SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 6,8-10; 7,54-59; Mt 10,17-22

Amb el naixement de Jesús, se’ns ha manifestat la Vida: la vida eterna, la que estava amb el Pare. Aquesta vida ara se’ns ha aparegut. Déu s’ha fet home per tal que nosaltres puguem viure d’aquesta Vida i tinguem vida a desdir. La vida eterna de Déu, però, no s’ha fet present entre nosaltres de manera pomposa, altisonant o al so de trompetes i focs d’artifici: la Vida se’ns ha manifestat en la fragilitat i la tendresa d’un infant; no en palaus sumptuosos, sinó en la pobresa d’un estable; no entre ceptres i corones d’or i argent, sinó enmig d’una menjadora d’animals. La vida se’ns ha fet present i l’hem contemplada en la fragilitat i en la pobresa; en la debilitat i en la necessitat; en la tendresa i en vulnerabilitat. Perquè la Vida ha vingut per donar-se: per això ha fet seves la fragilitat, la necessitat, la vulnerabilitat, tant pròpies de l’home. La Vida ha vingut per donar-se fins a l’extrem, fins a la donació total de si mateixa, fins a la mort i mort de creu: per tal que també nosaltres tinguem vida i en tinguem a desdir. Per això, la llenya del pessebre anuncia ja la fusta de la creu; la menjadora de l’estable és signe profètic del sepulcre on reposarà la Vida.

Heus ací perquè avui l’Església ens fa celebrar la festa de sant Esteve, el primer d’entre els diaques, el primer dels màrtirs, el primer en ser coronat al cel.

La Vida s’ha manifestat en la fragilitat humana per donar-se, per lliurar-se als portadors d’aquesta fragilitat. L’home que vulgui acollir aquesta Vida, que vulgui viure d’aquesta vida, haurà de donar-se com la Vida mateixa s’ha donat. «Qui vulgui estar-se allà on jo m’estic, que es negui ell mateix i que em segueixi». Sense la donació de la pròpia vida, no hi ha Vida; qui guardi la vida per a si, la perdrà. Només viurem si oferim la nostra vida i la donem. I la vida es dóna estimant amb aquell amor que es fa servei incondicional als altres. Disponibilitat absoluta per al servei del germà: aquesta és manera humana de donar la pròpia vida. Aquesta és la manera com va viure la seva vida Esteve, el primer d’entre els diaques. Servint: així és com es viu la dimensió diaconal, de servei, de l’Església.

Donat la pròpia vida, lliurant-nos incondicionalment al servei del nostre proïsme, imitem la Vida que se’ns ha manifestat i que s’ha donat per nosaltres, esdevenim seguidors i deixebles d’aquesta Vida i per això, alhora esdevenim testimonis de la presència d’aquesta Vida enmig del mon. Donant la vida, testimoniem la Vida que ens ha estat donada en la fragilitat d’un infant. Aquest testimoni arriba al seu zenit, amb la donació extrema de la vida per la mort i, sobretot, amb la negació extrema d’un mateix que suposa el perdó dels enemics, dels qui no han parat de fer mal, dels propis botxins que condueixen a la mort. Esteve és exemple preclar d’ambdues donacions: la de la mort i la del perdó. Per això, Esteve, és exemple preclar de testimoni de la Vida, de testimoni del Crist. Per això Esteve és el primer d’entre els màrtirs: el protomàrtir. Esteve és, doncs, l’exemple a seguir per viure la dimensió martirial, testimonial, de l’Església: una dimensió que, però, no es pot viure sense la dimensió diaconal i que, per tant, és sempre conseqüència d’aquesta darrera. El servei és testimoni. La diaconia és sempre martiria.

La donació de la pròpia vida fins a la mort, la diaconia i el martiri, són el camí que la Vida ha traçat per tal que també nosaltres puguem tenir vida a desdir. «I els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Al final del camí del servei i el testimoni, ens espera la Vida amb les mans obertes per oferir-nos el seu do final: la corona de la glòria que segellarà definitivament la nostra donació i ens farà viure perennement de l’abundància de la plenitud de la Vida. «Esteve, ple de l’Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s’alçava ferm a la dreta de Déu. Llavors digué: “Veig obert el cel, i el Fill de l’home ferm a la dreta de Déu”». Per la seva donació i el seu testimoni, Esteve és el primer a poder veure obert el cel, a poder veure Jesús, la Vida, ferm a la dreta de Déu, a poder ser coronat amb la corona de la mateixa Vida.

Que sant Esteve ens ajudi avui a ser millors deixebles de Crist, servint els nostres germans fins a l’extrem, donant així testimoni d’ell mateix i esperant poder veure el cel obert i rebre la corona immarcescible de la glòria.