Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30
«Nosaltres, els primers fundadors d'aquesta Església cistercenca, volem, amb el present escrit, manifestar als nostres successors els orígens canònics del nostre monestir i amb quina autoritat fou erigit, i quin va ser el seu tenor de vida; a fi que, divulgada sincerament la veritat del fet, estimin i guardin amb perseverança el lloc i l'observança de la santa Regla que nosaltres allí, per la gràcia de Déu, hem començat; preguin per nosaltres que hem suportat el pes i l'ardor de la jornada; s'esforcin amb afany pel camí estret que la Regla assenyala; fins que, deixada la càrrega de la carn, descansin feliçment en el sant repòs». (Carta de caritat, Pròleg)
Sant Bernat escriu en el pròleg a l'Antifonari cistercenc: «Entre les diverses aspiracions que han estimulat el zel dels nostres Pares, els fundadors de l'Orde cistercenc, n'hi ha una en la qual han viscut molts desvetllaments i afecte: l'assoliment d'una més perfecta autenticitat en el cant de les divines lloances».
Aquest és l'ensenyament de la història: la recerca d'autenticitat en el cant, en la Regla. Diu el Concili Vaticà II que «la vida religiosa és un lliurament total al servei de Déu summament estimat, en un lliurament que crea en ell una especial relació amb el servei i la glòria de Déu» (LG 44). I encara subratllarà: «seguir el Crist segons l'evangeli, com a norma suprema» (PC 2).
Autenticitat, Regla, seguir Crist... Tot això ens suggereix la necessitat que tenim de confrontar la nostra vida amb la nostra història, els nostres fundadors, la Paraula de Déu...
A la lectura de l'Eclesiàstic hem escoltat: «Els seus fills segueixen fidels a l'aliança i també els seus néts gràcies a ells...». No sé si som néts o rebesnéts... però sí fills, en el sentit que les particularitats del nostre orde, de la nostra vida religiosa, provénen d'aquests sants, Robert, Alberic i Esteve, que recordem i celebrem en aquest dia, i a través d'ells aixequem la nostra lloança a Déu, font i origen de totes les criatures.
Què vol dir que els seus fills segueixen fidels a l'aliança? Que hi ha quelcom que roman d'aquests Pares Fundadors que avui celebrem, que van començar una obra que ha deixat una petjada en la història, que van suportar el pes i l'ardor de la jornada, buscant en el cant i en la vivència de la Regla una més gran autenticitat.
En la proclamació de la Paraula també hem escoltat que «l'esperança no s'acaba, que els seus béns perduren, que la seva heretat ha passat als néts, que es continua parlant de la seva saviesa...».
Però ells parlen també d'un començament de la jornada. I al llarg de la jornada sabem que el sol no brilla igual. La llum del matí té uns matisos diferents dels de la tarda. Vivim de manera diferent una albada d'un capvespre. Ens podem entusiasmar amb els jocs de la llum a l'horitzó. Però no la vivim igual a les 7 del matí que a les 7 de la tarda. Al llarg de la jornada acumulem l'experiència d'un gran nombre d'experiències molt diverses. Si sortim al matí amb pluja segurament que agafem el paraigua o l'impermeable; si després el dia ens ofereix un sol radiant, ens traiem la roba... Anem canviant i situant-nos d'acord a aquesta successió de les hores del dia. En la vida espiritual passa quelcom de semblant. Al llarg de la jornada hi ha canvis, variacions... I a nivell institucional també, encara que en aquest terreny de la Institució ja no és tan fàcil agafar o deixar el paraigua, posar-se o treure's la roba.
L'Eclesiàstic també deia: «El seu record roman entre nosaltres». Però és un record viu?
La Declaració de l'Orde ens diu que «les futures generacions cistercenques tindran el dret i el deure de buscar formes més aptes i millors de vida monàstica, tal com ho van fer els fundadors del Cister en el segle XII, i les generacions posteriors. Som, doncs, seguidors de debò dels Pares fundadors del "Nou Monestir", si no deixem de buscar els camins i les maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu».
Després la Declaració ens parlarà de les fonts: Evangeli, Magisteri, Regla, Tradicions... Les fonts són les mateixes, però passen per terres i paratges que van adquirint un rostre nou, però que encara necessiten aquestes mateixes aigües per ser fecundats.
Tot això demana la resposta d'una fe valenta, ferma, decidida... Però aquest valor, fermesa i decisió tenen les seves arrels i es viuen en l'àmbit de l'espai interior. Ja hem escoltat com «Abraham va sortir i no sabia on anava». Però confiat en la Paraula de Déu, en la seva Promesa, caminava segur, amb una fermesa interior que era també per al camí. Avui —ho deia recentment en una entrevista als mitjans un personatge important— el món no sap cap a on es dirigeix. Camina sense llum.
Ens creiem capaços d'il·luminar el món? És a dir: la llum que tu tens ara a la teva vida, creus que pot donar llum, sentit, vida als homes d'avui? Tenim la flexibilitat necessària per oferir una llum d'albada? I la mateixa per a l'hoste que ve al migdia? Tenim llum per al pelegrí que camina quan està declinant la tarda?
Aquesta festa a mi em dóna la certesa que tenim una llum per a la societat i als homes d'avui. Però també em pregunto si la tinc convenientment col·locada sobre el canelobre. I també em miro les botes, per veure si estan en condicions de sortir a viure l'aventura del camí.
