DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sv 9,13-19; Sl 89,3-6.12-14.17; Flm 9-10.12-17; Lc 14,25-33

Reflexió: Seguiment

Seguir Déu és caminar pels camins de Déu. En l'Escriptura anem coneixent al llarg de la Història de la Salvació aquests camins, que ens traçarà amb més claredat el seu Fill, que vol conduir tots els homes al seu Regne. Però l'home sempre ha d'estar en l'actitud i disposició de buscar i conèixer aquest Déu, que és el veritable sentit de la seva vida.

Seguir significa adhesió total i submissió absoluta, és a dir, fe i obediència. David, que va observar els manaments, és el model dels qui segueixen Déu amb tot el seu cor (1Re 14,8). Quan el rei Josies i tot el poble es comprometen a viure segons l'aliança, decideixen "seguir el Senyor".

Després, seguir Déu s'identificarà amb seguir Jesús, que no és només adherir-se a un ensenyament moral i espiritual, sinó compartir el seu destí. Ara bé, els deixebles estan sens dubte promptes a compartir la seva glòria: "Ho hem deixat tot per seguir-te, què ens tocarà?" (Mt 19,27)

Jesús exigeix el despreniment total: renúncia a les riqueses, a la seguretat, abandonament dels seus (Mt 8,19-22; 10,37; 19,16-22), sense reserves ni mirades enrere (Lc 9,61 s). Exigència a la qual tots poden ser cridats, però a la que no tots responen, com en el cas del jove ric (Mt 19,22 ss).

El deixeble, havent així renunciat als béns i als lligams del món, aprèn que ha de seguir Jesús fins a la creu: "Si algú vol venir amb mi, que renunciï a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi" (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles aquest sacrifici, no tan sols dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins on van les exigències de Déu. Però a aquestes exigències no podran respondre els deixebles sinó quan Jesús hagi fet el primer el gest del sacrifici i els enviarà el seu Esperit.

Per Pau, seguir Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura amb el baptisme (Rm 6,2 ss) i s'ha d'aprofundir per la imitació (1Co 11,1), la comunió voluntària en el patiment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció (2Co 4,10 s ; Fl 3,10 s 1Pe 2,21).

Segons Joan, seguir Crist és tenir en ell una fe sincera, fundada en la seva paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69). Llavors es realitza la promesa de Jesús: "Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, hi estarà també el meu servent" (Jn 12,26).

Paraula

«Quin home pot conèixer què desitja Déu?, qui pot descobrir la voluntat del Senyor?». Cal submergir-se en les pàgines sagrades per accedir al coneixement de la voluntat divina. Cal també tenir en compte el dinamisme de la vida; tenir també en compte la necessitat de purificar el nostre propi cor, ja que els nostres pensaments són mesquins, enganyosos, moguts per saviesa humana.

«Qui sap si, providencialment se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó com un germà». Aquest text de la carta a Filèmon mostra el gran cor de Pau, la seva sensibilitat, moguda sempre pel seu extraordinari amor a Jesucrist.

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare ... no pot ser deixeble meu». L'amor de Déu és absorbent. Això avui no sempre es comprèn. Fins i tot pot escandalitzar. Sobre tot quan no considerem que la nostra vida aquí en aquest temps és una cosa provisional, i que tot el que és humà, tot absolutament, tot és simple suport per a obrir-nos a una altra dimensió que ens és desconeguda, i que Jesús no ens convida a oblidar i menysprear els éssers estimats, sinó a donar-los el valor relatiu que té tot el d'aquest món, tot i que hem de saber valorar-ho i recolzar-ho.

Saviesa sobre la Palabra

«Siguem fidels a la nostra vocació. A través d'ella ens crida a la font de la vida aquell que és la vida mateixa, que és font d'aigua viva i font de vida eterna, font de llum i font de resplendor, ja que d'ell procedeix tot això: saviesa i vida, llum eterna. L'autor de la vida és font de vida, el creador de la llum és font de resplendor. Per això, deixant de banda allò visible i prescindint de les coses d'aquest món, busquem a dalt del cel la font de la llum, la font de la vida, la font d'aigua viva, com si fóssim peixos intel·ligents i que saben pensar; hi podrem beure l'aigua viva que brolla fins a la vida eterna». (Sant Columbà, Instruccions 13, 2-3)

«Seguim les sendes que ell ens indica i imitem en particular la seva humilitat, aquella humilitat per la qual ell es rebaixa a si mateix en profit nostre. Aquesta senda d'humilitat ens l'ha ensenyat ell amb les seves paraules, i, per donar-nos exemple, ell mateix va estar per ella, morint per nosaltres. Per poder morir per nosaltres, com que era immortal, la Paraula s'ha fet home i ha acampat entre nosaltres... Perquè no quedéssim abandonats en l'abisme, sinó que fóssim exaltats amb ell en la resurrecció, els qui, ja des d'ara hem ressuscitat per la fe i per la confessió del seu nom. Ens va donar i ens va indicar, doncs, el camí de la humilitat. Si el seguim, confessarem el Senyor». (Sant Agustí, Sermó 23)