El Sant Pare Francesc, en acabar el mes de maig amb la pregària del Sant Rosari, a la plaça de Sant Pere, ens va parlar de l'actitud de Maria davant el misteri de Déu i va dir aquestes paraules:
Tres paraules sintetitzen l'actitud de Maria: escolta, decisió, acció. Paraules que indiquen un camí també per a nosaltres davant el que ens demana el Senyor en la vida. Escolta, decisió, acció.
Escolta. Maria sap escoltar Déu. Atenció: no és un simple «escoltar», un escoltar superficial, sinó que és l'«escolta» feta d'atenció, acollida, disponibilitat cap a Déu. Això val també en la nostra vida: escolta de Déu que ens parla, i escolta també de les realitats quotidianes: atenció a les persones, als fets, perquè el Senyor està a la porta de la nostra vida i truca de moltes maneres, posa signes en el nostre camí, ens dóna la capacitat de veure'ls.
La segona paraula: decisió. Maria no viu «a corre cuita», amb angoix; més aviat, com posa de relleu sant Lluc, «meditava totes aquestes coses en el seu cor» (cf. Lc 2,19.51). I fins i tot en el moment decisiu de l'Anunciació de l'Àngel, ella pregunta: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34). No viu de pressa, sinó que «va de pressa» tan sols quan convé. Decideix. Maria va a contracorrent, es posa a l'escolta de Déu, reflexiona i tracta de comprendre la realitat, i decideix abandonar-se totalment a Déu.
La tercera paraula: acció. Maria es va posar en camí i «anà de pressa...» (cf. Lc 1,39). En la pregària, davant Déu que parla, en reflexionar i meditar sobre els fets de la seva vida, Maria no té pressa, no es deixa atrapar pel moment, no es deixa arrossegar pels esdeveniments. Però quan té clar el que Déu li demana, el que ha de fer, no s'atura, no es demora, sinó que va «de pressa». Sant Ambròs comenta: «La gràcia de l'Esperit Sant no comporta lentitud» [Sant Ambròs, Exposició a l'Evangeli de Lluc, II, 19, PL 15,1560].
Maria, la dona de l'escolta, de la decisió, de l'acció.
Aquestes tres paraules, aquesta actitud de Santa Maria, també la necessitem en la nostra vida com a creients. Sobretot és una actitud necessària en el temps d'Advent, un temps de preparació per a rebre el Misteri de Déu, que en el seu immens amor revela el seu Misteri d'amor, anorreant-se i revestint-se de la nostra naturalesa, per vibrar amb tot el que és humà, per viure, estimar i morir com a home, i mostrar d'aquesta manera l'estil, el camí. Tres paraules per a rebre, celebrar i viure el Misteri de Nadal, el Misteri de Déu que es fa home, per comunicar-nos la immensa riquesa del seu amor.
Però són tres paraules no únicament per al temps d'Advent. Avui tenim una necessitat urgent de fer-les nostres en les variades circumstàncies de la vida. No en va podem dir que tota la vida és un veritable Advent, en l'espera de l'encontre definitiu a la casa del Senyor.
Succeeix, amb freqüència, que ens movem en la nostra vida de creients amb la tendència a l'acció com una primera actitud, a programar immediatament unes activitats, sumits en el dinamisme d'una societat irreflexiva, i arribem a creure que podem reeixir a canviar el rumb de les persones, de la història... i passa el que ha de passar: caiem en la indecisió i finalment la desil·lusió i l'abandó, per acabar tancats a la saviesa de l'escolta. Fem veritat la paraula del profeta: Els meus camins no són els vostres, i els vostres camins no són els meus camins (Is 55,8).
Aquesta no és la saviesa que ens mostra la vida de Santa Maria; aquesta no és la saviesa que contemplem en l'ensenyament i en la vida de Jesús de Natzaret: Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons el que sento, no busco la meva voluntat sinó la voluntat del qui m'ha enviat. (Jn 5,30) I passarà 30 anys d'escolta a Natzaret, a l'espera que arribi la seva «hora». Si volem posar la nostra vida al servei del misteri de Déu, no podem tenir un altre punt de partida que la llum de Betlem i la saviesa de Natzaret. Aquí contemplem que el punt de partida de Maria i de Jesús és l'actitud d'escolta.
