LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramon,

Ets una persona d'una gran fe en la força de la família, en la seva capacitat renovadora i en la seva saviesa. No pot ser d'altra manera, quan portes tota la vida treballant, buscant iniciatives que contribueixin a posar en relleu aquesta importància de la família.

A més quan celebres els teus 80 anys envoltat de tots els membres de la teva família. No és estrany en aquest context la teva afirmació: «Vostè ja sap que falten sacerdots, però el sacerdoci matrimonial i familiar, en les mans de Déu pot canviar el món».

Aquesta dimensió de consagració es diu dels simples laics com llegim a 1Pe 2,9: «sou llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble que Déu, per publicar les proeses del qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum meravellosa».

Però hom té la impressió que ens falta en la vida eclesial un autèntic protagonisme dels laics. Jo descobreixo que encara és notícia que un laic assumeixi una responsabilitat pastoral important en l'Església. I no diguem ja, si el laic que assumeix aquesta responsabilitat eclesial és una dona. I si el laic, home o dona no té la responsabilitat que li correspon com a membre de l'Església, em pregunto quina pot ser la d'una família cristiana.

Després de 50 anys del Concili Vaticà II no hauria de ser ja notícia. Hi hauria d'haver un protagonisme dels laics, i ja no diguem de la dona, més enllà de la notícia anecdòtica a la premsa. Així, per exemple, en aquesta línia de la dona llegeixo un dels missatges dels Pares del Concili a la humanitat:

«Les dones, sou la meitat de la immensa família humana ... Vosaltres, les dones, teniu sempre com a missió la guàrdia de la llar, l'amor a les fonts de la vida, el sentit del bressol. Esteu presents en el misteri del bressol. Esteu presents en el misteri de la vida que comença. Consoleu en el moment de la mort. La nostra tècnica corre el perill de convertir-se en inhumana. Reconcilieu als homes amb la vida. I sobretot, vetlleu, us ho supliquem pel futur de la nostra espècie. Atureu la mà de l'home que en un moment de bogeria pot destruir la civilització humana... Vosaltres que sabeu fer la veritat dolça, tendra, accessible, dediqueu-vos a fer penetrar l'esperit d'aquest Concili a les institucions, les escoles, les llars, en la vida de cada dia. Dones de tot l'univers, cristianes o no creients, a qui està confiada la vida en aquest moment tan greu de la història, a vosaltres toca salvar la pau del món».

Ramon, em costa creure que totes aquestes boniques paraules hagin nascut amb força i generositat d'un cor masculí. Sobretot contemplant l'evolució de la societat i de l'Església en els últims 50 anys. Crec que tens raó en escriure: «La dona, durant tota la seva vida i sobre tot en el passat, no ha estat respectada i estimada com es mereix. La dona jugarà un paper clau en la nova família humana i la forma en com sigui estimada i respectada serà decisiva. L'home ha de comprendre que la dona no està ni darrere ni davant, sinó que l'acompanya».

Hi ha una inquietud, preocupació, ansietat ... sobre el futur de la nostra societat, a partir dels problemes que vivim avui. Nova societat? Nova estructura familiar? No ho sé, però sí que estic convençut que el camí passa per un correcte protagonisme de la dona, i en una estructura familiar, molt problemàtica avui dia, a l'altura de les circumstàncies, no menys problemàtiques i incertes. Una abraçada,

+ P. Abat