OH REI, desitjat de les nacions,
pedra angular de l'Església
que de dos pobles n'has fet un.
VINE a salvar l'home
que vas formar del fang.
Oh Rei, desitjat dels pobles, que fas de dos pobles un de sol. VINE, perquè estem immersos en el fang de la divisió, l'enfrontament i de la violència, estem endinsats en l'angoixa de l'abandó. VINE!
Les teves mans m'han format,
m'han afaiçonat amb tot detall:
¿i ara em voldries destruir?
Recorda que m'has modelat com l'argila:
¿i em tornes a la pols?
(Job 10,8-9)
VINE, perquè, enfonsat en la divisió, sento, però, la nostàlgia de la unitat; sento que estic fet per a tu, no per a la pols. Tu ets un bon terrissaire, el nostre fang ha estat modelat amb saviesa per tu. De les teves mans ha sortit el Vas perfecte, el reflex perfecte de la teva feina. La feina ben feta. Amb amor. L'Amor no pot sinó manifestar l'amor. Però nosaltres no ens hem deixat recollir en el teu Vas perfecte, en l'Amor, hem preferit ser aigua vessada; estem immersos en la divisió, l'enfrontament i la violència, estem endinsats en l'angoixa de l'abandonament, perquè no hem après de tu, benèvol i humil de cor; perquè no hem recollit al cor el teu missatge de pau i reconciliació. I experimentem que el nostre pecat ens aniquila, però el cor et desitja amb desig més viu. Per això vull cantar-te amb el salmista:
T'estimo, Senyor, força meva!
Senyor, ets roca i muralla que em deslliura;
Déu meu, penyal on m'emparo,
escut i baluard, força que em salva!
(Sl 17,2-3)
Quina força em queda per a continuar esperant?
Cap on va la meva vida perquè la vulgui allargar?
Tinc la força de les roques?
(Jb 6,11-12)
Cada dia escolto la invitació mitjançant la Paraula del salmista per tornar-me a la Roca. Cada dia el cor humà rep aquesta urgent invitació:
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants...
(Sl 94)
Però no tornem, no anem cap a la Roca, ignorem la pedra angular que sosté tot l'univers, ignorem la interpel·lació divina, que es manifesta com a pedra principal:
Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra principal,
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
(Jb 38,6s)
No tornem a aquesta Pedra angular, a la nostra Roca, tot i que Déu està permanentment inclinat sobre el nostre fang, i deixa escapar, en la seva obra creada, l'aroma del seu «misteri insondable». Déu vol que Job comprengui que un Déu de qui depèn tota la creació, i una creació sotmesa a unes lleis, un Déu que vetlla sobre tota la creació, amb poder, saviesa i bondat, no pot fer de l'home i de la seva situació històrica un problema sense solució. Però l'home ha de viure aquesta seguretat en fe i confiança davant l'immens misteri de Déu.
La manifestació divina ens posa davant la nostra realitat fràgil, davant les nostres limitacions, i el més raonable és relacionar-nos amb Déu, un Déu inexplicable, incomprensible, inaccessible, inabastable, per a la criatura humana, però un misteri amb el qual podem relacionar-nos i assolir pau interior i llum per al camí de la nostra vida. Perquè malgrat la seva transcendència sobre la nostra petitesa, ens ha parlat, s'ha acostat des de sempre a l'home com a amic, fins a manifestar-se en la nostra mateixa fràgil naturalesa.
Però, ja des del principi, l'home no va saber viure de manera correcta aquesta relació amb el misteri diví, i gràcies a la iniciativa d'Eva començarà tota una llarga història d'encontres i desencontres, fidelitats i infidelitats. L'home viurà l'amargor de la divisió, l'enfrontament i la violència, l'abandonament. Fins que apareix la resposta fidel a la iniciativa divina amb Santa Maria.
Els Pares repetiran el seu ensenyament sobre aquest paral·lelisme d'Eva i Maria, que ens permet descobrir la sol·licitud del «desitjat dels pobles» per tots nosaltres:
Adam va ser format de la terra verge; el Fill de Déu neix de la Verge mare. Llavors va ser una verge la que va concebre la mort; ara també una Verge engendra la vida. Llavors l'home va caure per causa d'una verge; ara s'aixeca gràcies a la Verge. Llavors va venir la ruïna amb la mort, ara arriba el triomf amb la victòria [Cromaci d'Aquil·leia, Textos marianos de los primeros siglos, Edit. CN, Madrid 1994, p. 102].
Arribà el triomf amb la victòria del Rei que ve a salvar l'home del fang, com canta la saviesa:
El cor del rei, en mans del Senyor, és com l'aigua dels recs:
el gira cap on vol.
L'home creu sempre que els seus camins són dreturers,
però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor.
(Pr 21,1-2)
El Senyor sondeja el cor, sap de les motivacions més amagades, per això és bo deixar-se il·luminar per la seva Paraula, ja que això ens permet conèixer el camí recte, i ens permet néixer d'una font de vida al mateix cor. En el nostre propi cor. Font de vida, font d'aigua viva, que no roman amagada sinó que es vessa cap a fora com a saviesa que il·lumina i obra amb rectitud. El cor del Rei té la saviesa que necessita el nostre cor:
El rei sentencia en nom del Senyor:
no és fals el seu veredicte.
El rei detesta el mal,
perquè el tron s'aferma amb la justícia.
El rei es complau en el qui diu la veritat,
estima el qui parla honradament.
La cara afable del rei és auguri de vida,
com pluja primaveral és el seu favor.
Qui aprèn la lliçó prosperarà,
serà feliç qui confia en el Senyor...
(Pr 16,10s)
El cor del Rei, els llavis del Rei, el rostre serè del Rei... tot, en aquest Rei, ens parla de vida eterna, de la qual escriu sant Bernat:
La vida eterna és la font inesgotable que rega la superfície del paradís. És la font embriagadora, la font del jardí, la deu inesgotable que flueix impetuosa, el braços d'un riu que alegra la ciutat de Déu. I qui és aquesta font sinó Crist el Senyor? Ell ve per fer-se la nostra justícia, la nostra santificació, el nostre perdó. I apareix com a vida, glòria i benaurança. Com a salvació del nostre fràgil fang. Però aquestes aigües han estat canalitzades fins a nosaltres. Aquest fil d'aigua celestial ha baixat a nosaltres per un aqüeducte que ens reparteix l'aigua de la font, gota a gota sobre els nostres cors ressecs. L'aqüeducte va sempre ple a vessar, i tots poden rebre de la seva abundància sense esgotar-la mai [Sant Bernat, En el Nacimiento de Santa María, 3, o.c. t.IV, B.A.C. 473, Madrid 1986, p. 422].
Aquest aqüeducte és la Salve, plena de gràcia. Pot arribar un aqüeducte a una font tan elevada? Existeix un altre mitjà que la força del desig, l'ardor de la devoció i la puresa de l'oració? La pregària del just penetra els cels. I qui és aquest just si no ho és Maria, de la qual neix aquest Sol i Rei de justícia? Com ella ha pogut arribar fins a aquesta inaccessible majestat sinó trucant, demanant i buscant? Sí, va trobar el que buscava, com li diu l'àngel: Has trobat gràcia davant Déu.
Abans de rescatar la humanitat, Déu ha dipositat tot el preu en mans de Maria. Si abans es va dir: la dona que em vas donar, em va donar per menjar el fruit de l'arbre prohibit, ara podem dir: la dona que em vas donar m'ha alimentat amb el fruit beneït.
