OH CLAU DE DAVID,
i ceptre de la casa d'Israel:
si obres, ningú no tancarà;
si tanques, ningú no pot obrir.
VINE, treu de la presó els condemnats
que viuen a la fosca i a les ombres de la mort.
La casa on vivim és més que un espai. És un punt, un al·licient de vida entranyable. Té el sabor de la vida viscuda; esquer de més vida, la casa proporciona arrels i alhora sentit de vida. Qui no té casa queda sotmès al vaivé atzarós de la societat, a les circumstàncies del moment. Immigrant, pelegrí etern, captaire...
La casa dóna sentit a la vida, proporciona arrels, calor ... Però ha de tenir espais «habitables», espais buits, lliures de coses, que facin possible l'encontre de les persones. La casa és per a l'acollida, el diàleg, l'encontre... per a la maduració de la vida personal [José F. Moratiel, Conversando desde el silencio, cap. 3, Edit. San Pablo, Madrid 1994, p. 15].
Per a viure, l'aigua, el pa i el vestit són de primera necessitat;
per a protegir la intimitat, cal una casa.
Val més viure pobre sota un cobert de fusta
que fer grans banquets en una casa forastera.
Amb poc o amb molt, estigues content
i ningú no et podrà dir que vius com un paràsit.
Anar de casa en casa és una trista vida,
perquè quan no ets a casa teva no pots obrir la boca;
hauràs de servir menjar i beguda sense que t'ho agraeixin
i, a més, encara hauràs de sentir coses desagradables.
(Sir 29, 21s)
L'autor sagrat proclama els avantatges d'una vida independent. Tenir casa pròpia. Amb freqüència, avui dia, aquesta vida independent no existeix. En el pla econòmic, social, religiós... Hi ha circumstàncies en què, malauradament, ens prenen la clau i ens fan fora de casa. Així ho descriu un relat d'un país turmentat per la violència:
Les preguntes se succeïen sense parar: «Hem d'anar-nos-en? Què hem de fer?» Una veritable angoixa. Un veritable drama s'anunciava. Les cases van ser «visitades» per individus armats i van tallar l'electricitat i l'aigua. Les famílies pensaven que seria qüestió d'hores, i van esperar, i esperar, però res no canviava... Ningú no dormia, vigilaven i resaven, tot esperant un auxili diví. Era aquest el seu últim recurs... Els carrers estaven deserts i els llums apagats. Van donar una última ullada als seus apartaments, al que contenien, a tota una història, un somni, a tota una vida, desitjant que aquest moment fos etern. I abans de tancar la porta, van fer el senyal de la creu, com dient al Senyor: «estem a les teves mans». Un poble camina, un poble erra, un poble es desplaça... obligat a desocupar el seu barri, el lloc on van viure, deixant que es converteixi en un cementiri de records, potser en un munt de pedres... No tenen temps de mirar, per última vegada, el balcó de la casa on queda estesa la roba que encara no s'ha eixugat. Tenen una sola idea a la ment: fugir de l'infern, el més ràpid possible, costi el que costi...
L'home captiu de les tenebres i de les ombres de la mort. L'home sense sostre. Moltes històries dramàtiques amb portes obertes a l'exili que ningú no tanca. O tancades a causa de la injustícia i la fam, l'abandó..., històries que ningú no obre a horitzons més humans.
Aquest és el relat d'una despulla material. L'home perd la seva llar, empès a caminar, a desplaçar-se, sense rumb, el passat és ja només un cementiri de records, una història passada, un somni... Davant? Els carrers deserts, els llums apagats... A les mans de la Providència, a les mans de Déu.
VINE a alliberar-nos, els qui viuen a la fosca, a les ombres de mort...
VINE... perquè aquesta despulla també la vivim a un nivell espiritual, a un nivell de la dignitat de la persona. Avui estem exiliats de casa nostra. Ens ho recorda de manera molt expressiva sant Agustí:
Tu estaves dintre i jo era fora, i allà fora et buscava. Tu estaves amb mi i jo no estava amb tu... Et vaig tastar i ara sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau [Sant Agustí, Las Confesiones, L 10, Cap. 27, Edit. Akal Clásica, Madrid 1986, p. 263].
