que t’aparegueres a Moisès
en la bardissa flamejant,
i li donares la Llei al Sinaí.
VINE a redimir-nos
amb el poder del teu braç.
La flama que il·lumina l’ànima del profeta, Moisès, procedeix d’un esbarzer ardent. Déu se li mostra en una flamarada. Déu és foc, un foc que consumeix. A l’Antic Testament aquest foc apareix com un fenomen exterior que deixa una aura sagrada: el lloc on ets és terra sagrada. Que ningú s’acosti a la muntanya del Sinaí, muntanya sagrada. El Senyor va baixar a ell enmig del foc, enmig de trons i llamps (Ex 19; Dt 4,33 s). Aquest foc, amb el temps, s’anirà endinsant en el cor de la humanitat, provocat per Déu mateix, que es revela a si mateix com un pastor. Jo mateix, en persona, buscaré les meves ovelles i en faré el recompte, recolliré les esgarriades... (Ez 34,11).
Déu és foc, un foc que «consumeix» el mateix Déu. Un foc
que és amor. Un gran amor, que es posa de manifest en el capítol 34 d’Ezequiel
sobre els pastors, quan assumeix la figura de pastor, i reiteradament diu: Jo mateix buscaré, jo mateix faré pasturar,
jo mateix jutjaré, jo seré el seu Déu... i sabran que jo, el Senyor, sóc el seu
Déu. Aquesta sol·licitud divina és percebuda per la criatura humana fins
arribar a conèixer el profund amor de Déu per ella, que li fa exclamar:
Jo sóc tota del meu estimat
I cap a mi ve la seva passió.
(Ct 7,11)
Aquest desig, aquesta passió de
Déu per la seva criatura, fins a
fer-se ell mateix criatura, revestit de
naturalesa humana, li farà exclamar:
El meu estimat és tot meu i jo sóc tota seva. (Ct
2,16)
Un amor mutu. És
així: som seus i ell és nostre. El
nostre Déu. Amb tot, al llarg
del temps, aquesta història d’amor
(cf. Ez 16),
aquest amor mutu és viscut en un clima de
fidelitat i d’infidelitat, però
sempre tornarà a revifar
la flama com suggereix el poeta: Seria una meravella, diu l’Amat, que l’amor
de l’Amic s’adormís fins al punt d’oblidar
l’amor de l’Amat. I l’Amic respongué:
Seria encara una meravella
més gran que l’amor de l’Amat no despertés
l’Amic per satisfer el seu bé.[1]
Hi ha una passió mútua
entre Déu i l’home, entre l’Amat i l’Amic, o entre l’Espòs
i l’Esposa. El
llibre del Càntic dels càntics
posa de relleu aquest desig tan viu:
Digues-me, amor de la meva ànima,
on pastures el
ramat,
on el fas reposar quan és migdia,
perquè no vagi perduda
darrere els ramats dels teus companys.
(Ct 1,7)
Fes-me conèixer, mostra’m on reposes al migdia.
El desig de Déu em
posa en una situació de recerca permanent. La meva experiència de l’Amat, la meva experiència de l’amor de Déu, la descobreixo
i la trobo, precisament,
en la «recerca», en la mateixa passió per cercar-lo.
Fes-me conèixer, amor de la meva ànima... Aquest «amor de
l’ànima» és l’Amor que ja està en mi. És l’Esperit Sant, l’Esperit de Crist, l’Esperit
de l’amor que manté en la unitat el Pare i el Fill. És l’amor trinitari. És,
també, l’Esperit vessat en els nostres cors que ve a socórrer la nostra
feblesa, a atiar el nostre desig (cf. Rm 8,26). El desig del bes de l’espòs, el
desig de Déu que omple el buit del cor humà i li fa desitjar el mateix amor de
l’Amat. El foc de l’Esperit posa en nosaltres un nou sentit: el sentit de l’amor il·luminat. Aquest sentit em fa desitjar,
buscar Aquell que desitjo contemplar cara a cara, a la plena llum de migdia. No
vull les ombres, no vull els intermediaris. Et vull a Tu. Digues-me on
pastures, on reposes... Et vull a Tu que ets el Bon Pastor, que em fas reposar
en prats deliciosos, al costat de la remor d’aigües tranquil·les.
On reposes, estimat de la meva ànima?
Que no em perdi darrere els ramats dels teus companys.
Vull reposar amb tu, escoltar la teva veu. Al migdia, quan la llum és més forta,
i ser en tu, fill de la llum.
On reposes al migdia, estimat de la meva ànima?
