i abastes totes les coses
i les disposes vigorosament i amb bondat.
VINE a ensenyar-nos
el camí de la prudència.
Oh Saviesa... Oh Saviesa... aquesta paraula té un
cert perfil seductor, és un mot que fa vibrar el nostre ésser, com si suggerís un
desig. És el viu desig de la remor d’una font d’aigua viva dins nostre. O el recreixement
d’aquestes aigües en el nostre espai interior. Per saciar la nostra set i
il·luminar les nostres foscors. Al capdavall, per posar de relleu la realitat d’una
dimensió espiritual en les nostres vides, en la nostra persona, que té
necessitat de créixer i desenvolupar-se a través d’una relació personal, d’una
relació d’amistat. Ho indica prou bé la Sagrada Escriptura: la Saviesa és un
esperit amic dels homes (Sv 1,6).
Recupera-les amb el
desig: Que ell em besi amb besos de la seva boca! La Paraula viva i eficaç
serà per a mi un bes de la seva boca. Que em besi...! Perquè
l’encanteri de la seva presència i els corrents d’aigua de la seva admirable
doctrina se’m converteixin en font que ragi fins a la
vida eterna.
Es ell mateix, el Senyor, qui ha creat la saviesa,
l’ha vista, l’ha mesurada
i l’ha escampada sobre totes les seves obres.
L’ha donada amb generositat a tothom;
als qui l’estimen, els l’ha donada en abundància.
(Sir 1,9-10)
Ha posat la seva casa a
casa nostra, aquí té les seves
arrels, creix com el cedre
i el xiprer, com
la palmera i el roser, com l’olivera, s’escampa
com el perfum de
l’encens i de l’espígol aromàtic, creix com una vinya formosa, amb flors boniques i fruits abundants...
(cf. Sir 24).
Aquesta Saviesa és un
regal que el bon Déu, Senyor
i amic dels homes,
ens fa a nosaltres les seves criatures. Un preciós regal que ens fa
Ell que és «una llum
inaccessible, pau que supera tot raonament,
saviesa més enllà
de tota mesura, de grandesa incalculable. Però mai un
ésser llunyà de nosaltres,
ja que tot el que existeix rep d’ell
l’ésser, i sense
ell tot es redueix a no res. Res no hi ha tan
present ni tan incomprensible
com ell. Una majestat
que es digna ser per a totes les criatures allò que són: vida per a tot
vivent, llum per
a tota raó, força per a tot virtuós, glòria
per a tot vencedor...»[1]
Aquesta saviesa l’ha vessada en
la bellesa de la seva obra creada; l’ha vessada en mi, en tu, en cadascuna de
les seves criatures, que som obra seva. Un bell regal seu. La vessa sobretot en
Santa Maria, seu de la saviesa. Ella
acollirà aquest do singular a la falda per mostrar-lo, per oferir-lo a la
humanitat. No obstant això, aquest do, aquest regal diví, no sempre és ben
acollit al llarg de la història. Però Déu romandrà fidel a la seva obra, com diu
el poeta:
I
amb amor furiós
persegueixes
el qui estimes i si et fuig
l’empaites
amb afany i l’acorrales
Sense deixar-lo viure, fins a seduir-lo,
i així ell mateix ve a casa nostra. Gràcies al «si» de Santa Maria, com el
regal més bonic i inesperat. És Déu mateix qui se’m dóna com el més bell dels
regals. A través d’una criatura humana singular com Maria de Natzaret, de qui
pren la nostra naturalesa. Per parlar-nos amb accents humans, amb sentiments
profundament humans... És un regal d’amor. L’amor busca l’amor... Però ha
vingut a casa seva i els seus no l’han acollit... (Jn 1,11).
No obstant això, la criatura
està feta per estimar, és fruit de l’amor i l’horitzó de la seva vida s’il·lumina
i assoleix un sentit profund quan estima, quan descobreix el nexe entre aquesta
font de la saviesa i l’amor, i tota la bellesa escampada en l’horitzó de la
creació, de manera que arribarà a exclamar: El meu estimat és meu i jo sóc
del meu estimat... (Ct 2,16). I sent un desig viu, el desig d’un bes, un bes
de la boca del seu Creador.
Que em besi amb besos de la seva boca!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
Són embriagants els teus perfums,
aroma que s’escampa és el teu nom...
(Ct 1,2 s)
Besos de la boca de Déu.
