DIUMENGE IV DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70,1-6.15.17; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

Reflexió: No tinguis por d'ells, si no, seria jo, qui te'n faria tenir

Déu crida el profeta Jeremies. La vocació és important en la vida de tota persona. És el que dóna sentit a tota la seva existència. Sense un discerniment ben fet de la vocació, la persona pot experimentar tota la seva vida com un fracàs personal. Quan es viu amb claredat la vocació, hom viu una profunda experiència interior on es "confonen" el diví i l'humà. Una estreta intimitat, difícil d'expressar. Es viu una experiència profunda. I això basta. Jeremies se sap coneixedor de Déu al mateix temps que conegut per ell. Coneixement que és amor. En l'àmbit bíblic es coneix amb el cor. Aquest coneixement amorós fa que la vida es visqui amb un lliurament total a Déu. Això no sempre és fàcil. Es tracta de confiar en Déu. Alhora un se sent cridat a una vida no sempre compresa per l'entorn; un se sent cridat a viure una vida en ambients, sobretot avui dia, contraris ja no solament al fet religiós, sinó fins i tot al més mínim nivell de profunditat i de sentit.

Sense arribar al nivell d'una vida consagrada a Déu en una vida religiosa, sinó simplement com a creient, avui no és gens fàcil viure el testimoniatge religiós, i de vegades ni tan sols el testimoniatge d'uns valors humans. Cal tenir molta personalitat i una fe profunda, per "donar la cara" en aquesta societat, on de vegades tot juga en contra de la vida de fe: els valors humans i socials que dominen, i amb freqüència fins i tot el testimoniatge d'una Església institucional, actuen com una força del tot contrària. D'aquesta manera es va estenent el "cristià anònim": es tracta d'un creient que viu la fe en el seu interior, que la posa en pràctica en la seva vida normal, però que no la tradueix en una presència creient enmig del seu ambient.

Llavors es fa realitat l'aspecte negatiu d'aquest pensament del llibre de Jeremies: No tinguis por d'ells, si no, seria jo, qui te'n faria tenir. Hi ha por, o respecte... o el que sigui. La qüestió és el creixement de cristians que "consumeixen" actes religiosos en determinats moments de la seva vida, però són incapaços de donar la cara en els seus ambients per defensar o proclamar la seva fe, o de vegades fins i tot uns valors cristians, que prèviament caldria considerar-los com valors humans. D'aquesta forma perd força el nostre testimoniatge i ens va embolcallant el testimoniatge i la força d'una societat increient, que fa perdre el sentit de moltes coses, fins i tot de la mateixa vida.

Paraula

«Jo et faré costat per alliberar-te...». Déu ens crida a ser instruments seus, com a Jeremies, però ens assegura la seva presència com a ajuda, saviesa, força, vida... Però apostar per Déu és apostar per nosaltres mateixos, és apostar per l'home. Falta en gran mesura, en la vida dels homes, i dels mateixos cristians una idea més fidel i autèntica sobre Déu. D'un Déu amor.

«Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes, el do de profecia, i tots els secrets,… si no tinc amor no sóc res…». Déu és amor. L'amor és allò que dóna valor i sentit a tot el que fem. Ja tenim, doncs, pistes molt interessants per fer-nos una idea d'un Déu que, en crear-nos, s'ha compromès de manera especial amb l'home.

«L'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no duu comptes del mal...». El capítol 13 de la primera carta als Corintis és una de les pàgines més belles de la Bíblia. Una pàgina per meditar, pràcticament, paraula per paraula. L'amor posa en joc tota la persona, de cap a peus. L'amor fa que es manifesti en nosaltres la imatge de Déu que duem impresa.

«Tot ho suporta, no perd mai la confiança, la paciència...». El perdó és allò de més bell en l'amor: la relació amb el perdó. El perdó és un dels camins millors per manifestar l'amor. Déu ha elegit aquest camí també. Ell és sempre el primer a perdonar.

«Tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren dempeus, i el dugueren cap a un cingle per estimbar-lo...». Jesús anuncia a la sinagoga un món nou, però els del seu poble sembla que no estan per novetats. Què ens ha de dir aquest, el fill del fuster?... D'altra banda volen espectacle: algun dels miracles que ha fet a Cafarnaüm... Així que Jesús es va allunyant d'ells.

Saviesa sobre la Paraula

«En l'ànima el motor de tots els moviments és l'amor. Qui estima no canvia, no es desvia. Per un camí únic i dret avança cap a l'objectiu desitjat, sense desviar-se; un dia arribarà al seu objectiu... El que fa indecisos no és el si o el no, sinó la recerca d'un camí més curt, i més adaptat a les meves forces, cap a l'objectiu que, exclusivament i amb fermesa, persegueixo. La força de l'amor, no la torben ni el foc ni l'espasa, ni cap mena de perill. La saborosa possessió de les seves delícies dóna pau i serenitat». (Guillem de Saint Thierry, Sobre el Càntic, Cant 1, 4, 60)

«Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?» (Ramon Llull, 209)