Oh Saviesa,
que has sortit de la boca de l'Altíssim,
i abastes totes les coses
i les disposes vigorosament i amb bondat.
VINE a ensenyar-nos
el camí de la prudència.
La Saviesa brolla de la boca de l'Altíssim... per vessar-se amb suavitat i fortalesa, com a bondat, bellesa i vida, en la seva obra creadora. Oh Saviesa! ... És el so dolç d'una Paraula, a través de la qual Déu es manifesta, es fa conèixer. És el Logos, o el Verb, com anomenem també aquesta Paraula que brolla de la boca de l'Altíssim. És la Paraula que brolla de l'Amor, i omple d'amor la seva obra creada. Convidant a estimar, a correspondre a l'amor. Aquesta Paraula és el Fill, que parla en silenci i en silenci ha de ser escoltada [Sant Joan de la Creu, Obras Completas, Puntos de amor, reunidos en Beas, Monte Carmelo, Burgos 1990, p. 66]. Jo diria que és un amor discret.
És la saviesa que brolla del Pare, de la boca de l'Altíssim. La boca de l'Altíssim pronuncia una Paraula, revela la seva saviesa, i jo l'experimento, a més de bondat, bellesa i vida, en la força de dues paraules: com a poder i com a gràcia. (Salm 61)
Experimento la força de Déu, el seu amor, en contrast amb la meva feblesa. Només en Déu hi ha la força, els homes som una alenada, com l'herba que brolla al matí i a la tarda es marceix i s'asseca. Per això el profeta fa sentir la seva veu:
Una veu diu: fes una crida. I una altra respon: quina crida he de fer?
Proclama que els homes són tots herba, i que la seva bondat és com la flor dels prats: l'herba s'asseca i la flor es marceix, així que bufa l'alè del Senyor. Ben cert: els pobles són herba! L'herba s'asseca, i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu dura per sempre.
Puja a una muntanya ben alta, alça ben forta la veu, crida, no tinguis por: aquí teniu el vostre Déu. (Is 40,6-11)
Només Déu dura per sempre. La criatura passa com una flor boscana. La Paraula no passa. Necessito escoltar la Paraula que no passa, i que porta una càrrega profunda de saviesa i de vida:
Tant de bo que Déu parlés, per contestar-te ara mateix, i posés al teu davant els secrets de la saviesa, que fascinen els més entesos! Llavors sabries que Déu passa per alt bona part dels teus pecats. Pretens de conèixer la profunditat de Déu? Has descobert la perfecció del Totpoderós?... Si adreces el teu cor a Déu i alces les mans cap a ell, la teva vida lluirà més que el migdia, la fosca es tronarà un matí. (Job 11,5 s)
Veritablement, Déu parla. Déu parla en el meu espai interior. La Paraula no ve de fora sinó de dins. Déu es manifesta, es revela, en el meu cor, en el teu cor, en un cor que escolta. Només Déu dura sempre, només Déu té la força i la gràcia, però no obstant això es manifesta en sintonia com a feblesa. Déu és discret. És la força de l'Amor que busca el centre del nostre cor, el nostre espai més íntim. El veritable amor és discret. Però fort, generós, fidel. Aquesta Paraula és la saviesa de Déu, la seva força, el seu amor, la qual ha disposat totes les coses, les ha creat, amb suavitat i fortalesa, i ens permet a nosaltres contemplar la seva glòria, el seu esplendor, que canta la seva obra creada:
Jo he sortit de la boca de l'Altíssim, i com una boira he cobert la terra. Jo habitava a les altures celestials, tenia el tron dalt la columna de núvol. Jo sola he seguit la volta del cel i m'he passejat per les profunditats dels oceans. El meu poder s'estenia sobre les ones del mar, i sobre tota la terra, sobre els pobles i totes les nacions. (Sir 24,1 s)
Necessito, necessitem tots, aquesta saviesa de la qual està escrit: la saviesa il·lumina el rostre de l'home, i transforma la seva duresa ... (Coh 8,1) perquè ens canvia també el cor, quan ens posseeix a tots, perquè és seu tot l'univers; abraça amb amor tota criatura..., com suggereix el salmista:
Perquè el Senyor és el Déu sobirà,
Rei de reis per damunt de tots els déus;
té a la mà les entranyes de la terra,
i són d'ell els cims de les muntanyes;
la mar és d'ell, perquè ell l'ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma...
