DIUMENGE III DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ne 8,2-6.8-10; Sl 18,8-10.15; 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21

Reflexió: Llegien el llibre de la Llei de Déu i n'exposaven el sentit

«Tot el poble escoltava atentament… El poble alçà les mans i respongué: Amén, amén…». Tenim aquí un exemple senzill d'un exercici de «lectio divina», descrit en el llibre del profeta Nehemies. El poble escolta la Paraula de Déu, el Llibre de la Llei, que és llegit i explicat; després el poble respon amb l'assentiment de l'amén, és a dir, el propòsit d'assumir aquesta Paraula i viure-la. La «lectio divina» és això: un guiar-nos a l'encontre del Senyor. A l'Antic Testament era l'encontre amb la Paraula del Senyor, i respondre amb fidelitat en la vida de cada dia. En el Nou Testament serà l'encontre amb el Ressuscitat. Aquest encontre no és la garantia de mantenir sempre la presència d'Aquell que busquem. Així ens diu Orígenes: «Déu m'és testimoni que he vist moltes vegades l'Espòs acostar-se a mi i estar amb mi. Però d'improvís s'allunyava i jo no aconseguia trobar aquell que buscava. Seguia, no obstant això, desitjant la seva tornada i ell tornava ara i adés».

Però també és certa la veritat permanent de l'encontre. En aquest sentit escriu Hugo de sant Victor: «Quan ve, l'Espòs es recrea amb l'esposa, li parla, el duu a recordar els dons que li ha atorgat i li infon un dolç i íntim afecte, de manera que no oblidi els dons que d'ell ha rebut i recordi aquell que els hi ha donat. Sí, en efecte, l'Espòs parla a l'esposa, no pot evitar parlar sinó d'amor».

La «lectio divina» ens ajuda a buscar en l'Escriptura l'aliment que sustenta la nostra vida espiritual i la faci avançar en el camí de la perfecció; per això sant Jeroni acostumava a «meditar» en la llei del Senyor de dia i de nit, i gustar en les Sagrades Escriptures el pa del cel i «el mannà celestial, que conté tota delícia».

Tota interpretació de les Escriptures es funda en el seu sentit literal; acceptat el sentit literal, sant Jeroni busca sentits més profunds per a alimentar el seu esperit amb un menjar escollit; aconsella no parar-se tan sols en el sentit literal, sinó buscar en el més profund el sentit diví.

Paraula

«Avui és un dia consagrat al Senyor. No us entristiu ni ploreu...». Un dia viscut per al Senyor. No ha d'haver motiu de pena, de dolor. Menys per les nostres infidelitats, ja que al celebrar aquest dia, desperta en nosaltres la consciència que la bondat i l'amor de Déu són més grans que el nostre pecat i la nostra infidelitat.

«El goig del Senyor serà la vostra força...». El goig del Senyor no és una mera alegria superficial, sinó que és la seva presència mateixa en la nostra vida, en el nostre espai interior. I aquesta presència reverteix en una força major en la nostra vida. Una fortalesa i una saviesa que ens fan enfrontar a la vida amb una major seguretat en nosaltres mateixos.

«Tots els membres del cos a pesar de ser molts, formen un sol cos. Així és també Crist». Però això ens demana un servei de reconciliació. És a dir que el que és veritat en Crist, en nosaltres ha de ser un treball perquè aparegui aquesta unitat de tots els membres en la nostra existència. L'Esperit de Crist ens assisteix, però no ens dispensa d'un treball de reconciliació.

«Déu ha disposat el cos de tal manera que dona més honor als membres que més en necessiten…». És a dir que a l'hora de treballar la unitat del cos, devem una consideració més gran envers aquells membres més febles. És fàcil ésser conscients que com el mateix Déu s'ha anorreat, s'ha rebaixat, precisament com a principi primer cal tenir en compte de no perdre en cap moment la solidaritat amb els membres més petits, més pobres...

Saviesa sobre la Paraula

«Tal com passa amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; ha de testimoniar, tenint-los com a distintius de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en Crist. Perquè, si d'una banda ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però d'una altra t'inclines a fer el contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent d'enemic de tu mateix, donant lloc en tu entre la virtut i el vici tal guerra civil que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Ja que com diu l'Apòstol: quin acord hi pot haver entre la llum i les tenebres?». (Gregori Nissè, Sobre la vocació cristiana)

«Insensibilitat és mort de tot sentiment en cos i ànima. És resultat de llarga malaltia i negligència. Insensibilitat és negligència habitual. És pensament endurit, obstinat. És filla de presumpció, impediment de fervor, dogal que mata l'entusiasme, ignorància del penediment, porta de la desesperació, mare de l'oblit, el fill del qual és la pèrdua del temor de Déu, un esperit mort». (Joan Clímac, Escala espiritual)