Aquesta saviesa vessada generosament en el temps són els besos divins. Són els
besos de la seva Paraula, són els besos del Verb de Déu. Serà l’Església, serà Santa
Maria, seràs tu, lector, qui viurà l’experiència del seu amor, l’olor del seu
perfum, l’aroma del seu nom. I sentiràs un desig vivíssim d’aquests besos.
El bes és la unió exterior,
afectuosa, dels cossos; signe també i estímul d’una unió interior. Mitjançant la
boca, a través del bes, es busca un intercanvi mutu, per transmetre una mateixa
respiració i la vida mateixa.
Déu, font de la Saviesa,
diposita el primer bes, expressió del seu amor que ho fa tot bo i desbordant de
bellesa. L’amor diví continuarà perseguint la criatura, la seducció de Déu
continuarà manifestant-se amb nous besos, més apassionats encara: fins a
revestir-se de la nostra humanitat. Déu
esdevé home, a fi que l’home esdevingui Déu. Déu inefable, amor extrem,
inconcebible!
Així coneixem la grandesa
divina, mitjançant la seva humiliació que alhora serà el bes desbordant d’amor
de Déu per la seva criatura, que desvetllarà la dignitat de la criatura, que se
sent cridada a respondre a l’Amor, a desitjar l’Amor.
Que em besi amb besos de la seva boca...
Ja no vol intermediaris,
desitja el buf de la seva mateixa boca, aquesta boca d’on ha brollat tota la saviesa de la creació. La
seva paraula és vida, el seu bes eficaç, ja que no s’assembla a aquella unió de
llavis que simulen la concòrdia de dos cors mentiders. Aquest bes és:
La
invasió de l’alegria. La revelació dels misteris divins. La unió inseparable
que uneix en una de sola la llum celeste i l’ànima il·luminada.
El
qui s’adhereix així a Déu, es fa un mateix esperit amb Ell (1Co 6,17). Jo
sol·licito només aquest bes de la seva boca, promès a tot el qui pot dir:
Nosaltres tenim part, tots, en la seva plenitud (cf. Jn 1,16).
La
boca que besa és el Verb quan assumeix la carn, els llavis que reben el bes són
aquesta carn assumida, però el BES és la persona formada per la unió del Verb i
de la carn, el mitjancer entre Déu i els homes.
Bes
sortós que va ser el més generós dels dons, ja que no és una boca sobre una
altra, sinó Déu mateix que s’uneix a l’home. El pacte segellat de dues
naturaleses reuneix les coses divines i humanes. És la PAU establerta entre el cel
i la terra. «Perquè Ell és la nostra pau, el qui de dues coses n’ha fet una de
sola (Ef 2,14).[3]
El meu estimat és tot meu, i jo sóc tota seva,
ell que pastura el ramat entre els lliris.
(Ct 2,16)
Jo sóc tota del meu estimat,
i cap a mi ve la seva passió.
(Ct 7,11)
Es desperta el DESIG perquè
percep l’Estimat com a cosa seva, jo sóc objecte del seu desig, el seu amor m’assetja,
no em deixa viure...
Succeeïx que ja hem rebut una
part de la plenitud del Crist, d’aquest Verb, bes de la boca de Déu, hem rebut
una gràcia del seu amor, i desitgem la plenitud total, la plenitud de l’Esperit
Sant, la plenitud en el si del misteri d’amor, que és el misteri trinitari.
Vine, estimat meu, sortim al camp,
de bon matí anirem a les vinyes
per veure si broten els ceps
i es desclou la seva florida,
si als magraners els esclaten les gemmes.
Allà et lliuraré el do dels meus amors.
(Ct 7,11-14)
El do dels meus amors...
Necessites enamorar-te de l’amor, i arribar a sentir-lo com una remor d’aigua
viva saltant per entre les pedres:
Que n’ets, de bella, estimada meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms...
(Ct 4,1)
Cada ésser humà porta, des
que neix, un llibre a dins
per aprendre a lletrejar i viure el poema
d’amor que ha de ser la nostra vida, però aquest llibre ens el tanquen a base
de preocupacions, i se’ns perden les resplendors d’aquesta
llum.[4]
[1] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 4,4, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 109.
[2] M. de
Unamuno, El Cristo de Velázquez,
XXII, Editorial Espasa, Austral 781, Madrid 1976, p. 45.
[3] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 2, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 89.
[4] Cf.
P.M. Lamet, Las palabras calladas. Diario
de María de Natzaret, Editorial Norma, Barcelona 2008, p. 14.