(Salm 94)
Posseeix tota la terra, nacions i pobles. Som el seu poble, ramat que ell guia. Jo, tu, nosaltres, som una petita paraula sortida d'aquesta boca de l'Altíssim, que acostumem a oblidar, anant per altres camins. Necessitem que aquesta boca ens torni a lletrejar, perquè tornem a recordar la melodia de la saviesa.
Aquesta saviesa que ha entrat en el món pel camí de l'amor, del silenci i de la mortificació, anorreant-se... Que entra en la meva vida pel mateix camí de l'amor, del silenci i de la mortificació.
Aquesta saviesa existeix ja abans del temps, en l'eternitat; i l'Altíssim, el Pare, ens la transmet per mitjà del seu Verb, el seu Logos o la seva Paraula, en el temps, en el nostre temps, per comunicar-nos un coneixement sobre Déu, per comunicar-nos el que ell és: Amor, per comunicar les seves intencions, el seu projecte sobre el món i sobre l'home. D'aquesta manera ens manifesta la bondat que Déu ofereix a l'home: una saviesa, per conèixer els misteris amagats de Déu, per entrar en els secrets del seu cor amb el sentit, jo diria amb el sentit de l'amor il·luminat...
El seu projecte és un projecte d'amor. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. (Ef 1,4)
Aquesta Paraula, aquest Verb, sortit de la boca de l'Altíssim, ens manifesta la condescendència divina, la humilitat de Déu, que ha volgut fer arribar la seva veu a través de la veu humana. Aquesta humilitat de Déu, en la bondat, bellesa i vida de la creació, és una primera declaració del projecte amorós de Déu, que porta, a continuació, una segona paraula d'amor, i que suposa que Déu assumeix tot el que és humà, carnal i mortal, per descobrir-nos el misteri profund que s'amaga en la vida humana. Déu en la seva bondat vessa la seva saviesa en la creació, i en aquest bell escenari, aquest paradís, posa la criatura humana per viure una història d'amor. I serà ell qui porti la iniciativa d'aquesta aventura amorosa a través del seu Verb, de la seva Paraula, del Fill revestit de la nostra humanitat.
Per aquest camí, contemplem com, en Jesucrist, Déu s'inclina sobre l'home en un gest d'amor que escapa a la nostra imaginació, i l'home s'eleva i es lliura a Déu, tot realitzant-se com a criatura en una resposta també d'amor.
Aquest doble moviment d'amor entre Déu i la criatura té un punt de partida immediat en les entranyes de Santa Maria. Déu porta la iniciativa, però ja des del principi compta amb la col·laboració assídua de la criatura, en les entranyes de la qual, les entranyes de la dona, diposita la terra bona que donarà el fruit, la resposta que Déu espera de la criatura humana.
Aquesta bella realitat permet escriure al teòleg:
El cristià no creu tan sols que hi ha Déu, sinó que dóna crèdit a la seva manifestació en la història i sobretot es lliura a ell, per sentir, pensar i ser amb ell. Que Déu s'hagi fet home, incita l'home a reconèixer la diferència infinita entre tots dos i alhora l'acostament absolut de tots dos. El cristià s'alegra que Déu existeixi, que, encarnat, sigui Déu dels homes, convertint-se així en la nostra salvació. Maria va anticipar l'expressió més profunda de la fe en dir: «La meva ànima magnifica el Senyor i exulta en Déu salvador meu». L'essència de la fe cristiana és l'alegria de Déu i l'alegria de l'home, alegria per l'existència de tots dos, que siguin amics i que no hi hagi Déu sense home ni home sense Déu. Amén. Consentim i ens gaudim en Déu [O. González de Cardedal, La entraña del Cristianismo, cap. 5, 10, Edit. Secr. Trinitario, Salamanca 1998, p. 340].
Acaba la teva obra, Senyor (Salm 137). Oh Saviesa, VINE, ensenya'ns el camí.
