23 de desembre de 2013

ANTÍFONES DE LA O / 23 de desembre

OH EMMANUEL,
Rei i legislador nostre,
esperança i salvació de les nacions.
VINE a salvar-nos,
Senyor Déu nostre.

VINE. Vine a salvar-nos. EMMANUEL! Déu amb nosaltres! Sense tu, cadascú va pel seu propi camí, errant, sense orient, sense llum. Per això, a tu enlairem la nostra ànima, Déu meu, en tu confiem. Cels, deixeu caure la rosada, núvols, doneu-nos la victòria, la terra espera la salvació. Amb aquests sentiments, la paciència de Job ens convida a aixecar la mirada:

Ara tinc al cel un testimoni,
un que parla allà dalt a favor meu.
Els meus amics m'escarneixen,
però jo ploro davant Déu
perquè em defensi contra ell mateix que m'ataca,
com un amic en defensa un altre.
És cert que tinc els anys comptats,
i me'n vaig pel camí que no té retorn...
(Jb 16,19-22)

VINE, Senyor, no tardis. Il·lumina les tenebres, manifesta't a les nacions disperses i sense pastor. Esperem un defensor. El dolor i l'angoixa i la desesperança creixen. Per Job, com per a mi, o per a tu, o per a cada home, l'únic real és el seu dolor, que no se soluciona amb paraules. En el seu profund dolor, en una situació molt dura, l'home es dóna per vençut. Fins i tot arriba a pensar que aquest tracte tan dur li ve del mateix Déu:

Ara Déu m'ha deixat abatut.
El seu enuig m'esquartera,
m'empaita amb cruixit de dents.
Jo vivia tranquil i m'ha sacsejat:
m'ha agafat pel clatell, m'ha desconjuntat...
(Jb 16,7.9.12)

Però en la seva feble esperança té forces per invocar, per desitjar un defensor. Qui s'atrevirà a intervenir en aquest drama tan fort, en què un home s'atreveix a desafiar Déu? Sembla que no pot ser un altre que el mateix Déu, ja que ell ha creat el cor humà, ell és l'únic capaç de sondejar aquest cor. En Déu contemplem la tensió entre la justícia i la misericòrdia, però hem conegut l'amor que fa triomfar la misericòrdia.

Accepta, Senyor, de ser el meu garant!
Qui es comprometria, sinó tu, a favor meu?
(Jb 17,3)

I Déu, que es deixa trobar de qui el busca, respon a la pregària del just:
Va dipositar els ulls del seu amor en mi i em va parlar: He decidit fermament utilitzar de misericòrdia amb tothom, i proveir a les necessitats dels homes... Per la meva gran providència vaig voler crear-lo, contemplant-me a mi mateix en ell, vaig quedar enamorat de la meva criatura i m'he complagut a criar-lo a imatge i semblança meva. A més li he donat memòria perquè recordés els meus dons i l'he fet partícip del meu poder de Pare etern. L'he enriquit amb la intel·ligència, perquè amb la saviesa del meu Fill comprengui i conegui la meva voluntat. Li he donat voluntat, perquè pugui estimar i pugui ser partícip del mateix amor que és l'Esperit Sant, perquè pugui estimar amb la seva intel·ligència allò que coneix i contempla.
Per allunyar l'home de la mort, jo, amb gran amor, vinc en ajuda vostra, lliurant el meu Fill, a qui vaig exigir una gran obediència, per alliberar al llinatge humà del verí que va infectar el món amb la desobediència [Santa Caterina de Sena, Diàleg sobre la Divina Providència, cap. 134].

Però l'home ha de preparar l'encontre. El Senyor s'avança i ocupa el primer pla amb la seva sobirania, davant la limitació humana. El proverbi vol relativitzar l'eficàcia de l'activitat humana sota la sobirania de Déu. L'home prepara el seu discurs i Déu li posa a la boca altres paraules. Déu domina i controla la interioritat.

L'home es prepara la resposta,
però qui la hi posa a la boca és el Senyor.
L'home planeja una ruta,
però el Senyor li encamina els passos.
(Pr 16,1.9)

Mireu, jo enviaré el meu àngel perquè prepari el camí davant meu. (Mal 3,1) Aquestes paraules profètiques han estat molt oportunament adaptades al misteri de Crist. Déu Pare l'ha fet per nosaltres Emmanuel: justícia, santificació, redempció, purificació de tota immundícia, alliberament del pecat, rebuig del que no és honest, camí cap a una manera de viure més santa i més digna, porta d'accés a la vida eterna, per ell totes les coses han estat redreçades, el poder del diable derrotat, la justícia recobrada [Sant Ciril d'Alexandria, Comentari al profeta Malaquies, 3,32, PG 72,330-331].