Ell em diu que no pastura en terres àrides, amb cards i
espines, sinó que reposa en la llum. Que és
la llum veritable (Jn 1,9; 8,12), que és camí, veritat i vida (Jn 14,6), una veritat que es torna llum i
alegria per a la nostra vida. Així és el meu Amat, així sóc jo, objecte del seu
desig, com ens ho suggereixen també les paraules de Benet XVI: L’amor troba el seu goig en la veritat; amor
i veritat no abandonen mai l’home perquè és la vocació que Déu ha posat en el
cor i en la ment de cada ésser humà. Jesucrist, l’Amat, desperta en nosaltres
la iniciativa de l’amor i el projecte de vida que Déu ha preparat per a cada un
de nosaltres.[2]
La veritat és Déu mateix, és l’Amat que es fa llum per al
nostre camí, perquè puguem fer camí mitjançant una vida virtuosa. Llum i amor
que es rebaixa fins a la capacitat de la nostra naturalesa revestint-se de la
nostra feblesa. Captem el seu fulgor en la bellesa de la creació, en el misteri
de la bardissa ardent, però al final vindrà a habitar, amb una singular
solidaritat, en el cor i en la vida de la humanitat.
Serà a través del misteri de la Verge, Santa Maria, a
través de la qual la llum de Déu ha il·luminat tothom, i s’inicia l’alliberament
de la humanitat. La bardissa no es consumia, així la Verge va quedar intacta en
el seu naixement, no es marceix la flor de la seva virginitat. Trobem sempre en
ella molt viu el foc de Déu que ens recorda que trepitgem terra sagrada, que
som terra sagrada, que el Senyor ens crida permanentment a l’adoració, a
postrar-nos davant el foc de Déu.[3]
Trepitgem terra sagrada. És terra sagrada la que han
trepitjat els peus humans de Déu. Terra sagrada és la persona, tota persona
humana, per la qual va estimar i va patir i segueix estimant i patint el cor d’un
Déu humà. Trepitgem terra sagrada. Hem de treure’ns les sandàlies. I adorar. I
estimar...
Cercar la nostra nuesa espiritual, el buit del cor. Per
ser revestits per la veritat, arribar a ser plens de la veritat divina.
Mostra’m el camí, amor de
la meva ànima. Aquest bon Pastor
no reposa en terres àrides. Es recolza
i pastura en
horts aromàtics, en lliris que ell mateix
cull per a aliment de les seves ovelles. Ens ofereix un jardí embellit:
El meu estimat és tot meu,
i jo sóc tota seva,
ell que pastura el ramat entre els lliris.
(Ct 2,16)
Reconeix aquests lliris
(assutzenes) en aquell resplendor que va brillar de nit als pastors tot
just en néixer la flor. Reconeix
també el lliri per
l’aroma amb què es va donar a
conèixer als Mags tan llunyans. La veritat és un autèntic lliri,
el bàlsam reconforta la fe, la lluentor il·lumina
l’enteniment. Aixeca els ulls a la persona del
Senyor que diu: Jo sóc la veritat. I mira amb
quina propietat es compara
la veritat amb un
lliri. Fixa’t quins fils d’or
surten del centre d’aquesta flor, units
a ella en forma de blanquíssima corona, bellament
i harmoniosament col·locats;
reconeix així la daurada
divinitat del Crist, coronada per la puresa de la seva humana naturalesa, és a
dir, reconeix el Crist a qui la seva mare va coronar amb aquesta diadema.[4]
I el ve al seu hort per alliberar-nos en un diàleg d’amor:
Què n’ets, de bella estimada
meva,
que n’ets, de bella!
Els teus ulls són coloms!
(Ct 1,15; 4,1)
I perquè l’estimada li respongui:
Que n’ets de bell, estimat
meu,
que n’ets, de fascinant!
(Ct 1,16)
«Sigui el Senyor la teva delícia, i ell et donarà el que
desitja el teu cor». El nostre cor desitja el foc de Déu, desig fet pregària:
«On és que t’amagares,
Amat, i aquí em deixares
gemegant?
Com el cérvol fugires,
havent-me així ferit;
t’isquí al darrera amb clams, i eres partit».[5]
[1] Ramon Llull, Llibre de l’Amic i de
l’Amat, 55.
[2] Benet
XVI, Caritas in veritate, 1.
[3] Cf.
Gregori de Nissa, Vida de Moisès, 20.
[4] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 70,5, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 877.
[5] Sant Joan de la Creu, Càntic Espiritual, 1. Versió catalana de Jaume Gabarró,
Editorial Claret, Barcelona 1987.