Tenim necessitat de tornar a casa, a casa nostra. Per trobar el camí de la saviesa i de la felicitat, com ens mostra el llibre de l'Eclesiàstic:
Feliç l'home que es dedica a la Saviesa,
i es posa a l'aguait pels camins per on passa.
Espia per les seves finestres
i va a escoltar a les seves portes.
Acampa al costat de casa seva,
clava les estaques de la tenda en els seus murs.
Para la tenda vora seu
i s'instal·la en un habitatge ple de benestar...
(Sir 14,21 s)
Necessites tornar a casa, o, com a veí, acampar al costat de la casa de la saviesa, ja que aquesta ens porta a la pau i l'alegria.
Quan entri a casa, reposaré al seu costat, perquè la seva companyia mai no és amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria. (Sv 8,16)
Com tornar a casa? És la pregunta que Déu fa a Job, que s'ha atrevit a dubtar de la bondat de Déu, del designi de Déu en la seva vida.
Saps a quin cantó la llum fa estada
i de quin lloc arriba la tenebra?
Saps com les has d'encaminar a casa seva?
(Jb 38,19)
Què serà dels qui habiten
un cos que és una casa de fang?
dels qui tenen la pols per fonament!
(Jb 4,19)
Amb aquesta sèrie de preguntes Déu posa Job davant el misteri insondable de Déu i la seva providència divina, i l'interpel·la: parla, si és que saps tant (Jb 38,4); parla si és que ho saps tot. (Jb 38,18)
L'home parla avui, evidentment, i parla en abundància, però parla des de les seves tenebres, embolcallat en les seves ombres, des de l'exterior de casa seva. En la ignorància que és el mateix Déu qui ens construeix la casa. En la ignorància que la saviesa divina resideix dintre de casa seva. L'home necessita avui posar en els seus llavis i en el seu cor el crit, el desig de la vida: VINE a alliberar-nos, els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort...
Obre les finestres de bat a bat al Verb de Déu, perquè il·lumini tota la casa... Perquè ell és la llum, i on habita ell habita la llum. I es troba el camí de la vida, el sentit... Obre de bat a bat, perquè visqui a casa teva com a llum. Ja que aquest és el nostre destí: ser llum en el Senyor. La Paraula és la clau principal per penetrar-hi i viure l'experiència de l'encontre i de la seva pau que ens allibera.
Experimenta la pau a casa teva. Acull-la dintre teu. Les portes estan obertes per a tu. La clau de la meva casa és el silenci, la clau del meu cor és el silenci. El desig del silenci és allò que ens fa viure buits, ens fa habitables. Buits per a viure, per a compartir...
La clau és la Paraula.
Per ventura no obre el Verb de Déu, esplendor etern que il·lumina els sentiments més amagats? El Verb de Déu és una espasa espiritual que penetra... [Sant Ambròs, Coment. al salmo 118, Sermón 19,38s, PL 15, 1480-1482].
En aquest retorn a casa, a casa nostra, la clau és la Paraula guardada, i la nostra referència principal és Santa Maria. Ella ha obert, quan ha acollit la Paraula, les portes de la humanitat a Déu, perquè plantés la seva tenda entre nosaltres, a casa nostra. Porta que ja ningú no pot tancar.
Maria ens descobreix la dignitat principal de la persona humana, on ha vingut a habitar el seu creador, que ha preferit una casa d'argila.
Maria ens descobreix la ruta per accedir a la casa de la llum. I no tan sola això, sinó ser també nosaltres mateixos llum.
Maria també va viure l'angoixa de deixar casa seva, de marxar a l'exili...
Nosaltres, oh Mare santa, et contemplem, alhora que recordem les paraules del patriarca Jacob: Aquesta és la casa del Senyor i la porta del cel (Gn 28,17). Santa Maria, tu ets la casa, la porta.
A través d'aquesta porta som conduïts a dalt, i rebem la riquesa de la gran misericòrdia.
