes tots tradueixen la misericòrdia divina, encara que no estiguin qualificats així pels evangelistes. Lluc va posar molt especial interès a posar de relleu aquest punt. Els preferits de Jesús són els "pobres" (Lc 4,18; 7,22), els pecadors troben en ell un «amic» (7,34), que no tem freqüentar (5,27.30; 15,1 s 19,7). La misericòrdia que manifestava Jesús en forma general a les multituds (Mt 9,36; 14,14; 15,32) adquireix en Lluc una fesomia més personal: es dirigeix al «fill únic» d'una vídua (Lc 7,13) o un pare desconsolat (8,42; 9,38.42). Jesús, en fi, mostra especial benevolència a les dones i als estrangers. Així queda arrodonit i complert l'universalisme: "tota carn veu la salvació de Déu" (3,6). Si Jesús va tenir així compassió de tots, es comprèn que els afligits es dirigeixin a ell com a Déu mateix, repetint: "Kyrie eleison!" (Mt 15,22 17,15 20,30 s).

Paraula

«Veig que aquest poble és rebel al jou». El poble dóna l'esquena a Déu i es gira cap als ídols. Però les entranyes de Déu es commouran una i altra vegada davant les nombroses infidelitats. Encara que l'home sigui infidel, Déu continua fidel, ja que no pot negar-se a si mateix.

«Déu s'apiadà de mi, quan encara jo no tenia fe, i em va donar la fe i l'amor cristià». Així és el cor de Déu que es commou sempre amb l'home, creient o ateu. Déu és pacient en la seva misericòrdia, i aquesta paciència, que sempre és espera, determina la salvació del pecador. D'altra banda, a més del testimoni freqüent, constant de l'Escriptura, envia el seu Fill per mostrar-nos el camí de la vida.

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Aquest és Jesús. La llibertat en l'amor i en la misericòrdia. Que no jutja, que acull.

«Perd una ovella, deixa les 99 al camp i va a la recerca de la perduda». Fa la impressió que abandona les 99, en la seva preocupació per l'extraviada. Com contemplem nosaltres als extraviats?

Saviesa sobre la Paraula

«Heus aquí que crida a tots els que s'han tacat, vol abraçar-los, i es queixa que l'han abandonat. No perdem aquest temps de misericòrdia que se'ns ofereix. No menyspreem els remeis de tanta pietat que el Senyor ens ofereix. La seva benignitat crida els extraviats, i ens prepara, quan tornem a ell, al si de la seva clemència. Penseu cadascú en el deute que l'aclapara, quan Déu l'espera i no s'exaspera amb el menyspreu. Qui no va voler romandre amb ell, que torni, el qui menyspreà d'aguantar al seu costat, que s'aixequi, si més no després de la seva caiguda... Vegeu que n'és de gran el si de la seva pietat, i considereu que teniu oberta la falda de la seva misericòrdia». (Sant Gregori el Gran, Hom. 33 sobre els Evangelis).

«S'afanya a buscar l'ovella perduda, la número cent... Meravellosa condescendència de Déu que així busca l'home; dignitat gran la de l'home, així cercat per Déu». (Sant Bernat, Sermó 1 d'Advent)

«On m'amagaré de Déu? On t'amagarà, germà? En la seva mateixa misericòrdia. Ningú no pot fugir de Déu més que refugiant-se en l'amor» (Sant Agustí, Sermó 351).