si obres, ningú no tancarà;
si tanques, ningú no pot obrir.
VINE, treu de la presó els condemnats
que viuen a la fosca i a les ombres de la mort.
La veu del meu estimat!... Ell ve, està sempre venint. Roman sempre a la porta.
Mireu-lo! És darrere la
nostra tanca,
aguaitant per la finestra,
espiant per les gelosies.
El meu estimat parla i em
diu:
(Ct 2,9s)
Jo tinc les claus de l’abisme.
Tinc les claus de la mort i de l’abisme (Ap 1,19). És Déu qui em parla des del cor amb aquestes
paraules. Aquest Déu que és amor, un amor insondable, perquè el cor de Déu és
un abisme, i ha fet l’home a imatge seva, amb un cor abismal. I un abisme crida un altre abisme (Sl
42,8). Déu ha creat la criatura humana per fer-ne temple seu. Ell mateix és
la porta per entrar en aquesta creació de Déu. I la criatura entra en aquest
temple invocant el seu nom, utilitzant la seva clau, que és la seva Paraula,
per cantar-li amb tot el cor:
Que el Senyor confirmi cada
dia l’amor que em té.
I cada nit li adreçaré el
meu cant,
faré una pregària al Déu que
m’és vida.
Envia’m la llum i la
veritat: que elles em guiïn,
que em duguin a la muntanya
santa,
al lloc on resideixes...
(Sl 42-43)
Així ho han entès els místics, amics íntims de Déu, que
ens parlen d’aquesta intimitat preciosa:
«Alma, buscarte has en Mí,
y a Mí buscarme has en ti.
Porque tú eres mi aposento,
eres mi casa y morada,
y así llamo en cualquier
tiempo,
si hallo en tu pensamiento
Alma, buscarte has en Mí...
Truco en qualsevol moment, si hi ha la porta tancada. Un
abisme crida un altre abisme. Ell ve, està sempre venint... esperant la
resposta de la seva criatura. Aquest diàleg viu, creador i desbordant de vida l’inicia
Déu amb Santa Maria:
L’àngel espera la teva
resposta. Senyora, també nosaltres esperem la teva resposta, aquesta paraula
teva de commiseració. T’ofereixen el preu de la nostra salvació, si tu acceptes
serem alliberats immediatament. Tots vam ser creats en l’eterna Paraula de Déu,
però vius, estem abocats a la mort. Amb la teva breu resposta, serem reanimats
per recuperar la vida. Tothom t’espera expectant i postrat als teus peus. De la
teva boca penja el consol dels afligits, l’alliberament dels qui jeuen a la
fosca i a les ombres de la mort. Respon ja, oh Verge, que ens urgeix. Senyora,
digues la paraula que anhelen el cel, els inferns i la terra. Mira que el
mateix Rei i Senyor de tots s’ha enamorat de la teva bellesa, i desitja
ardentment l’assentiment de la teva paraula, per la qual s’ha proposat salvar
el món. Fins ara l’has complagut amb el teu silenci. Però ara sospira per
escoltar-te. Digues una paraula i rep la Paraula; pronuncia la teva i engendra
la divina; pronuncia la transitòria i abraça l’eterna...[2]
La veu del
meu estimat... Mireu-lo, ja
arriba, ja és aquí. S’inicia l’experiència
íntima, singular, de l’humà i el diví, a la casa de l’home. La criatura humana
té obert el camí per viure una extraordinària experiència en el seu espai interior. Una experiència que viu de manera privilegiada Santa Maria i a la qual ens acostem pels camins
de la bellesa:
La penombra em
convidava al silenci. Tot d’una, com sempre que entrava en el silenci, el meu ésser interior es va eixamplar i es va obrir com
un abisme en les meves entranyes. Sentia que a
poc a poc les coses de fora s’havien
desdibuixat, i la meva ànima es perdia inundada,
arrasada en un mar de llum. Era la llum
coneguda de les meves meditacions
en què cada dia m’endinsava, sabent-me ser en l’Ésser,
plenitud del que roman,
fondària de la consciència sense límit, gota
del Mar, gra de
la seva Arena, nota de la seva
Música. Però aquell
dia va ser diferent. Vaig caure en una profunditat insospitada que no sabria definir. Vaig sentir en
els rius de les meves venes una inundació. Alguna
cosa nova, molt especial, estava
passant dins meu.[3]
Alguna cosa nova succeeïx en el nostre espai interior
quan hi ha un silenci acollidor. Quelcom de nou emergeix, neix...
Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les
muntanyes,
saltant per les collades.
El meu estimat és semblant a
una gasela,
o a un cervatell.
Mireu-lo! És darrere la
nostra tanca
aguaitant per la finestra,
espiant per les gelosies.
(Ct 2,8-9)
Saltant per les muntanyes, saltant pels turons. Arriba
com un enamorat, s’atura darrere la tanca, espiant per les gelosies. Tot
esperant escoltar la veu de la seva estimada, espera la resposta de la
criatura:
Coloma meva, en les
escletxes de la roca,
en els amagatalls dels
espadats,
fes-me veure la teva cara,
fes-me sentir la teva veu,
perquè la teva veu és suau
i la teva cara bonica.
(Ct 2,14)
L’abisme de l’amor diví crida la generositat de l’amor
humà. Recorrent les pàgines de la Sagrada Escriptura es diria que aquest és el
somni de Déu: que ningú se senti sol a la vida, i que tota la casa visqui la
festa del cor. I per això Déu és enmig de tu, de mi, de nosaltres. Exultant de
goig, renovant el seu amor, com a preàmbul de la festa. Santa Maria li ha obert
la porta de la humanitat. Ella ens ha proporcionat la clau, per continuar
tenint-lo entre nosaltres. Déu és enmig teu, de mi, de nosaltres, tot exultant
de goig i renovant-te amb el seu amor. Però la festa del cor necessita de la
presència de tots dos: la seva, la divina, i la teva, la criatura. Per això vol
veure la teva figura, escoltar la teva veu. Per això:
Cerca l’amor de
la teva ànima (3,1), fins agafar-lo
i portar-lo a la
casa de la teva mare, a la cambra de la qui et va
concebre, per celebrar la festa de
la vida.
Mira que ell és a la
porta i et crida:
Obre’m, germana
meva, estimada meva,
coloma meva, el meu tot!;
el meu cap és ple de rosada,
els meus rulls, de la serena de la nit.
(Ct 5,2)
Un abisme crida un altre abisme... Tu, estimat
de la meva ànima, germà, amic, em crides amb
tendresa, amb amor. Obre el nostre cor a
les teves demandes constants. Fes-nos
disponibles i confiats, perquè continues trucant a la porta:
Mireu-lo! És darrere la
nostra tanca
aguaitant per la finestra,
espiant per les gelosies.
[1] Santa
Teresa, Alma buscarte has en Mí,
o.c., Editorial Monte Carmelo, Burgos 1994, p. 1334. Mantenim la versió
original en castellà.
[2] Sant
Bernat, A lloança de la Verge Mare, homilia
4,8, o.c. II, BAC 452, Madrid 1994, p. 671.
[3] Pedro
M. Lamet, Las palabras calladas, 3,
Editorial Norma, Barcelona 2008, p. 32.
