OH ORIENT,
esplendor de la llum eterna,
i Sol de justícia.
VINE, il·lumina els qui viuen
a la fosca, al país tenebrós.
Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d'agradable, veure el sol! Certament, si l'home viu molts anys, que els visqui amb alegria, però que recordi també que els dies de tenebra seran molts; tot el que vindrà és un desengany... (Coh 11,7)
Amb un cert deix de malenconia i tristesa el Cohelet fa una última invitació a l'alegria, tot exaltant el valor de la vida amb la doble imatge de la llum i el sol, i l'exhortació a gaudir els anys bons, i a tenir en compte el futur ombrívol, que defineix com a vanitat.
La llum és dolça, i és molt bo contemplar amb els nostres ulls aquest sol visible que tenim, font de calor i de vida. Ja que sense la llum el món estaria privat de bellesa, la vida no seria vida. Per això diu l'Escriptura: Déu veié que la llum era bona. Però nosaltres hem de pensar en aquella Llum gran, veritable i eterna, que venint al món il·lumina tot home; hem de pensar en Crist Salvador i Redemptor.
Crist és l'alegria del món, en esvair-se amb la llum del seu naixement la foscor de la nostra vida; amb la llum de la seva vida les tenebres de la nostra; amb la llum ressuscitada les ombres de la mort. Dolça és la llum i els ulls gaudeixen veient el Sol.
Mirar el cel és un espectacle fascinant.
El sol que despunta, proclama, quan s'aixeca,
com n'és, d'admirable, l'obra de l'Altíssim.
Quan arriba a migdia asseca la terra
i ningú no pot resistir la seva escalfor:
Per als treballs de forja atien la fornal,
però tres vegades més ardent és el sol que abrusa les muntanyes:
exhala vapors que cremen
i encega els ulls amb els seus raigs de foc.
Que n'és, de gran, el Senyor que ha creat el sol.
La lluna, amb el seu cicle,
marca les èpoques i assenyala els temps.
Ella, astre que minva després de fer el ple,
assenyala la data de les festes.
Els mesos prenen el seu nom de la lluna,
d'ella que creix meravellosament quan canvia,
senyera dels estols de les altures.
La resplendor de les estrelles fa la bellesa del cel;
elles són l'ornament radiant de les altures del Senyor:
Obeeixen les ordres del Déu sant
s'estan on les ha col·locades
i mai no abandonen el seu lloc de guàrdia.
(Sir 43,2s)
Déu ha creat la bellesa de la llum; llum per al dia i llum per a la nit. Llum que ens parla de la bondat del Creador. És el primer resplendor de la llum divina, que ens parla de la bellesa de la llum, i de la bellesa i bondat del cor de Déu, que la manifesta amb més plenitud amb la vinguda del Sol naixent: el Verb de Déu.
El Verb de Déu, esplendor eterna, il·lumina fins els sentiments més amagats de l'ànima, on no arriba a penetrar el sol del firmament. Perquè el Verb de Déu és una espasa espiritual que penetra fins a la divisió de l'ànima i de l'esperit. Penetra en l'ànima i la il·lumina amb el reflex de la llum eterna... Qui gira l'esquena al Sol de justícia no pot contemplar la seva esplendor i camina en les tenebres, mentre els altres ho fan a la llum.
Obre les finestres de bat a bat al Verb de Déu, perquè t'il·lumini tota la casa amb l'esplendor del Sol veritable. Obre els ulls per veure el Sol de justícia que neix per a tu. La Paraula de Déu truca a la teva porta [Sant Ambròs, Coment. Salmo 118, Sermón 19,36-40, PL 15, 1480-82].
Érem nosaltres els qui anàvem errats, lluny del camí de la veritat!
La llum de la justícia no ens ha il·luminat!
El sol no ha sortit per a nosaltres
(Sv 5,6)
El pobre necessita un tros de pa per a viure,
qui l'en priva és un criminal.
Prendre al proïsme els mitjans de subsistència és matar-lo,
i privar del sou un treballador és assassinar-lo.
Si l'un construeix i l'altre derrueix,
què en treuen, sinó fatiga?
Si l'un prega i l'altre maleeix,
a quin dels dos escoltarà l'amo?
(Sir 34,21s)
El Sol de justícia desitja ser precedit. Procura de precedir aquell sol que veus: Desperta tu, que dorms, ressuscita d'entre els morts i el Crist t'il·luminarà. Si t'avances a la sortida d'aquest sol acolliràs Crist Llum. Ell t'il·luminarà al fons del cor i quan li diguis: la meva ànima et desitja de nit, farà que resplendeixi la llum del matí a les hores nocturnes, si medites la Paraula de Déu. I quan l'alba et trobi meditant la Paraula de Déu, i aquesta ocupació tan grata de pregar i salmodiar faci les delícies del teu cor, diràs novament al Senyor Jesús: les portes de l'aurora s'omplen de goig [Sant Ambròs, Coment. Salmo 118, Sermón 19, 30-32, PL 15, 1470s].
Santa Maria és el nostre punt de referència més preciós en el camí de precedir el Sol de justícia. Ella llegeix, medita i guarda la Paraula, i així pot cantar la grandesa del Senyor. Pot cantar la justícia de Déu que crida de generació en generació. Pot cantar la justícia de Déu que intervé amb força per desbaratar els plans dels arrogants i els poderosos, i exaltar els humils.
Santa Maria ens ensenya els camins per aprendre el Magnificat i poder arribar a cantar la justícia de Déu. A cantar-la, i a viure-la.
Santa Maria es deixa mirar per Déu, permet que a través d'aquesta mirada rellisqui la Paraula fins al seu cor, i ella, dona senzilla del poble, sentirà néixer el Sol de justícia en la seva vida. I el seu cant ens anunciarà un temps nou, per a un home nou, en què la mirada de Déu no vindrà des de fora, des de dalt, sinó des de baix, des de dintre.
Santa Maria ens dirà que, efectivament, Déu ha visitat el seu poble com un sol que ve del cel, per il·luminar el que és baix, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de mort, per posar llum als passos de l'home i guiar-lo pel camí de la pau.
Salve plena de gràcia!
Salve, oh tota radiant, per qui ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum.
Salve, plena de gràcia, per qui ha cessat la llei i ha aparegut la gràcia.
Salve, veritablement plena de gràcia, el Senyor és amb tu; el que abans ja era en tu, ara procedeix de tu; abans va preparar el teu si com a hoste, després va posar en ell el seu estatge, en realitzar el gran misteri de l'Encarnació.
Beneïda tu, entre les dones, terra desitjable, on el terrisser va prendre el fang de la nostra naturalesa, i va reparar el vas trencat pel pecat [Sant Andreu de Creta, Homilia IV en la Natividad de María, Edit. CN, Madrid 1995, p. 80].
Beneïda tu, a qui Ezequiel anomena Orient, i que ens ha permès contemplar la glòria del Senyor, que omple el temple... (cf. Ez 44,1 s)
