Oh Adonai,
cap de la casa d'Israel,
que t'aparegueres a Moisès
en la bardissa flamejant,
i li donares la Llei al Sinaí.
VINE a redimir-nos
amb el poder del teu braç.
El llibre del Siràcida ens ofereix aquest bell retrat de Moisès, a qui s'apareix el Senyor, Adonai, Pastor de la casa d'Israel:
Moisès, estimat de Déu i dels homes.
Sigui beneït el seu record!
Déu li donà una glòria igual a la dels sants àngels
i el va fer tan poderós que feia terror als enemics.
Per les paraules de Moisès, Déu desencadenà prodigis;
el va fer gloriós davant de reis,
li donà els manaments per al seu poble
i li va mostrar la seva glòria.
D'entre tots els homes, el Senyor el va escollir,
perquè era un home fidel i dolç.
Déu li va fer sentir la seva veu,
i el va introduir al núvol espès,
i allà cara a cara, li donà els manaments,
una llei d'on provenen vida i coneixement.
Li manà que ensenyés als descendents de Jacob l'aliança,
le seves decisions a Israel.
(Sir 45,1-5)
Hi copsem les pinzellades de Déu i les de la seva criatura, Moisès. Els traços de Déu en l'ànima de Moisès: l'amor i la benedicció, que sempre creen novetat de vida, que deixen a la criatura una empremta singular de la seva santedat i la seva glòria, que comunica per la paraula que dóna energia, força, per acceptar l'elecció i la missió de transmetre la llei divina.
Les pinzellades sobre Moisès són més breus, simplement, completen l'obra de Déu en el temps, en la història de la humanitat. Evidentment, de cara a Déu tot comença amb una escolta i una contemplació de l'obra divina per acollir el seu ensenyament. Per acollir sobretot la seva Llei al Sinaí.
La Llei que després es converteix en Paraula, passant de ser antiga a nova; el precepte esdevé gràcia, la figura realitat, el Senyor, tot essent Déu, es revesteix de naturalesa humana [Melitó de Sardes, Homilia sobre la Pasqua, 2-7; SC 123,60-64.120-122], gràcies al do desbordant de l'amor de Déu i de la fidelitat i humilitat d'una altra criatura singular: Santa Maria.
L'ensenyament d'aquesta Llei, per part de Moisès, serà una invitació a viure l'Aliança amb Déu, un Déu bo i just que estarà prop del seu poble. Aquesta llei de Déu, fonamentalment, és una invitació a viure l'amor i la justícia. El servei de l'amor i de la justícia serà una tasca permanent, continuada, en l'obra de cooperació humanodivina, que contemplem en la Història de la salvació, i que aconsegueix una maduresa notable en la persona de Moisès, amb la seva actitud d'escolta i de resposta humil i fidel, com suggereix el llibre del Siràcida.
Resposta humana que es completarà amb aquesta conversió de Llei en Paraula, mitjançant l'escolta receptiva, humil i fidel, de Santa Maria.
Però hom té la impressió que a Déu no li és gaire fàcil aconseguir, en principi, la col·laboració de la criatura en la seva obra creadora, en la seva obra d'amor. Així ho contemplem en Moisès, quan veiem que el primer encontre no es gaire fàcil. Déu, que ens ha creat a la seva imatge, i d'aquesta manera ens posa en un camí de llibertat, troba en Moisès obstacles; per raó de la llibertat rebuda, no accedeix a donar una resposta fàcil, precisament a un Déu que arrisca el seu profund amor, dipositant-lo al cor humà. Moisès va justificant-se repetidament, tot pretextant la seva indignitat, la seva ignorància, la incredulitat d'Israel, la seva poca eloqüència... (cf. Ex 3-4)
És una justificació que també es repeteix en la nostra vida, mostrant com una certa por a l'obra de Déu. Així ho suggereix el papa Francesc:
«La novetat ens fa por, també la que Déu ens porta i ens demana. Preferim les nostres seguretats».
«Tenim por de les sorpreses de Déu, perquè Ell ens sorprèn sempre».
«No ens tanquem a la novetat que Déu vol portar a la nostra vida».
«No perdem mai la confiança. No ens resignem. No hi ha res que Déu no pugui canviar, ni pecat que no pugui perdonar» [Papa Francesc, Homilia de Pasqua, 2013].
