Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21
El Senyor digué a Moisès: Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules: "Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau"…
Henri Nouwen ens conta una experiència personal del poder d'una benedicció en la seva comunitat: «Em preparava per a presidir un temps d'oració a la meva comunitat i s'apropà una disminuïda, Joana, i em va dir: —Henri, pots donar-me una benedicció? Vaig respondre gairebé de manera automàtica, traçant sobre el seu front el senyal de la creu. Però, en lloc d'agrair-m'ho, va protestar amb vehemència: —No, així no té valor; no és una veritable benedicció. —Perdó, ho sento —li vaig dir— quan estiguem reunits en la comunitat per a l'oració, et donaré una benedicció autèntica. Quan va arribar aquest moment vaig dir: —La Joana m'ha demanat una benedicció. Ella sent que la necessita ara. Llavors, espontàniament, la Joana es va aixecar, em va envoltar amb els seus braços i reposà el seu cap en el meu pit. La vaig cobrir amb els plecs de les meves mànigues i li vaig dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat envers els de casa, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Una persona especial, profundament estimada per Déu. Quan vaig acabar de parlar em va mirar amb un somriure que inundava tot el seu rostre.»
Beneir, és parlar bé, dir coses bones d'algú. Beneir algú és l'afirmació més significativa que podem fer a una persona; és més que una paraula d'estima o de lloança. La benedicció crea allò que diu.
Al llibre dels Nombres veiem com Déu convida Moisès a fer sobre el poble una benedicció. Després, el poble s'anima a invocar Déu. Déu torna a beneir-los com a resposta. I el poble viu com una segona creació.
Déu ens ha beneït de manera singular mitjançant Santa Maria. Ella, la plena de gràcia, que acostumava a guardar la paraula en el cor. Guardava la paraula de Déu, com la dona beneïda per Ell que era, plena a vessar de la seva gràcia. La benedicció divina portarà la pau divina també al seu cor: la segona persona de la Trinitat. El Verb de Déu, per qui totes les coses has estat creades, beneïdes; el Verb de Déu que, finalment, es revesteix de la nostra naturalesa i ens ve a través de Maria com la nostra pau. Crist és la nostra pau (Ef 2,14).
Maria, és una nova Judit que duu la salvació al seu poble, i aquest poble reconeix l'obra que Déu ha fet a través d'ella i l'exalta. Així també el poble cristià al llarg dels segles ha demanat les benediccions de Déu, i les ha rebudes a través de Santa Maria.
I el poble creient, al llarg dels segles, s'ha acostat a ella amb el desig de rebre la seva benedicció, amb la seguretat que aquesta benedicció, que espera trobar en ella, li portarà la pau. És el que ens suggereix sant Bernat en convidar-nos a dirigir-nos a ella: Maria és l'estrella radiant, la llum de la qual es difon per tot el món, es propaga per tota la terra, abriga no tant els cossos com els esperits, envigoreix les virtuts i extingeix els vicis. És l'estrella més brillant i més bella. No apartis la teva vista de la resplendor d'aquesta estrella si no vols submergir-te sota les aigües; si et veus arrossegat contra les roques de l'abatiment, mira l'estrella, invoca Maria... Si t'assalta el perill, l'angoixa o el dubte recorre a Maria, invoca Maria. Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que no sigui absent del teu cor, que no oblidis l'exemple de la seva vida, així podràs comptar amb la seva intercessió i amb la seva benedicció. (A lloança de la Verge Mare, Hom. 2).
O també és el que ens suggereix la pregària atribuïda a sant Bernat: Recordeu-vos... mai no s'ha sentit dir que Maria hagi desatès ningú dels qui hi han acudit.
De Maria ens ve la Pau; ella és Reina de la pau, com diem a les lletanies. La pau que ens ve d'ella és la pau de Crist. És Crist mateix.
Però aquesta pau, diu T. Merton, no és una formula d'evasió individual, egoista. No hi pot haver pau en el cor de l'home que busca la pau per a ell sol. Per trobar la veritable pau en Crist hem de desitjar que uns altres tinguin la pau i estar disposats a sacrificar part de la nostra pau i de la nostra felicitat, amb la finalitat que uns altres tinguin pau i siguin feliços.
I això ens duu a tenir en compte la persona. Cal avui dia aquesta valoració, aquesta atenció concreta a la persona, a escoltar-la, a preocupar-nos per ella. És també el que suggeria Benet XVI en el seu missatge per al dia mundial de la pau de l'any 2007: La persona humana, cor de la pau. Estic convençut que respectant la persona es promou la pau i que construint la pau es posen les bases per a un autèntic humanisme integral. Així és com es prepara un futur serè per a les noves generacions.
Som conscients que cada dia celebrem l'Eucaristia, l'amor de Déu per nosaltres, l'amor que ens salva, que ens renova, i que cada dia l'acabem rebent la benedicció de Déu? Estiguem segurs que Déu no dóna benediccions rutinàries, com marcar una creu al nostre front, sinó que en cada nova celebració ens cobreix amb el seu mantell, per dir-nos el molt que ens estima. En tot cas la rutina serà cosa nostra.
