DIUMENGE III D'ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
So 3,14-18a; Is 12; Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

Estimats germans i germanes,

Les lectures d'avui ens parlen de l'expectació del poble. Davant de les incerteses ens inquietem i ens fem moltes preguntes. El poble vivia oprimit i esperava la llibertat, desitjava un líder que prengués les iniciatives. La gent sospitava que Joan Baptista podia ser el Messies esperat; però Joan només «anunciava al poble la bona nova». Encara que tinguem els objectius clars i sapiguem el camí a seguir, ens preguntem com arribar-hi, com fer realitat el que sentim. La nostra vida és plena de neguits que ens empenyen a cercar, aquí i allà, trossos de felicitat per saciar la set profunda del nostre cor. Joan diu clarament que no és ell l'esperat. No som protagonistes de res, som tan sols col·laboradors d'un projecte. Cal que ens fem la pregunta —«què he de fer?»— davant de Jesús que és el Camí, la Veritat i la Vida, perquè ningú més que Ell es mereix que posem la nostra vida sencera en les seves mans. A la primera pregunta va associada una segona: com haig de ser? La vinguda del Senyor, canvia la meva vida?, em renova interiorment?

L'exhortació de Pau «Viviu sempre contents en el Senyor» és resultat de la nostra experiència profunda amb Crist. El profeta Sofonies diu: «Tens dintre teu el Senyor... no tinguis por... no deixis caure les mans». És a dir, no caiguis en el desànim, aixeca el cor, obre els braços per acollir Aquell qui et ve a alliberar. «El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós... i et renova el seu amor». Amb aquesta seguretat podem fer cas de Pau: «No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària». La pregària ens fa tenir una actitud serena i meditativa de la vida, i alhora també realista i pràctica. Quan aconseguim silenci i pau dins del nostre interior, podem escoltar la Paraula de Jesús i trobar la manera de posar-la en pràctica per la força que rebem de Déu. A la pregunta «Què hem de fer?», Joan respon: cal compartir el que es té, cal viure practicant la justícia, cal considerar tothom com a germà, cal sobretot sembrar la llavor de la justícia i de la pau.

Sabem que hi han dificultats per aconseguir aquests objectius, que demanen tot el nostre esforç, fruit d'una conversió sempre renovada. Les respostes de Joan Baptista resulten molt actuals i estan relacionades amb els drets i els deures de l'ésser humà. L'Evangeli d'avui ens ha de fer qüestionar les nostres relacions: Hem d'examinar si tenim el doble del que necessitem, si ens saciem quan altres pateixen fam, si ens valem del poder per exigir més del que devem o podem, si aprofitem la nostra influència per manipular els altres i obtenir beneficis personals, i si tenim por a les opinions dels altres.

L'Evangeli d'avui no parla explícitament de l'alegria, però sí de les seves causes: quan compartim, quan fem possible la justícia, quan respectem les peculiaritats i la dignitat de les persones. Normalment estem alegres i contents en situacions favorables quan ens van bé les coses. Però l'autèntica alegria no depèn només de circumstàncies exteriors. Les dues primeres lectures són un cant a l'alegria autèntica, la que ve de Déu. «El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre». Jesús ve i actua. Déu és sorprenent: el veiem en la mirada del proïsme, el sentim en les forces que rebem, l'experimentem quan el compartim en la comunitat cristiana, es deixa trobar quan el cerquem amb el cor anhelant.

«No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies». Quina és la nostra alegria més profunda i intensa? L'alegria que és conseqüència de la fe i de l'amor: la Presència Eucarística de Jesús. El Pa i el Vi consagrats ens transformen i il·luminen si amb un gran desig l'esperem, el rebem i l'acollim. Ell mateix ens vol ajudar a descobrir què hem de fer. L'oració sobre les ofrenes dóna una pista segura: fer «l'ofrena de nosaltres mateixos».