La novetat que porta Déu és sempre proximitat al seu poble, per escoltar el seu clam... El nostre Déu és un Déu humà, sensible a la vibració del cor i dels sentiments humans. És un Déu amor. Qui pot tenir por a l'amor, quan el cor humà està fet per a l'amor? La nostra resistència a Déu potser ve del desconeixement d'un Déu que és Amor, que és profunda humanitat, que és vida desbordant... I ens ho demostraran un cop més les pinzellades que Moisès, i sobretot Santa Maria, posaran en l'obra divina.
A la bardissa ardent, Moisès coneix la veritat sobre Déu, que és ell mateix; però en la seva ascensió al Sinaí, després de purificar-se, progressa contínuament cap al coneixement inefable de Déu, en un DESIG ardent de la bellesa essencial.
Si «la veritat» és Déu i si ella és també «llum» —aquestes són les expressions sublims que l'evangeli empra per designar un Déu que s'ha manifestat a nosaltres en la carn— se'n segueix que la conducta virtuosa ens porta al coneixement d'aquesta llum que s'ha rebaixat fins a revestir-se de la nostra naturalesa humana [S. Gregoire de Nysse, La vie de Moïse, 19, SC 1, Paris 68, p. 117].
Per això aquest misteri de foc ardent, el foc de l'amor diví, que es manifesta en la vida de Moisès, ens porta a considerar també el misteri de la Mare de Déu, de la qual brollarà la llum de la divinitat per il·luminar la humanitat. Maria, bardissa ardent que no es consumeix, i que continua sent per a tots nosaltres bardissa lluminosa, i escalf per al cor.
Progrés i desig, desig i progrés, són dues paraules que mouen Moisès en la seva tensió cap a Déu, fins a fer-lo per a nosaltres model o punt de referència en la nostra recerca de Déu, ja que sobrepassa els homes fascinats per l'amor, i essent digne d'admiració per la seva vida i la seva obra [S. Joan Crisòstom, Homilia in Ephesios 7, 4; PG 62, 53d.] viu la increïble amistat de la bardissa ardent [Homilia anònima del segle IV, 1,15, SC 146, p. 74.], i esdevé un estel lluminós en el cel del nostre cor que brilla i ens il·lumina amb les seves obres [Dictionaire de Spiritualité, Moïse, t. X, 2 col. 1461].
Per això, Moisès mai no és una figura del passat, per a l'Església i per a la nostra vida. La seva actitud, el seu gest, la seva obra, perduren com un valor de molt preu, actualitat viva, sempre en una relació íntima amb el Crist segons la mateixa paraula de Jesús que va dir: De mi va escriure Moisès. (Jn 5,46)
Trobem, doncs, en aquest Moisès, cap d'un poble, profeta i legislador, dos trets característics de la seva vida espiritual:
Una fe intrèpida en Déu, que el porta a buscar la intimitat amb ell per conèixer-lo, tal com és conegut per ell. (cf 1Co 13,12)
Un compromís fidel, una solidaritat a tota prova, fins a oferir la seva vida, amb el seu poble.
El pensador Filó afirma de Moisès el seu profund amor a la humanitat, a la justícia i al bé, la seva repulsa del vici, i tot això en fa una «llei vivent», un bon pedagog en l'art de reprendre i corregir. I que viu en un desig permanent de veure Déu ja que ha escoltat els «acords celestials d'una música perfecta».
Però si Moisès és un punt de referència important per a la nostra vida espiritual, i per orientar els nostres passos cap l'encontre amb el Messies, encara tenim en Santa Maria una proximitat més significativa, ja que hi trobem una identificació plena amb la voluntat divina, com es desprèn de les paraules de l'arcàngel:
Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu...
Déu t'ha concedit la seva gràcia...
(Lc 1,28)
Mitjançant l'arcàngel Gabriel arriba a Maria la veu divina, veritable bardissa ardent, en dipositar en el seu espai interior el foc de la Paraula. Maria no posa obstacles al seu Creador, sinó que accepta amb promptitud la seva voluntat:
Sóc l'esclava del Senyor,
que es compleixin en mi les teves paraules...
(Lc 1,38)
I el seu cor i la seva veu canten la bondat de Déu:
La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa...
(Lc 1,46)
