davant teu els reis emmudiran
i les nacions pregaran.
VINE a alliberar-nos, no triguis més.
Oh Rebrot, que t’alces com un senyal... per anunciar-nos la primavera. La primavera de Déu a la casa de la humanitat. Amb ella arriba la vida nova. Apunten els signes de la nova primavera. Tot es renova. Nous col·loquis d’amor, nous somnis...
Oh, vine, estimat meu, sortim al camp...
De bon matí anirem a les
vinyes,
per veure si broten els ceps,
si als magraners els esclaten les
gemmes.
Allí t’ompliré de carícies.
Les mandràgores escampen els seu perfum,
tenim a les portes els fruits saborosos:
vells i nous,
els he reservat per a tu, estimat
meu!
(Ct 7,13-14)
En aquests col·loquis deliciosos
és ell qui porta la iniciativa de l’amor, perquè en
ell hi ha les fonts de la vida i de l’amor. I ens mostra el seu desig:
Jo faig que tot sigui nou. (Ap
21,7) Crearé un cel nou
i una terra nova. Alegreu-vos, exulteu amb una joia eterna pel que jo crearé... (Is 65,17)
Ell ens lliura el do de l’amor
que dóna la capacitat de la novetat. Una novetat
que es resol sempre en alegria, en pau, en
cant... Aquest signe el contemplem en Maria a
la qual, en cantar el Magnificat,
se li commouen les entranyes i
commouen profundament també les d’Elisabet en la seva Visitació. Aquest signe
el contempla Simeó, que s’omple d’alegria en
rebre aquest bes nou de la pau, quan el rep
en el temple, i el
pren en els seus braços, tot rebent-lo
dels braços de Maria (Lc 2,28). Un signe
que també va ser, per als pastors que vetllaven en
la nit, un anunci d’alegria
i de pau.
Rebrot de Jessè. És
el signe, quin signe?
El que prometien els missatgers, el que
reclamaven els pobles,
el que van anunciar els profetes, el consuma,
el porta a terme, el Senyor Jesús. És el signe en el qual
els incrèduls rebran la fe, els temorosos l’esperança
i els sants la seva seguretat. Us dono aquest senyal.
Senyal de què? De perdó, de gràcia, de pau, de
pau il·limitada...[1]
Jesús mateix s’alça com
el signe anunciat: Bona notícia per als pobres, llibertat per als captius, vista per als
cecs, paraula per als sords, fortalesa per
els coixos, vida per als morts... (cf. Lc 4,18; 7,22
s)
L’amor és creatiu
i desvetlla la
capacitat de la novetat i
l’al·licient més profund
per donar sentit a la nostra vida.
Només l’amor, només Déu. Perquè Déu
és amor, el Déu de
l’albada que treu a la llum
belleses amagades, que, enamorat, no deixa
de buscar-nos, tot sembrant
de promeses la nostra història, mantenint encesa la
nostra esperança amb la seva
Paraula de vida. Ens ensenya que allò nostre és rebre el seu amor a
mans plenes, que no podem estimar sense ser estimats, i que només el seu amor
pot curar les nostres ferides. Pren la nostra
carn per fer-nos més
humans, per recrear i embellir la nostra
vida i poder trobar-lo allà on es manifesta: en
el petit i el feble.
Ens ensenya a
viure amb goig els nostres límits sense
perdre l’alegria dels somnis.
Cada matí busco aquest Déu amor, busco la seva albada en
la meva vida, aquest Déu, bo i amic dels homes. Com suggereix el poeta:
L’Amic es va aixecar d’hora
per buscar el seu Amat. En el camí va trobar molta gent, i preguntava: —Heu
vist el meu Amat? Li responien: —quant de temps fa que l’has perdut de vista? L’Amic
els responia: —els ulls de l’ànima el van perdre de vista quan van deixar de
mirar-lo, però els ulls del cos el veuen sense parar, ja que totes les coses
visibles no fan sinó manifestar-lo.[2]
Jo el busco, doncs, en les coses visibles, en la bellesa
de la creació, en la novetat de la primavera. I ell em parla:
El meu estimat parla i em
diu:
«Aixeca’t, amiga meva,
bonica meva, i vine!
