Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 24,1-4.12-16; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18
En un dels tresors del s. XII que conservem a Catalunya, el frontal d'Avià, hi ha representada, entre d'altres, l'escena del naixement del Senyor. Aquesta escena, que els monjos hem reproduït en el llibre de Matines, col·loca al centre l'infant Jesús tot just nat, embolcallat amb llençols dins d'un pessebre; al seu costat, la Mare de Déu, sant Josep, el bou i la mula que dirigeixen el seu esguard vers l'infant amb una mirada serena, pacificada, plena d'admiració per allò que els seus ulls contemplen. Aquesta mirada, aquest mateix esguard, és el que avui, en aquest segon diumenge de Nadal, l'Església ens proposa en la taula de la Paraula que ha estat proclamada.
Ens hem preparat durant l'Advent seguint la veu d'aquell que Déu envià per donar testimoni de la Llum; hem celebrat solemnement, plens de goig i de joia, el naixement d'aquell qui té en ell la Vida i és la Llum dels homes; avui ens toca, com en l'escena del frontal d'Avià, mirar admirant: amb l'ànima més asserenada, deixada una mica de banda l'agitació de la festa, sense però abandonar l'estupefacció d'aquest meravellós intercanvi, podem degustar tranquil·lament, com qui paladeja confits, el sabor veritable que té el Nadal per nosaltres.
Aquesta mirada capaç de degustar copsa admirada dues coses: l'epifania de Déu en la carn; la nostra filiació divina en el Fill.
«Déu, ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat». Aquella Paraula que era amb Déu i que era Déu, que ja existia al principi; aquella Paraula que en el silenci de la nit deixà els trons reials; ha plantat el seu tabernacle enmig nostre fent-se primer infant per nosaltres per poder esdevenir paraula humana per nosaltres; fent-se fragilitat per nosaltres per poder esdevenir fortalesa per nosaltres; fent-se temporalitat per nosaltres per poder esdevenir porta de l'eternitat per nosaltres. En la infantesa, en la fragilitat, en la temporalitat, precisament en tot això, contemplem la seva glòria, aquella «que li pertoca com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat». I és així com la humanitat d'un infant revela i és manifestació plena d'Aquell qui és la inefable i inaferrable font de la divinitat. La mirada de l'Església, com la dels personatges del naixement d'Avià, contempla en la fragilitat de l'infant, el rostre mateix de Déu, la seva pròpia revelació, la seva epifania. Per això al cor de l'Església hi reposa sempre l'alegria i la joia, fruit de la certesa del Déu-amb-nosaltres.
La gloria que contemplem en l'infant és, doncs, la de la seva divinitat, el pes de tot el seu ésser Déu, del seu ésser Paraula existent des del principi, del seu ésser Vida i Llum; el pes de la seva plenitud. Però, «de l'abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia»: de la seva plenitud, nosaltres en rebem el do de la filiació. La Paraula no només s'ha fet home per manifestar el Pare als homes sinó per invitar-los a viure de la seva comunió d'amor intradiví; per oferir-nos el do d'esdevenir fills en ell mateix. Un do que li ha estat donat per a nosaltres pel Pare, ja que el Pare, «per amor, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat». Crist, esdevingut rostre humà de Déu, ens mostra en aquest mateix rostre què significa haver estat elegits en ell pel Pare «abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls». El rostre humà de Déu és el conjunt de «benediccions espirituals amb què el Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist». El rostre humà de Déu és una invitació a esdevenir fills en el Fill. Per això, aquesta filiació divina ens ve de l'acollida d'aquest infant per la fe.
No diguis que tu no pots; que el teu pecat te n'allunya; que el teu egoisme et tanca; que per la teva sensualitat ets rebutjat. No treguis supèrbiament per excusa la teva indignitat. Acosta't al Crist, contempla admirat i admirant el meravellós misteri del Déu fet home per nosaltres. Contempla'l i la teva mirada s'asserenarà; acosta-t'hi i el teu cor es pacificarà; apropa-t'hi i la teva pobresa esdevindrà la teva més gran riquesa; prega-li i la teva paraula es dulcificarà; rep-lo a casa teva i, no en dubtis, la justícia hi regnarà.
Fem, doncs, germans i germanes com el bou i la mula del frontal d'Avià, inclinem el nostre cap vers el Senyor, mirem admirant el misteri, deixem-nos transformar per la mirada del Déu fet home per tal que també en nosaltres resplendeixi el rostre amable del Crist, aquell rostre amb què Déu ens veu a cada un de nosaltres des de tota l'eternitat.