Moguts només per la saviesa de l'escolta, i a partir de la saviesa que ens pot proporcionar l'escolta i la contemplació, podem aspirar a prendre decisions correctes, sàvies, encertades. Una serena reflexió, una meditació profunda és el millor camí per iniciar a continuació una acció dinàmica i encertada, i més vivint-la com una experiència profunda que ens neix des del nostre espai interior, que sempre serà una garantia millor per allunyar una experiència de fracàs.
Aquest any, en escriure aquest comentari sobre les Antífones de la O, he volgut tenir com a punt de referència la saviesa bíblica, centrada en els Llibres Sapiencials.
Aquesta literatura sapiencial va florir en tot l'Antic Orient. És una saviesa universal. Ens proporciona una llum sobre el destí de l'home no a través d'una reflexió filosòfica, sinó recollint els fruits de l'experiència de la vida. És l'art de viure bé i la marca d'una bona educació...
La veritable saviesa és el temor del Senyor, i el temor del Senyor porta a la pietat. Una saviesa que ens condueix a un humanisme profund que tindrà la seva màxima expressió en la vida, en l'obra, en la persona de Jesucrist. Ecce homo.
Tota saviesa autèntica està íntimament connectada amb la saviesa divina.
El conjunt dels Llibres Sapiencials adquireixen la seva lluminositat plena a la llum d'un Déu encarnat. Evidentment, no faig un comentari d'aquesta part de la Bíblia, sinó que prenc uns punts de referència per mostrar que en el Déu encarnat tenim el camí obert per viure la saviesa que ens salva. Que a l'Antic Testament hi ha figures preclares, com Moisès, que viuen aquesta saviesa en una referència profunda i pedagògica a Jesucrist. Que en l'arbre de la humanitat hi va haver abundants brots que apuntaven a l'esperança del rebrot definitiu, que serà el Messies, nascut de la Verge Maria. La saviesa divina es preparà una casa, en la creació, i sobretot una casa en la humanitat, i Maria serà la primera porta oberta a un Déu que ha volgut fer de la humanitat el seu estatge més preuat. En la saviesa trobem la llum per al nostre camí, una saviesa que es fa llum a través de la Paraula, que es revesteix de la nostra naturalesa per ser llum del món, i il·luminar les tenebres de la humanitat. La saviesa ens porta a trobar-nos a nosaltres mateixos i amb els altres, a recolzar-nos en la veritable Roca, la Pedra angular, que, per a nosaltres, és sempre el misteri de Déu, manifestat en el Messies Jesús, nascut a Betlem. Aquest misteri diví ha obert les seves riqueses i vessat tota la seva saviesa en la seva obra creada, però de manera especial en el més preuat de la seva obra: la persona humana, la mateixa humanitat, fins al punt de fer-se EMMANUEL, DÉU-AMB-NOSALTRES. Qui pot imaginar tant d'amor? Com podem passar-nos al camp d'un Déu que suscita la por?
Per això, enguany, quan arribem al dia 17 de desembre, amb què iniciem la segona part de l'Advent, la preparació més immediata del Nadal, mitjançant el cant de les Antífones de la O, com a introducció al cant del Magnificat en la pregària de les vespres, convido a fer aquest camí al costat de Maria, com ens recomana la litúrgia de l'Església, i procurant al llarg d'aquest camí, o d'aquest temps d'Advent, obrir els nostres cors a la saviesa de la Paraula. A contemplar la veritable saviesa que se'ns manifesta en el Misteri de Nadal, a contemplar la saviesa acollida en el cor de Santa Maria, des de la seva actitud permanent d'escolta, a fer aquest camí amb un desig molt viu, i a pregar Aquell que disposa totes les coses amb suavitat i fortalesa: Que em besi amb besos de la seva boca!
