2 de desembre del 2012

DIUMENGE I D'ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 33,14-16; Sl 24; 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

Germanes, germans,

Encetem un nou Advent, i amb ell un nou any litúrgic, el cicle C, en el qual tornarem a endinsar-nos en els misteris del Crist: naixement, vida, passió, mort, resurrecció i ascensió del nostre Redemptor. I ho farem de la mà de l'evangelista sant Lluc, «l'escriba de la mansuetud del Crist», tal com l'anomena el gran Dante en el seu llibre sobre la Monarquia, perquè sant Lluc ens ofereix un retrat preciós de la compassió i la misericòrdia del Crist.

Però començar un nou cicle no vol dir assumir una concepció estàtica del temps, com si es tractés d'una roda que sempre es troba en el mateix punt. Tot al contrari, la comprensió bíblica del temps i de la història suposa una projecció contínua en direcció a una meta, el futur definitiu en Déu, envers el qual tot confluirà, quan el Pare ho posarà tot en mans del seu Fill, i Déu ho serà tot en tots. Per tant, la litúrgia es mou en una dimensió dinàmica de la història, ve a ser com una espiral que avança endavant sense parar. I nosaltres, creients en Jesucrist, fem també camí vers aquest futur esperançador tot revivint els misteris del Crist i identificant-nos més i més amb ell.

Per altra part, el temps d'Advent, per un cantó, fa una ullada enrere per contemplar els esdeveniments previs a la primera vinguda del Messies, esperança de tot el poble de l'Antic Testament, i que es va concretar en l'encarnació del Fill de Déu, i per l'altre, perllonga la seva mirada sobre aquest futur definitiu i escatològic de què parlava més amunt, és a dir, la parusia o segona vinguda del Senyor en poder i majestat a la fi dels temps. Per tant, germanes i germans, no ens podem deturar en aquella primera vinguda del Senyor i fer del Nadal un esdeveniment purament repetitiu sense tenir en compte que el Nen Jesús ja no existeix, sinó que el que existeix és el Crist glorificat a la dreta de Déu. De tota manera, seguim celebrant el Nadal perquè, com a misteri que és de la vida del Crist, Déu i home, suposa un devessall de gràcia que abasta tots els llocs i tots els temps, però compte que la celebració del Nadal amb l'ambient opulent i paganitzat que s'ha anat infiltrant en la nostra societat no ens distregui de la realitat mistèrica i escatològica que amaga cada celebració anyal.

Ja la mateixa col·lecta d'aquest diumenge primer d'Advent ens posa en guàrdia alhora de començar aquest temps litúrgic. Hem d'acollir amb bones obres la vinguda de Jesucrist per tal de ser comptats a la seva dreta i així posseir en herència el Regne del cel, una oració clarament enfocada cap a la parusia del Senyor, i que, per tant, va més enllà de l'esdeveniment històric del naixement del Crist.

Les lectures escollides per l'Advent d'aquest cicle C presenten unes característiques peculiars. Així com en els cicles A i B, les lectures de l'Antic Testament són sempre d'Isaïes, fora de la del quart diumenge d'Advent del cicle B, que és del segon llibre de Samuel, les del cicle C són totes de diferents profetes, concretament de Jeremies, Baruc, Sofonies i Miquees, per aquest ordre. I així, a través d'aquesta tradició profètica anem revivint també l'esperança messiànica que alimentava la fe de la comunitat creient del Vell Testament.

En la primera lectura d'avui, el profeta Jeremies vaticina que el Messies descendirà de David, malgrat la interrupció de la seva dinastia amb motiu de l'exili del poble a Babilònia. I anomena el Messies com a «plançó bo» i que tindrà per nom «el-Senyor-és-el-nostre-bé», com una sola paraula. El mateix salm responsorial qualifica el Senyor de «bondadós i recte» que «ensenya el bon camí als pecadors». Per tant, la visió veterotestamentària del Messies és la d'un descendent reial de David que es caracteritzarà per ser la bondat en persona, i que caminarà per aquesta vida fent el bé. La justícia i la bondat seran el seu lema i serà portador de salvació i esperança per a tot el poble.

L'evangeli de Lluc, el fragment del discurs escatològic que hem escoltat, es mou en les coordenades apocalíptiques del seu temps, seguint les visions de les darreries dels profetes Isaïes, Zacaries, Daniel i altres, i que heretarà principalment l'autor de l'apocalipsi de sant Joan. La commoció sideral de què parla l'evangelista es fonamenta en una concepció força centrípeta del nostre planeta. El que és cert és que tot allò que és material té data de caducitat, no pot ser etern. Tot allò que ha tingut un principi, hi haurà dia que finirà. Per tant, la idea que hi ha darrera de la profecia d'aquests cataclismes és que tot és relatiu, i que només Déu és etern i amo absolut de l'univers. La vinguda «del Fill de l'home sobre un núvol, amb gran poder i amb una gran majestat», escena treta del llibre de Daniel, no ha de ser motiu d'esglai per als qui tenen posada en ell la confiança, sinó que es tracta de l'hora del veritable alliberament i de la gran esperança, l'hora de l'encontre definitiu amb el «plançó bo» que ve a garantir la salvació als qui han obrat segons la veritat i el bé.

Mentrestant, germanes i germans, se'ns dóna de treva aquest temps de gràcia per tal que centrem la nostra mirada en el Déu bo i fidel. Jesús ens exhorta a una pregària vigilant, i aquesta pregària no s'improvisa sinó que ens hi hem de dedicar assíduament ja des d'ara amb fe i confiança. No són tant les nostres misèries les que han de captivar la nostra atenció o la nostra obsessió, sinó l'omnipotència i la bondat infinites de Déu. No perdem de vista el que ens diu l'autor de la carta als cristians hebreus: «Jesucrist és el mateix ahir, avui i pels segles». El mateix Jesús que vingué un dia en la pobresa pestilent d'un estable és el qui vindrà en glòria i poder el darrer dia. Tal com canta l'himne de laudes d'aquest temps d'Advent, que quan aparegui resplendent de glòria no ens hagi de castigar per les nostres maleses sinó que ens pugui abraçar compassiu.