Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la festa dels coneguts sant Fructuós, bisbe, i els seus diaques, Auguri i Eulogi, amb actes autèntiques i considerats com els primers màrtirs de l'Espanya cristiana (l'any 259). Sant Agustí, junt amb el poeta Aureli Prudenci, són els panegiristes del seu martiri, ocorregut en la persecució dels emperadors Valerià i Galiè. En arribar a Tarragona el cònsol Emilià amb la consigna d'eliminar, no ja el poble creient, sinó els seus caps rectors, en el cas que no s'avinguessin a l'acceptació del culte politeístic, i units tots tres en una mateixa confessió, tot i els intents del cònsol de dissociar a ambdós diaques del seu pastor, tots tres foren condemnats a la foguera on serien "més abrandats per l'amor de Crist que per les flames del foc" (cant d'entrada). I a un cristià que li demanava que pregués per ell quan es trobés amb el Senyor, Fructuós li va respondre amb la frase lapidària que bé coneixem, de què "convé que jo doni la vida per l'Església, estesa d'Orient fins a Occident" (cf. col·lecta). Així, trencades per les flames les seves lligadures de les mans i posats en creu, segellaren amb la seva sang el camí del Rei dels Màrtirs.
La primera lectura ha estat treta de la carta als cristians hebreus [10, 32-36] per la frase de "vau sostenir tantes lluites i sofriments" (verset 32). I és que els receptors d'aquesta carta han de suportar moltes proves. Per això, l'autor procura mantenir-los (35) en llur fidelitat (39) recordant-los l'itinerari de fe que ja duen recorregut (32-34). Perquè, que en fora, d'il·lògic, cedir davant d'aquestes proves després d'haver lluitat tota la vida per obtenir la recompensa!
El salm responsorial escollit ha esta el 125, que ens ha fet despertar d'un malson. I és que ni nosaltres mateixos no ens ho crèiem, que el Senyor hagués canviat tan radicalment en bé la nostra sort —de la captivitat a la llibertat—: ens semblava somniar. El mal és quan ens pensem estar desperts i encara estem somniant. Sobretot si el somni és gaire afalagador, costa despertar-se.
La lectura de l'evangeli era de sant Joan [17, 11b-19], en que, els que creuen en Crist esdevenen "consagrats" (verset 19) en Ell, doncs la veritat de l'home està lligada a una dependència de filiació. Però una consagració semblant no separa dels homes, no retira del món (15); ni tan sols té sentit si no és quan els cristians es veuen "enviats" al món (18), igual que ho fou el mateix Crist. Consagració i missió són les dues cares d'una mateixa realitat. Però, pertanyent a Crist, els cristians s'atreuen necessàriament "l'odi" (14), puix que la fidelitat a la paraula de Déu (14) no correspon absolutament a la reacció espontània de l'home pecador. Amén.