Mira, l’hivern ja ha passat,
la pluja s’ha esvaït, ja se
n’ha anat.
Les flors despunten a la
terra,
ja arriba el temps d’esbrotar,
se sent la tórtora pels
nostres camps
Despunta el fruit verd de la
figuera,
les vinyes florides escampen
perfum.
Aixeca’t, amiga meva
bonica meva, i vine!»
(Ct 2,10s)
La presència de la primavera
no es percep tan sols per les flors i el cant de la tórtora: també per la
figuera. L’aire és més tranquil quan apunten els seus fruits, la figuera no
treu flors, però en canvi comencen a sortir les figues, mentre els altres
arbres floreixen. Però les flors apareixen i passen, serveixen per anunciar els
fruits. És tot un signe de primavera, com un argument per persuadir l’esposa
que no es retardi a anar a les vinyes...[3]
Són les coses visibles, la bellesa de la creació a través
de la qual em parla l’Amor valent-se dels meus sentits corporals. Déu crida amb
insistència: aixeca’t, afanya’t, vine...
La terra es cobreix de flors. Tot està en tu, en
nosaltres. Apareixen els primers brots. En les branques de l’ametller, en els
botons de la figuera, en el perfum de la vinya... Però tot està també en tu, en
nosaltres.
No hi ha criatura per a la qual no arribi el moment d’obrir-se
a Déu i captar l’amor. Fins al centre del jardí on s’atorga a la rosa la bellesa
de fructificar, com diu el text sagrat, l’aroma, i l’agitació d’un llavi
innombrable, tornats envers Maria, preludi d’una emanació de pètals.[4]
La figuera dóna les seves gemmes, és el començament dels
fruits. Les vinyes en flor exhalen la seva fragància, el seu aroma... Són les
olors de la primavera que s’expandeixen. Aromes en el recinte d’una clausura,
jardins tancats o fonts segellades, sacrificis foscos al recinte d’un cor
consagrat, pregàries silencioses, virtuts amagades... en tants espais interiors
de multitud de creients... Com suggereix la bellesa del text sagrat:
Ets un jardí tancat
germana meva, esposa,
un jardí tancat, una font
segellada.
Els teus recs són un paradís
de magraners,
amb fruits saborosos...
(Ct 4,12)
Jardins, horts tancats, tot imitant Santa Maria, el
primer dels jardins on apuntà el fruit més exquisit. Jardins tancats, tot
esperant en silenci, com ella, el fruit de la salvació.
He entrat al meu jardí,
germana meva, esposa,
a collir la meva mirra i el
meu bàlsam,
a menjar la meva bresca i la
meva mel,
a beure el meu vi i la meva
llet.
Mengeu, amics, beveu,
Embriagueu-vos d’amor.
(Ct 5,1)
I ell ve com el fruit més exquisit del jardí, però també
a recollir els fruits del seu jardí. El fruit millor: l’abraçada d’amor.
Maria va ser ferida suaument
en tot el seu ésser; i jo seria feliç si alguna vegada em sentís tocat per la
punta d’aquesta espasa, perquè, ferit almenys lleument per l’amor, pogués dir
la meva ànima: M’ha traspassat l’amor. Voldria tenir aquesta nafra que extingís
el color i la calor de tot el que fa guerra a l’ànima! [5]
Que entri el meu estimat al
seu jardí
per assaborir els fruits
saborosos!
(Ct 4,16)
[1] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 2,8, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 97.
[2] Ramon Llull, Llibre
de l’Amic i de l’Amat, 39.
[3] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 60,1, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 755.
[4] Cf. Paul Claudel, Commentaires
au Cantique, 4-5, Éditions Gallimard 1963, p. 193.
[5] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 29,8, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 435.
