OH REBROT de Jessè,
que t'alces com a bandera dels pobles,
davant teu els reis emmudiran
i les nacions pregaran.
VINE a alliberar-nos, no triguis més.
Jessè o Isaí, forma abreujada que significa «home del Senyor», «home de Déu», és el pare de David, del qual descendeix el Messies, anomenat «plançó de l'arrel de Jessè» (Is 11,1) o «fill de Jessè» (Is 11,10; Rm 15,12). És el tronc preciós d'on brolla aquest plançó, aquest rebrot d'un amor diví que constantment s'està renovant i oferint a la feblesa humana. És el signe de Déu que mai s'esgota, com l'arbre plantat al costat del corrent d'aigua. Diu el llibre de Job:
L'arbre conserva una esperança:
si el tallen, torna a brotar;
no para de treure llucs.
Fins si l'arrel envelleix a la terra,
i la soca queda morta a la pols,
l'arbre que ensuma l'aigua rebrota,
treu branques com un plançó.
Però l'home mor, i s'esvaeix,
on fa cap, doncs, quan expira?
(Jb 14,7-10)
Déu posa al paradís de la humanitat l'arbre de la vida, com a signe permanent d'esperança per a la vida d'aquesta humanitat; és l'arbre que nosaltres, els homes, tallem una i altra vegada; però el Déu de la vida l'ha configurat amb profundes arrels, on mai no pot arribar la mà devastadora de l'home. És com aquestes soques de la vinya, que, a l'hivern, tenen l'aspecte de la llenya seca, molt apta per a alimentar el foc, però ve la primavera, i tot rebrota amb l'esperança de nous raïms, d'un arbre de vida que ens ofereix nous brots verds que reneixen sota la remor de les aigües.
I ens preguntem per l'home. Cap a on va? Va a la vida, si té cura de la vida. El vell arbre de la vida té força i energies noves per acollir l'home. Un arbre té esperança: tallat, torna a rebrotar, els seus tanys brollen sense parar. També l'home, a l'ombra de l'arbre recupera el seu vigor. L'home, adherit a l'arbre, rebrota com a home nou. Per això Déu s'ha fet home, per això Déu s'ha adherit a la creació, s'ha incorporat a la nostra humanitat... de manera que podem contemplar Déu pendent de l'arbre l'arbre de la creu com a font permanent de vida per a l'home, i com a horitzó de vida.
«Imatge vegetal, puixança vertical de l'arbre, part de l'arbre que pertany a la terra: vida vertical i enterrada. Però mentre l'arbre rep de la terra la puixança, l'home, un cop enterrat, es desfà a la terra. Tenint més llibertat, té menys vida.
Job es fixa en aquest miracle vegetal: vellesa, mort i vida renovada. El miracle vegetal subratlla la caducitat humana. La paraula emprada per Job: “esperança” és fonamental. És una clau dinàstica que més tard donarà lloc a una lectura messiànica: “Sortirà un rebrot, brollarà un plançó. Hi reposarà l'esperit del Senyor: esperit de prudència i de saviesa, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i veneració del Senyor...” (Is 11, 1s). El profeta Isaïes mostra una esperança de continuïtat, de noves generacions, però Job pensa més aviat en la vida de l'individu [L. Alonso Schökel, Job, Coment. Teológico y literario, Edic. Cristiandad, Madrid 1982, p. 233].
El Messies serà el rebrot definitiu d'aquest arbre; ell és qui empeltarà la persona humana en el corrent de vida comunitària, i obrirà les portes a l'esperança satisfeta, definitiva, realitzada, gràcies als fruits produïts per l'Esperit, ja que hi ha regions del nostre esperit que només floreixen i fructifiquen sota la mirada de l'Esperit que ve de la regió eterna a la qual elles pertanyen; i quan aquesta mirada ens està velada per l'absència, aquestes terres la desitgen com desitja tota terra el sol per donar plantes de flor i de fruit [M. de Unamuno, Ensayos, El secreto de la vida, Edic. Aguilar, Madrid 1951, p. 891].
El cep, o l'arbre, apareixen secs a l'hivern, però conserven a dins el «desig», la novetat, de la primavera, i esperen en silenci l'eclosió d'una vida nova. En el silenci interior hem de tenir cura d'aquest desig, d'aquest misteri de la vida, amb força sempre per a nous brots, nous fruits.
Oh Rebrot, vine a alliberar-nos... És el DESIG. Hem de deixar que prengui força el desig d'aquesta nova primavera, que torna a despertar-se sota la remor de les fonts vives de la Paraula.
Santa Maria ha estat la criatura que ha guardat aquest desig, que ha guardat, en el seu silenci, aquesta Paraula. Santa Maria ha estat sempre al costat del secret del misteri i així l'han cantada els Pares de l'Església:
Tu ets l'honor de les dones, perquè si la primera d'elles, Eva, va caure en pecat i va entrar la mort al món, tu, oh Maria, complint perfectament la voluntat divina, vas introduir en el món la immortalitat.
Oh dona amabilíssima i tres vegades benaurada! Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit del teu ventre.
Tu desitges alimentar-te amb les paraules divines, i créixer com una olivera fecunda a la casa de Déu, com un arbre plantat ran de l'aigua, de l'Esperit, com arbre de vida que en el temps predeterminat per Déu ha donat fruit: Déu encarnat, vida eterna de tots els éssers [S. Joan Damascè, Homilia sobre la Natividad, 7.9. Edit. CN 33, Madrid 1996, p.129s].
Maria tanca en si mateixa tot el misteri de la vida, el fruit més preciós i també més esperat per la humanitat. El misteri com a font de vida; també el misteri que és font de mort. Tot el misteri en l'ànima, diu Unamuno, com un terrible i preciós tumor. Per ell vivim i sense ell ens moriríem espiritualment, però també morirem per ell, i sense ell mai no hauríem viscut.
Però en Maria se'ns ha revelat aquest misteri de vida i de mort. Gràcies a Maria s'ha introduït en el món la immortalitat, gràcies al Rebrot nascut d'ella. Gràcies a aquest Rebrot la mort és vençuda, i la vida està oberta a l'horitzó d'una nova esperança.
Aquest misteri és per a nosaltres un secret; es podria dir el nostre secret més íntim. Un secret que roman dins nostre com adormit o entumit. Un secret que el Creador ha plantat dins nostre, perquè es vagi obrint com les flors de l'arbre s'obren a la primavera i donen l'aroma de la vida nova, preludi del fruit.
El secret es va desvetllant a través dels nostres pensaments i sentiments. Aquests no necessiten llum, sinó aigua, aigua subterrània, aigua fosca i silenciosa, aigua que cala i amara, i no corre, aigua de quietud. L'aigua preciosa de la Paraula. Llavors l'aire i la llum que banyaran les frondes dels nostres pensaments i sentiments no romandran sotmesos a la saviesa del món sinó com una manifestació d'un secret de vida nova.
Maria, una vegada més és la referència més preciosa per desvetllar aquest misteri que constitueix el nostre secret més íntim. Ella, benaurada per acollir i viure la Paraula, ens ensenya que en aquesta Paraula tenim aquesta aigua subterrània, silenciosa, que va revelant el nostre misteri de vida i de mort; misteri que al final es resol en vida, com contemplem en Santa Maria.
Maria és el jardí tancat, el seu rebrot, un fruit exquisit, aroma que transforma la vida; jardí tancat, hort regat, (Ct 4,12s) que ens convida a entrar i menjar del seu fruit exquisit.
