Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 4,1-11; Sl 43; Mc 1,40-45
Estimats germans,
L'Arca de l'Aliança, símbol de la presència de Déu entre el poble, va ser capturada per l'enemic i caigueren molts soldats en el combat. Havien posat la confiança en l'Arca com si fos un amulet màgic, com una pòlissa d'assegurança. Sovint ens fixem massa en els símbols, en les mediacions. Déu és més que tot això. Tot depèn de la trobada personal amb Ell, de la nostra capacitat d'escoltar les seves Paraules i els seus Silencis. També depèn si sabem desfer-nos dels embolcalls de colors d'una fe immadura; i si ens arrelem en Crist, la Roca incommovible, l'Únic que ens salva. Però s'espera de nosaltres una resposta decidida i compromesa en la lluita: no contra els filisteus, els enemics exteriors; sinó contra l'enemic interior, el nostre «ego», que no ens deixa fer el que deuríem i que dóna tanta guerra.
Per progressar en la fe, moltes vegades haurem de dir, com el salmista: «Per què ens amagueu la mirada, i oblideu el dolor que ens oprimeix?». És tracta de la pregària més intensa, la del qui tot ho espera, perquè ja no li queda res. Com el leprós de l'Evangeli. Aquest home no es va resignar a la seva sort. Va trencar les normes legals i es va aproximar a Jesús. Intueix que d'aquesta trobada en depèn tot i no la vol desaprofitar. «Si vols, em pots purificar». És un exemple molt clar de la pregària breu i pura, que aconsella Sant Benet. L'actitud del leprós ens invita, com a persones i com a comunitat, a posar davant Déu els anhels, preocupacions i esperances del nostre cor: sense por, amb realisme, amb humilitat, amb agraïment anticipat perquè confiem. L'encontre amb Jesús guareix i ens fa capaços de guarir i d'acollir els altres. Com ho hem de fer? Pregant, pregant molt, pregant sense parar. «Senyor, concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per portar-ho a terme», segons l'oració col·lecta pròpia d'aquesta setmana primera de durant l'any.
Podem convertir en pregària de petició una afirmació, que acabo de llegir, d'un dramaturg alemany del s. XX, Bertolt Brecht, que confiava en les capacitats de l'ésser humà: «En la vida quotidiana sempre hi ha quelcom d'inexplicable. Descobriu-lo!. Qualsevol cosa insignificant o normal ens pot commoure». Crist ens guareix i salva, però encara no hem arribat a totes les conseqüències de la nostra salvació. És tracta del treball interior, amagat als ulls dels altres; i de l'activitat exterior de cada dia, sovint insignificant, i que tenen un punt de partença i alhora d'arribada: l'Eucaristia.
