DIUMENGE II DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 62,1-5; Sl 95,1-3.7-10; 1Co 12,4-11; Jn 2,1-12

Reflexió: concediu la pau als nostres temps

Aquest pensament de l'oració-col·lecta d'avui està en el cor de totes les criatures. D'altra banda és fàcil veure que la criatura humana té aquí una de les seves frustracions històriques més grans. Ja que al llarg de la història de la humanitat, es pot observar que li ha suposat una tasca àrdua, molt àrdua, arribar a aquesta pau. Una pau que una vegada assolida, immediatament s'ha vist amenaçada per la corresponent violència.

L'apòstol sant Jaume parla en la seva Carta de l'esperit de litigis i baralles que domina el món: «Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar per allò que anheleu, però no ho podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal. Demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers... (Jm 4,1s).

El món és, essencialment, lluita conflicte, divisió. Perquè el món tingui pau seria necessari que els homes renunciessin al seu egoisme, i no podem estar en pau amb uns altres si no ho estem amb nosaltres mateixos. I no podem estar en pau amb nosaltres mateixos si no estem disposats a fer els sacrificis que exigeix la pau, sobretot, en primer lloc, a renunciar al nostre propi jo, i buscant el nostre ésser en l'altre, en els altres, i sobretot en Crist.

Crist és qui ens porta la pau que el món no pot donar. Diu el profeta: «Quan diguin pau, pau», vindrà sobre ells la violència i la guerra... La pau que porta Crist no és una pau d'un «ordre tirànic»; la pau que porta Crist no suprimeix les diferències, sinó que promou la fecunda col·laboració. La pau no consisteix en un home, un partit o una nació, que aixafen o dominen als altres. La pau existeix on els homes que poden ser enemics, són amics en raó dels sacrificis que fan per a trobar-se a un nivell més alt, on les diferències que existeixen entre ells ja són causa de conflicte.

Paraula

«El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la nuvia». El profeta és conscient de l'escepticisme del seu poble, interessat solament pels diners, el benestar... però com un altre Jeremies o un altre Pau sent la necessitat d'anunciar-li la Bona Notícia de la Paraula, l'amor de Déu per ell, un Déu que vindrà al seu poble per parlar-li en la seva mateixa naturalesa i en el seu mateix llenguatge. Un Déu que es fa íntim amb l'home, com ho són marit i muller.

«El dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor; els miracles són diversos, però tots són obra d'un sol Déu...». La unitat en la diversitat. És evident la diversitat en els dons, capacitats... de cadascun; és evident la diversitat personal en la vida humana. Però no ha de dur-nos fins al punt de separar-nos o més encara: enfrontar-nos. Perquè és més fort el que uneix que el que separa. El creient, ha de ser un agent viu al servei de la unitat, de la reconciliació. Una reconciliació que ha de respectar sempre i fomentar la diversitat i animar a posar-la a servei de la comunió.

«La mare de Jesús li diu: No tenen vi». Maria està sempre atenta a les nostres mancances més petites. És una veu de confiança, d'esperança.

«Maria diu als qui servien: Feu tot el que Ell us digui». Maria sap trobar la resposta per als nostres problemes. Fins els més insignificants, però que poden ser causa d'una alegria profunda. La intervenció de Maria sembla que vol avançar «l'Hora» del seu Fill. Aquest terme és de gran importància en l'evangeli de Joan: és el moment suprem en què Jesús realitzarà la seva missió redemptora.

«Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren Ell». Déu es manifesta en aquest signe de Canà als deixebles. Aquest signe despertarà la fe dels deixebles. El signe de Déu es completa amb la resposta de la fe dels deixebles.

Saviesa sobre la Paraula

«Heu de glorificar Crist en tot. També Ell us va glorificar. No vull donar-vos ordres, com si jo fos algú. Ja que encara que em trobi encadenat pel nom de Crist, no he arribat encara a ell en la perfecció. Ara és quan començo a ser el seu deixeble, i per això us parlo com a condeixebles meus que sou. Jo sóc qui necessitava les vostres paraules, el vostre aguant, la vostra comprensió, per sentir-me fort en la fe. Però la caritat no em deixa passar en silenci les vostres coses. Per això m'avanço a exhortar-vos perquè estigueu units en la Paraula de Déu. Així com Jesucrist, la nostra vida inseparable, és la Paraula del Pare, així els nostres bisbes, distribuïts al llarg i ample de la terra, es recolzen en la paraula de Jesucrist». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta als Efesis)

«El miracle de nostre Senyor de la conversió de l'aigua en vi no és una meravella als ulls dels qui saben que ho ha fet Déu. El qui, en ocasió de les noces, va fer el vi en sis àmfores, aquelles que va manar omplissin d'aigua, és el mateix que cada any fa el mateix en les vinyes. Allò que els servidors van tirar dins les àmfores fou convertit en vi per l'acció del Senyor. Aquesta mateixa acció converteix en vi allò que els núvols deixen caure. Això no ens admira, perquè succeeix cada any, i per la freqüència ha deixat de ser admirable, i, no obstant això, és més digne de reflexió que el que va fer amb les àmfores d'aigua. Qui és el qui pensa detingudament en les obres de Déu, per les quals regeix i governa tot el món, i no es meravella de sorpresa, i queda com aixafat pel pes aclaparador de tants miracles?...». (Sant Agustí, Sobre l'Evangeli de Joan, 8,2)