25 de desembre del 2012

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

«Escoltàvem aquests dies un ensenyament sobre el sagrari en una sessió de catequesi. El sacerdot deia als nens: Aquí hi ha Jesucrist, el qui va néixer de la Verge, el qui va caminar sobre les aigües, el qui va multiplicar els pans i els peixos, el qui va ressuscitar Llàtzer, el qui va morir i va ressuscitar al tercer dia, el qui està assegut a la dreta del Pare. I tots es van quedar mirant sense acabar de creure-s'ho. Fins que al final un va aixecar la mà i va dir: de veritat, ho dius?, ho dius de veritat, de debò? Li va respondre el sacerdot: si, ho dic de debò. I va afegir el nen: I per què no obrim la caixa?

»I recordo també una cançó de quan anava a la catequesi, que deia: la porta del sagrari qui la podrà obrir?»

Hi ha una idea pietosa de visitar el sagrari, de passar un temps, es diu, fent companyia a Jesús, que és allà, es diu, tot sol i cada vegada més oblidat, parlant d'aquesta manera amb una ingènua pietat, però amb molt poc coneixement del Misteri de Déu, que és un misteri de comunió, d'amor, Trinitari: «Jo i el Pare som un, jo faig el que veig fer al Pare». Jesús no està sol.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la».

Efectivament, és al sagrari aquesta Paraula que és vida, que ve com a vida i com a llum dels homes, una Paraula que ve constantment. Però no està sola i abandonada al sagrari. Ets tu, jo, nosaltres, els que caminem amb una soledat dura.

Sóc jo qui té necessitat de posar-se davant aquesta Paraula i obrir el meu cor i acollir aquest Crist que passa, que segueix passant, «fent el bé, curant els malalts».

Aquest Crist de la caixa del sagrari no necessita la meva presència sentimental davant seu, més aviat necessita la presència d'un cor obert que faci possible que el meu espai interior sigui el veritable sagrari.

Hi ha una icona molt bonica de l'Anunciació que representa l'Arcàngel que acaba d'anunciar a Maria. I a Maria, que acaba de dir el "sí" que tot l'univers estava esperant, la representa, efectivament, com un sagrari pintant a l'interior del seu cos el Verb de Déu ja encarnat. Una preciosa imatge per dir-nos que Maria és el primer sagrari de Déu en la nostra humanitat.

Jo, tu, cada un de nosaltres, necessitem d'un temps de silenci profund davant el sagrari, o on sigui, per obrir el cor a la Paraula que ve com a vida, com a plenitud de vida per a tots els homes, com a plenitud de llum i de pau. «Crist és la nostra pau».

Aquesta Paraula de vida i de llum ha estat venint sempre als homes, com ens suggereix l'Epístola als Hebreus: «En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat ...ara ens ha parlat pel Fill». Ens continua parlant pel Fill, la veritable Paraula que els seus no van rebre.

Avui ens segueix parlant, nosaltres necessitem ser assidus oients d'aquesta Paraula de vida i de plenitud, per ser després missatgers de pau, com ens suggereix el profeta Isaïes: «Quin goig sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, i porta la bona nova, que anuncia la salvació».

Sóc jo qui té necessitat de posar-se davant aquesta Paraula i obrir el cor i acollir aquest Crist que passava fent el bé, que curava...

Aquest Crist de la caixa del sagrari no necessita un presència sentimental davant seu. Necessita i em demana la presència d'un cor obert que faci possible que el meu espai interior sigui el veritable sagrari, com el de santa Maria.

Aquest Crist necessita un silenci en el meu espai interior on vagi ressonant i arrelant la Paraula. Necessita un silenci que em permeti exposar-me a la força de la Paraula. Necessita un silenci per deixar-me conduir per la saviesa de la paraula. Necessita un silenci perquè jo adverteixi que la Paraula de Déu, la Paraula de vida i de llum està en el meu cor, en els meus llavis i en la meva boca, en el més íntim de mi mateix, renovant la meva persona, la meva vida, en fer-me experimentar el seu pau, la Pau que porta la presència de Crist, Rei de pau, i amb la seva pau la bona notícia que és per a tota la humanitat el seu Naixement, revestit de la nostra naturalesa, que em dóna aquesta pau que em llança a caminar sobre les muntanyes com a missatger de pau en una societat violenta, esquinçada per les enemistats i per l'odi.

«Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses». Ell porta per a tu i per a tota la humanitat, la seva victòria.