22 de desembre de 2013

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 7,10-14; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24

«Oh cel deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols».

En aquests darrers anys, tots hem fet experiència amb menor o major grau del que suposa una sequera prolongada, del que significa l’escassetat d’aigua. És encara en el record de tots quan volien portar aigua amb vaixells cap a Barcelona o quan es parla de fer transvasaments per cap a les grans ciutats. Per no anar més lluny, aquest tardor que ja s’ha acabat ha estat una de les més seques que s’han viscut en molt de temps. L’escassetat d’aigua i la sequera, malauradament, són realitats molt quotidianes per a milions de persones d’altres latituds del planeta. Portar aigua a casa esdevé per a molts una lluita diària. Essent Israel un poble que conviu amb el desert, la imatge de l’escassetat d’aigua, per simbolitzar la mancança de vida i, per contra, la de la pluja, com a símbol de la presència d’aquesta vida, són habituals en els textos sagrats. Aquests dies d’advent ho hem sentit abundantment en les lectures que s’han anat proclamant. A tall d’exemple, diumenge passat escoltàvem per boca del profeta Isaïes: «La terra eixuta i el desert estan de festa». També avui, en el cant d’entrada, fent servir una vegada més paraules del llibre d’Isaïes, hem fet servir aquesta imatge quan dèiem: «Oh cel deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols».

La imatge és molt forta: de la mateixa manera que sense aigua no hi ha vida, tampoc es pot viure en plenitud si manca l’aigua viva que dóna aquesta vida en plenitud. La Paraula de Déu, per boca dels profetes, presenta la situació de l’home com la del desert que escassejant-li l’aigua es deleja intensament per la pluja. I la pluja només pot venir de dalt, del cel i dels núvols: la terra àrida no pot donar-se la pluja a si mateixa. El do d’aquesta pluja farà que la terra obri el seu si per fer-ne germinar la nova vida, la salvació de l’aridesa i la sequedat. Com la terra sense aigua és àrida, la vida de l’home sense Déu és un desert. És el que ens volen dir els profetes: si Déu no és present en les nostres vides, la nostra vida és infèrtil. Alhora, però, també ens diuen que com la terra deleja l’aigua, també l’home, expulsat de la presència de Déu, deleja viure en aquesta presència. Déu ha promès a l’home que la rosada caurà del cel, que hi haurà pluja dels núvols, perquè Déu mateix fecundarà la humanitat amb la vida nova que la regenerarà de nou. «Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-noslatres». Heus ací el que celebrem en el temps d’Advent i Nadal: la promesa i el compliment d’aquesta promesa. Déu, en Jesucrist, es fa per a nosaltres rosada i pluja d’aigua viva, i com l’aigua quan es fa present a la terra és capaç de fer-hi germinar la vida, també Déu, fent-se Emmanuel, fent-se Déu amb nosaltres, és capaç de transformar l’aridesa del nostre cor, en font de vida, en salvació: «Ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Aquesta promesa cal acollir-la: com l’aigua pertany a un esfera diferent de la de la terra, la del cel i dels núvols, una zona incontrolable per aquesta, també la vida que ve de Déu, fent-se present al cor mateix de l’home, és una vida que s’ofereix, que es dóna gratuïtament, que no es pot controlar, que cal acceptar i oferir. Els homes per poder donar aigua quan no plou, hem inventat els embassaments. L’Església, portadora en el seu sí de la presència de Déu pel do de l’Esperit Sant que habita en ella, és també un gran embassament de vida nova per als homes. A diferència però d’aquelles grans reserves d’aigua a les que es recorre en temps d’escassetat, l’Església, reserva de vida, té alhora una missió: ha de sortir ha anunciar als homes «la bona nova de Déu», que Déu, en el seu Fill, és amb nosaltres, que hi ha una vida nova per als homes, que hi ha una esperança renovada per a la humanitat. Aquesta missió només la podrem complir si, primer no ens recloem sobre nosaltres mateixos pensant que no tenim cap necessitat de ser salvats i, segon, si sortim a l’encontre de l’home i de les seves necessitats; si, com ens deia Pau, «som missioners de Déu a tots els pobles»; si, en definitiva, portant als nostres germans l’aigua que pal·liï les seves necessitats vitals, portem amb ella l’aigua viva que ompli la necessitat més profunda del cor: la de l’aridesa del seu cor.