NADAL

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; Hb 1,1-6; Jn 1,1-18

«En donar-nos com ens va donar el seu Fill que és una Paraula seva, ja no en té cap altra, ja ens ho ha dit tot en aquesta sola Paraula i no té res més a dir-nos» (S. Joan de la Creu) i d'aquesta Paraula ens parla avui l'Apòstol Joan: «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu... tenia en ell la Vida i la Vida era la llum dels homes».

Joan escolta i s'enlaira fins la contemplació del Misteri diví en la preexistència d'aquesta Paraula. Ell escolta, contempla i és un testimoni fidedigne: «Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans. Volem dir la Paraula de la vida. Ja que la vida s'ha manifestat, i nosaltres l'hem vista i en donem testimoni».

Joan és un missatger fidel anunciant aquest misteri de vida i de llum; la seva fina sensibilitat sap captar la profunditat d'aquesta Paraula, que el va transformar i va fer d'ell, de la seva vida, un testimoni enamorat i fidel.

Aquest Misteri, un misteri d'amor, continua vessant-se com una font de vida i de llum. L'amor sempre ens desborda, eixampla el nostre cor, ens porta més enllà de les nostres limitacions, ens obre cap horitzons més amples. Ara bé, en Déu no hi ha limitacions, però l'Amor, en Déu no trenca les seves limitacions sinó que és engendrador de nova vida. Per això diu la Paraula de Déu: «Tenia en ell la vida, i la vida era la llum dels homes». La Paraula, l'Amor, es vessa com a vida i aquesta vida és llum que resplendeix en la foscor, una llum que res ni ningú no pot ofegar.

«El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». I on el trobem aquest tabernacle? On ha plantat la tenda?

«Entre nosaltres». L'home que viu, que ha nascut d'aquesta font de vida que és la Paraula, viu així mateix la nostàlgia d'aquesta Paraula. Per això ens diu el místic amb aquests versos:

«¿A dónde te escondiste Amado, y me dejaste con gemido?»

Ja que vivim, d'una o altra manera, però vivim, certament, amb aquest gemec, amb aquesta nostàlgia de Déu, com suggereix el mateix sant Joan de la Creu: «Ja que tu mateixa, oh ànima, ets l'estança on ell habita i l'amagatall on s'oculta».

Ens pertoca a nosaltres escoltar la vibració d'aquesta Paraula en el nostre espai interior, desvetllar la seva presència en la nostra consciència. Podem escoltar aquesta Paraula, hem d'escoltar-la, ja que continua parlant: «En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill».

La petjada de vida, de llum, de bellesa, l'ha vessada amb generositat damunt l'obra de la seva creació, i sobretot per mitjà la seva naturalesa humana amb la qual s'ha revestit, per donar-li més força de llum i de vida, i així donar una adequada resposta al nostre gemec, al nostre desig d'ell.
Qui ens atreu no és només el Creador, el Senyor de tot: és el Pare que s'ha inclinat sobre nosaltres en la seva infinita misericòrdia, el Pare que ens ha donat el seu Fill unigènit, i per mitjà d'ell ens ha introduït en els secrets més íntims del seu amor i de la seva vida divina. Ens hem de deixar introduir en aquesta font de Vida.

Sant Basili, en les seves Constitucions, diu als monjos: «No hem vingut al monestir per estar-nos al llit o per satisfer i omplir el nostre estómac —ara possiblement hi afegiria: ni per veure pel·lícules o fer piulades al twiter— sinó que hi hem vingut per instruir-nos en la Paraula de la veritat i de la vida, i per contemplar els sants Misteris», i desprès deixar-nos conduir per aquest foc de la Paraula, essent amb el nostre testimoni de vida un missatger que anuncia la pau, la bona nova, que invita a dansar amb alegria, perquè Déu, perquè ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres, també dansa dins nostre per renovar-nos en el seu amor.