Aquest és l'esbós de les seves obres,
el feble ressò que nosaltres en percebem.
Qui es farà càrrec de la seva omnipotència?
(Jb 26,14)

Hem sentit tot just un murmuri d'ell, i no obstant això Déu ja ens ho ha dit tot d'ell. Déu ja ens ha dit la seva Paraula definitiva, ens ha enviat el seu Verb revestit de la nostra naturalesa, i parlant el nostre llenguatge humà. Ens movem en aquesta aparent contradicció: el Regne ja ha vingut, però encara no. És la tensió i la dinàmica de l'amor. És la tensió i la dinàmica de vida entre el Creador i la seva criatura.
Déu ha donat la seva resposta a la indigència de la seva criatura. Però nosaltres, les seves criatures, vivim en el temps. Vivim en l'Advent. Vivim en el temps que és temps de creixement, de progrés espiritual, temps de conèixer i d'estimar... d'esperar!

Nadal és a prop. La mateixa brevetat dels dies ho avança o anuncia. El món amb les seves angoixes indica o demana la imminència d'alguna cosa que el renovi. Pressentim Nadal pels senyals de la natura. Obrem nosaltres en sintonia: que nosaltres augmentem la mesura de la nostra justícia, que la nostra liberalitat s'estengui als pobres i pelegrins; que rebutgem les tenebres de l'avarícia. Revestim-nos en el nostre interior amb vestits nets, sense taca, embellim-nos amb obres santes; embellim la consciència de l'home interior, rentem les taques de l'esperit [Sant Màxim de Torí, Sermó 61,1-3].

Són moltes les respostes de Déu, al llarg de la història, al crit de l'home; la misericòrdia de Déu es manifesta a través de molts i diversos matisos humans. Ha enviat el seu «Àngel» per mostrar-nos el camí, per ser el nostre camí. I des de la primera resposta de Déu a la humanitat immersa en la foscor, el dolor i la desesperança, ha fet possible que el Nadal sempre estigui a prop. El seu amor sense mesura ens ha donat una resposta que està més enllà del temps, però com un punt de referència en el temps per aixecar la nostra mirada a un horitzó ampli. Un punt de referència en la mateixa criatura: Santa Maria.

Santa Maria proclama la misericòrdia del Senyor, que arriba als seus fidels de generació en generació. Maria proclama la grandesa de l'Amor, que no diposita els ulls de l'amor, la seva mirada en ella, sinó encara més: la plenitud de l'amor. L'Amor mateix. I contemplem en ella una tensió amorosa molt viva, molt profunda: ell s'ha fixat en ella, el Senyor és amb tu, li diu l'arcàngel; ella es desconcerta en la seva petitesa, en el seu sentiment profund d'humilitat, el Senyor s'anorrea, es rebaixa, per entrar en la vida de Maria, porta de la humanitat, ella es contempla a si mateixa anorreada: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
Una lluminosa tensió d'amor que obre el camí, com a singular suggeriment per entrar Déu en el cor de l'home, i l'home en el cor de Déu. Una tensió amorosa que ens indica el veritable camí de la pau. Nadal, pot ser ben a prop.

EPÍLEG
[Papa Francesc, Pregària final a la Mare de Déu en la conclusió del Mes de Maig a la Plaça de Sant Pere].

PREGÀRIA

Maria, dona de l'escolta, fes que s'obrin les nostres orelles; que sapiguem escoltar la Paraula del teu Fill Jesús entre els milers de paraules d'aquest món; fes que sapiguem escoltar la realitat en què vivim, cada persona que trobem, especialment qui és pobre, té necessitat, té dificultats.

Maria, dona de la decisió, il·lumina la nostra ment i el nostre cor, perquè sapiguem obeir la Paraula del teu Fill Jesús sense vacil·lacions, dóna'ns la valentia de la decisió, de no deixar-nos arrossegar perquè altres orientin la nostra vida.

Maria, dona de l'acció, fes que les nostres mans i els nostres peus es moguin «de pressa» cap als altres, per portar la caritat i l'amor del teu Fill Jesús, per portar, com tu, la llum de l'Evangeli al món. Amén.